Que el lector no es confongui i es pensi el que no és: el títol d’aquest articlet no té –en principi– res a veure amb la nostra ciutat, sinó que està manllevat d’un interessant curs d’estiu ofert per la UdG, a la Biblioteca del Barri Vell de Girona, en el qual he tingut l’oportunitat de participar. El motiu principal d’aquestes sessions acadèmiques estivals era la figura de Joan Ferraté –i, de manera implícita, la de Gabriel Ferrater– arran de la cessió a la UdG, el gener d’enguany, del seu fons bibliogràfic, que fins aleshores havia conservat la seva filla, Amàlia, a la residència particular de Torroella de Montgrí.
Un llegat, avui ja en avançat procés de catalogació, que consta, grosso modo, de 12.000 exemplars, la majoria llibres, però també cartes i altres documents. Joan Ferraté va néixer l’any 1924 –era el mitjà, entre Gabriel i Amàlia. Llicenciat en Filologia clàssica, després de trenta anys impartint classes en diverses universitats de Cuba i Canadà, en jubilar-se –el 1985– es va instal•lar a Barcelona, on va morir l’any 2003.
Però sembla que no es va sentir gaire ben acollit; era, per dir-ho de manera planera, un personatge incòmode per a molts dels qui formaven part dels cenacles culturals hegemònics de les últimes dècades del segle passat. Caldria molt d’espai per explicar-ho tot aquí. Però qui vulgui ja cercarà la informació, que n’hi ha, on correspongui. Quant al curs, desenvolupat durant tres dies en sessions de matí i tarda, comptà amb la participació de professors, escriptors i editors que o bé havien conegut personalment Joan Ferraté o bé s’han dedicat a l’estudi de la seva obra, i també de la de Gabriel.
Cal subratllar que tots ells van incidir en la qualitat literària i en la coherència intel·lectual d’ambdós germans. Ho explico perquè, segons el meu criteri, els reusencs hem d’estar assabentats de les activitats acadèmiques i, per extensió, culturals que tenen com a objectiu divulgar i refermar l’obra de dos compatricis per als quals la literatura, la llengua i el pensament intel·lectual eren indestriables de les seves vides.
L’exlibris de Joan Ferraté mostra, en grec, la llegenda, que ve a dir: “Tots dos sols en el desert”. Segons els experts en l’autor, cal interpretar aquest lema com una referència al fet que Joan considerava que ell i la literatura es trobaven sols en un immens desert cultural... I aquí ho deixo, perquè ara potser el títol d’aquest breu text ja comença a tenir alguna cosa a veure amb Reus. Fina Masdéu, filòloga
