En alguns despatxos oficials, hi ha la creença que de problemes n’hi ha de dos tipus: els que es resolen sols i els que no es resolen mai. I atenent a aquest criteri, fan dues piles de carpetes. Però sembla que hi va haver un tal M. Rajoy —aquell que, quan es van descobrir els papers de Bárcenas, ningú no va saber qui era— va crear una tercera pila de carpetes que va donar a la judicatura perquè la resolgués.
Aquesta petita faula explica per què, després de més de set anys, encara hem d’estar pendents de les decisions dels òrgans judicials per saber si s’aplicaran les lleis que s'aproven a través d'un principi que crèiem —equivocadament, segons ens posen de manifest certs magistrats— que era democràtic. Ara el TSJC ens ha aclarit que la llei d'amnistia no es pot aplicar a Jové, Salvadó i Garriga, perquè es veu que —segons l'escrit de denegació— aquesta norma legal és un acte "legislatiu arbitrari, producte de l'aritmètica parlamentària". Aleshores la pregunta és: I com s'ha d'aprovar, doncs?
De fet, no sorprèn ni aquest posicionament del TSJC ni el del jutge Llarena en l'aplicació de la mateixa llei al president Puigdemont. Llarena interpreta "lliurement" el delicte de malversació per evitar que sigui amnistiat. Certament, aquesta tossuderia a voler tancar a la presó, tant sí com no, el president Puigdemont és en l'origen de tots els fets que s'han viscut a Catalunya des de les passades eleccions i que han destapat posicions i fets polítics que se’ns havien amagat.
Podem recordar que a l’abril el 132è president de la Generalitat, Pere Aragonès, acusava Illa d'abandonar la immersió lingüística i d’abraçar el model de Ciutadans, i ara diu que Illa serà un defensor de la llengua. També podem recordar la colla de declaracions en què assegurava que Esquerra no pactaria mai amb el PSC/PSOE.
O podem recordar que Oriol Junqueras afirmava de manera grandiloqüent que no pactaria mai res amb els responsables del 155 (referint-se al PSC/PSOE) i ara —com acostuma a fer amb relació al suport a Illa— només fa declaracions ambigües. I podríem apuntar molts més exemples en la mateixa línia.
Però és clar que també podem recordar que el flamant 133è president de la Generalitat, Salvador Illa, al novembre del 2014 ja deia que s'havia d'aplicar l'article 155 a Catalunya. I també podem recordar que a la tardor del 2017 assistia a les manifestacions a favor del 155, al costat de la ultradretana Societat Civil Catalana.
Ara Aragonès afirma, mentre dona suport a Salvador Illa, que "Catalunya està en la millor situació des del 1977". Potser tindrà raó si (com sembla que han fet alguns membres d'ERC) esborra de la memòria els darrers 56 anys, perquè l'evidència de la història pot situar cada un al seu lloc i, francament, sembla que les mateixes contradiccions en poden acabar deixant a molts mal encaixats. De fet, hom té la sensació que tot ha quedat desencaixat, mogut o mal posat.
L'acte d'investidura del passat dia 8 va ser del tot anodí, perquè hi va haver un altre esdeveniment que el va eclipsar: l'arribada del president Puigdemont, el seu míting de cinc minuts i la seva desaparició. L'objectiu —segons va dir— era anar al Parlament, però, com que no ho va poder fer, va decidir marxar.
És difícil d'entendre l'actuació del president Puigdemont, més enllà de permetre’ns confirmar que va complir la paraula de ser a Barcelona el dia de la investidura i que no es va presentar al Parlament per evitar —segons han dit diferents interlocutors— la imatge de ser detingut pels Mossos.
Aquest fet, tot i salvant les distàncies, recorda un desafiament que havia de tenir lloc a Bordeus l'1 de juny del 1283 entre Pere II de Catalunya-Aragó i Carles d'Anjou, oncle de Felip III de França. El rei Pere desafià Carles a batre's en duel. El contrincant va demanar de celebrar el combat a Bordeus, amb l’arbitratge del rei de França, i això a Pere II li va fer pensar que era un parany per capturar-lo.
Però, tot i així, Pere II es presentà a Bordeus el 31 de maig, disfressat, per evitar de ser reconegut, i va fer redactar una acta notarial per acreditar que havia comparegut tal com s'hi havia compromès. I aquesta és la percepció que ha quedat del que va fer Puigdemont el dia 8: aixecar acta de la seva presència. Però ara sí que és un fugitiu, encara que sigui per culpa d’una ordre de detenció injusta.
No voler que Illa fos president és lògic. Lluitar perquè no ho fos pot ser necessari. Però intentar de suspendre el ple, com va semblar que volia fer Junts, no és la manera democràtica d’aconseguir-ho. Sembla que aquesta vegada Puigdemont ha errat el tret. Esperem que no se l’hagi disparat al peu.
D’altra banda, s'ha posat en evidència el cos dels Mossos d'Esquadra. I en una llarga roda de premsa, buida de contingut, Eduard Sallent (comissari dels Mossos) i Joan Ignasi Elena (conseller d'Interior) només es van queixar de tothom i no van assumir cap responsabilitat. No van ser capaços de reconèixer ni el fracàs operatiu al parc de la Ciutadella ni la innecessària operació Gàbia. Feia la sensació que, com més parlaven, més ho espatllaven.
Però s'ha de reconèixer que l'actuació de Puigdemont va comprometre els Mossos i això va ser un error. El president havia de valorar les conseqüències de la seva actuació per a un cos tan important per a la identitat de Catalunya. Però els responsables dels Mossos també ho haurien d'haver tingut en compte.
Semblava que aquests responsables estaven més interessats a tenir la "foto" de la detenció davant les portes del Parlament que a fer complir la injusta ordre de detenció que estaven obligats a dur a terme. Hi haurà canvi de govern i qui sap si aquesta foto hagués ajudat algú. Els nervis i l'excessiva teatralització amb l'operació Gàbia semblen un exemple de “foto” per intentar ajudar algú.
Finalment, ha estat el més callat qui de tot plegat no n’ha dit gairebé res. Fins i tot el seu discurs d'investidura va ser curtíssim. Qui ha guanyat ha actuat com ho ha fet sempre: s’ha mantingut a l'ombra, ha sigut discret i ha deixat que fossin els altres els que es comprometessin. Esperem que, a partir d'ara, el nou president de la Generalitat (a banda d'assumir el compromís amb ERC de fer sempre les seves intervencions en català) governi pensant més enllà dels seus interessos i els del seu partit i, quan marxi, ens deixi quelcom més que les experiències dels anteriors tripartits.
Joan Bermúdez i Prieto, advocat i politòleg.
