Un dels recursos que l'espanyolisme més ranci utilitza amb una regularitat i una energia dignes de millor causa és el de la por. Fa uns dies va aparèixer un estudi que afirmava que, arran de la “deriva independentista”, Catalunya estava patint una fuita d'inversions. De la solidesa d'aquest estudi dóna fe que la premsa més arrenglerada amb l'espanyolisme no en va fer gaire cas.
No m'estranya. L'informe el va patrocinar Convivencia Cívica Catalana, una entitat que teòricament defensa el bilingüisme al nostre país –un status que no està gens amenaçat, si més no pel que fa a l'espanyol– i que sembla que ara s'ha reconvertit en gabinet d'estudis econòmics. Aquesta organització ja ha elaborat i difós altres investigacions que la gent que hi entén qualifiquen de poc rigoroses. I sóc generós amb l'adjectiu.
Passo per alt el fet que no es tingui en compte que les inversions segueixen cicles. Una empresa no pot estar constantment invertint en noves fàbriques i noves línies de producció. Per això hi ha crisi periòdiques. No: el més greu és que s'ignori com es fan les imputacions a les estadístiques del Ministeri d'Indústria.
Quan una empresa dedica un capital a fer una nova fàbrica a, per exemple, Girona, la inversió no s'imputa necessàriament en aquesta ciutat, sinó en el lloc on hi ha la seu social. Que sovint és Madrid, per raons burocràtiques. De manera que moltes inversions per les quals les autoritats de Madrid treuen pit es fan, sovint, fora d'aquest territori. A Barcelona, però també a Burgos o Valladolid.
Llavors, què s'ha de pensar sobre aquest i altres estudis similars que de vegades s'utilitzen com la veritat revelada perquè els catalans abracem la fe espanyolista? I què s'ha de pensar dels reputats periodistes, columnistes i catedràtics que els utilitzen com si fossin articles de fe?
Lluís Martínez és periodista.
