Com quan es donen per acabades les apostes en una tirada de la ruleta, "rien ne va plus".
Qui es pensava que es podia caminar fins a un final idíl·lic que s'havia plantejat com a possible, senzillament perquè era el desig d'una molt bona part de la ciutadania catalana, ja té prou mostres de què és "jugar".
Jugar al que ens deixen fins al punt que un projecte o una aspiració política legítima, pacífica i cívica, és vist com un clar, violent i criminal atemptat contra la "mare pàtria" que hi ha gravat al moll de l'os dels que viuen d'això. Una "mare pàtria" que ja va tenir la deferència de considerar-nos una comunitat autònoma com a tots els altres territoris d'Espanya que ho volien, o que s'ho van trobar sense ser desig o necessitat.
Com en tots els jocs d'atzar, s'hi pot guanyar o, el que és més normal, perdre. Per això és addictiu, perquè hi ha gent que s'hi enganxa amb l'obsessió que en algun moment ha de guanyar; però, en aquest cas, el fet de pensar que en algun moment es guanyarà alguna cosa més del que diu la via autonòmica és una utopia.
En el disseny de les comunitats autònomes d'Espanya, l'autonomia és una paraula enganyadora que només dona pel que dona a partir d'una representació i administració única i central a Madrid. Voler actuar com una sobirania és enganyar-se al solitari.
En aquest sentit, l'elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat és assegurar la submissió a aquest paper central i centralista de l'Estat, i s'ha d'interpretar com la claudicació de l'independentisme. Per altra banda, també és una utopia voler obrir l'enteniment dels poders de l'Estat, o voler fer intervenir el catalanisme en la política i la societat espanyola com ja va pretendre Francesc Cambó a principis del segle passat.
Per molts ministres catalans que s'han anat nomenant des de llavors, Catalunya encara és estrangulada, menyspreada i insultada. Tampoc hi ha hagut cap president, de cap color polític, que hagi pogut esmenar-ho. L'experiència, que és un grau i una bona dosi d'escepticisme acumulat, no permet augurar que això canviï de manera significativa, que és el que caldria i el que han promès i pactat.
Amb tot això, voler somiar és ben lliure i és de franc i, pel respecte que es mereix cadascú, ningú té cap dret de criticar-ho i molt menys prohibir-ho.
