Dijous, 18 de Juliol de 2024
L'escenari polític català s'ha esvaït, en aquests moments no sembla que hi hagi més política que la que ve derivada de la possible investidura del candidat i president en funcions del govern espanyol Pedro Sánchez. Tots els polítics catalans han assumit un paper en aquesta negociació. De fet, com en tota obra de teatre, qualsevol paper és necessari per poder seguir un guió, que en aquest cas, sembla escrit pel candidat Sánchez, tot i que també com no pot ser d'una altra manera hi ha actors principals i d'altres de menys protagonisme, fins i tot secundaris. Si bé cada un d'ells pretén presentar-se com a director del seu propi guió, la realitat ens està demostrant que no és ben bé així.
El paper principal ha estat per Junts per Catalunya, i òbviament pel seu representant en les negociacions, el president Puigdemont. Certament, els resultats li han donat aquest protagonisme, però també ha estat en Sánchez qui li ho ha acceptat. La raó és senzilla, és l'únic partit català que pot no donar suport al govern de coalició de PSOE i Sumar, sense que els hi porti a una contradicció del missatge. Una altra cosa és l'acceptació que tindrà, sigui quina sigui la posició que finalment assumeixi Junts per Catalunya, entre els seus militants i seguidors. Aquesta dificultat per no votar en contra, ni abstenir-se en la propera votació d'investidura, també es podria aplicar als bascos i gallecs, tot i que per raons diferents,
Cal recordar que ERC va centrar la seva campanya de les darreres eleccions del 23 de juliol passat en el fet que calia frenar l'accés de la dreta al govern, fins al punt que això els hi va comportar una pèrdua major de vots. Els votants van pensar si cal donar suport a un govern d'esquerres, com anunciaven, doncs ja es pot votar directament als seus representants (PSOE). Ara com han vist que el paper principal d'aquesta obra de teatre que s'està representant els hi ha deixat un paper, en certa manera secundari, estan cercant la manera de poder tenir més temps dalt de l'escenari, raó per la qual, després de veure el protagonisme assignat a Junts per Catalunya, han començat a modificar, ampliar i fins i tot contradir el seu missatge original de suport a un govern d'esquerres.
Oriol Junqueras, després de la publicació dels indults, que prèviament havia rebutjat, en unes declaracions el juny del 2021, va acceptar l'indult i feia crítica de l'1-O renunciant a la unilateralitat. Des de les hores ERC han estat durant molt de temps parlant d'una taula de diàleg, que no era de negociació i, així i tot, quasi mai es va reunir. Després el president Aragonès va posar sobre la taula el "pacte de claredat", que no va tenir més recorregut que el temps de la seva exposició al Parlament. En un altre intent de crear alternatives que no parlessin d'autodeterminació va nomenar Un consell assessor que tenia la missió de cercar unes propostes. De fet, ja les han publicat i van directament en contra de l'autodeterminació.
Seguin en l'escenari teatral, com que no són els actors principals tot i intentar-ho, les seves actuacions són contradictòries. Igual van en una línia de contemporitzar, com va deixar clar Aragonès fa uns dies quan va venir a dir en una entrevista a TVE, que el que calia és votar alguna cosa, com si l'objectiu fora obtenir una votació encara que fos sobre d'altres opcions que no va explicar. Actuar en funció de l'escena, els hi fa augmentar el to dels seus missatges, ser qui més demanen, generant una contradicció clara entre aquest missatge i les seves reals actuacions fins ara.
La pregunta és, com amb aquests antecedents poden fer creure que el seu vot no anirà a consolidar el govern de Sánchez? Com justificarien davant els seus votants que donin l'oportunitat de poder arribar, amb unes noves eleccions, a un govern de dreta i extrema dreta. Resulta difícil d'entendre, tot i que si ho fan, la caiguda que estan patint ERC en votants, podria comportar situar novament aquest partit a una posició secundària, que cal recordar, no fa tant de temps tenien en la política catalana.
Per altra banda, el paper assignat a Puigdemont tampoc està exempt de contradiccions i de riscos. Les contradiccions són definides per la posició que havien mantingut abans del resultat d'aquestes darreres eleccions, afirmant que no s'havien de posicionar en la política espanyola, clar que això ens fa preguntar, per què si van presentar a les eleccions? L'altra és la necessitat que, acceptant el paper en aquest "vodevil" han de fer, s'ha de reconèixer que han obtingut uns guanys prou significatius amb "cobrar per endavant" amb el català, acceptat al Congrés i la presentació, ja definitiva a la UE i la supressió a l'Europol de l'independentisme com una organització terrorista i posar d'una manera clara l'amnistia sobre la taula (per cert, ara surten molts pares d'aquesta proposta). Però i ara què? Què pot passar si no es resolen abans de la investidura totes les demandes?
L'ambigüitat en les declaracions que fins ara s'havien produït per part del president Puigdemont amb relació a l'autodeterminació feia pensar que era un tema que no tractarien i que el PSOE ho acceptava, deixant de banda ambdós, posicionaments sobre aquest fet. Però sembla que Sánchez ha sentit la necessitat, pot ser convençut com està d'assolir la investidura, que es fes una renúncia expressa i això ha comportat una declaració des de Waterloo, recordant que no es renunciarà mai.
Ambdós actors ERC i Junts per Catalunya estan lligats als seus papers anteriors, a les seves declaracions i en el fons a les seves voluntats, que més enllà dels moments electorals, han de ser les que haurien de regir en un partit polític, tot i que sembla que no és així. ERC difícilment pot votar en contra, sense el risc de fer-se un harakiri, i Junts per Catalunya té molt difícil votar a favor, si no aconsegueix un element, un avanç més important que els que ja va obtenir per votar la mesa del Congrés, Els papers estan distribuïts, l'obra està escrita, tot i que manca el final, aquest dependrà d'improvisació dels seus actors.
Joan Bermúdez és advocat i politòleg.
Perfecte
Una molt bona exposició de la situació actual, tot i que en un punt hi podria trobar un "però": Jo no hi veig tant d'exit en el fet de que el català es pugui parlar al Congreso, on ja es veu el respecte que mereix, fins i tot al Parlament europeu quan la realitat ens diu que la nostra llengua, dintre d'España, està asetjada continuament, i més des de l'irrupció de Ciudadanos, i no hi ha forma de viure en català a Catalunya.
