Divendres vaig viure un matí de contrastos a la ràdio. D'aquells que fins ben entrada la tarda, quan pares a pensar, no te n'adones compte. En poc més d'una hora, vaig fer una passejada per Cambrils per recordar els atemptats, les víctimes i parlar del Memorial per la Pau que es descobriria l'endemà. I després, des de Reus, tancàvem la setmana parlant de vins amb l'amiga i col·laboradora Ruth Troyano. En certa mesura, suposo que es tracta d'això. Vam saber fer-nos forts davant l'adversitat i hem sabut passar pàgina sense oblidar que ara fa un any, ens vam sentir molt petits.
Ha estat una setmana de trucades per produir temes, tots, buscant algun vincle amb els atemptats: l'alcaldessa de Cambrils, l'imam de la mesquita del municipi, restauradors, comerciants... Aquests dos últims col·lectius, però, a última hora no van voler parlar. I en certa mesura, els ho vaig agrair. Només havien de respondre com els havia afectat els atemptats d'ara fa un any, una pregunta que amb una caminada pel passeig marítim, es respon sola: de cap manera. Però els periodistes necessitem que algú ens ho digui.
Hem sabut estar a l'alçada? Els periodistes que n'hem fet, dels atemptats, el hit d'aquest mes d'agost. Molts continguts, massa, i la majoria de poca qualitat, o si més no, amb poca anàlisi. Tampoc ha ajudat que s'hagi aixecat parcialment el sumari de la investigació un parell de setmanes abans quan encara tenim moltes preguntes per respondre.
Algú ha preguntat a una noia musulmana de Reus per què des dels atemptats ja no porta el mocador al cap? I a les víctimes, si s'han sentit acompanyades aquest últim any? Hem entrevistat presidents i portaveus d'associacions de víctimes del terrorisme amb qui segurament, les víctimes del 17-A ni tan sols han sentit que els representaven.
Hem parlat massa de reis, de pancartes, de banderes i de presos polítics. I poc de les víctimes. Nosaltres hem sabut passar pàgina, però i ells? Algú els hi ha preguntat? Massa xiulets, crits d'"en castellano" o aplaudiments al president de la Generalitat, simplement, per ser el president de la Generalitat. El primer aniversari només deixa retrets i paraules buides.
Ara, quan passin uns dies, escombraran les flors que s'han dipositat sobre el mosaic i a la vista només quedarà el Memorial per la Pau i un impacte de bala a la barana del passeig marítim. A la ment, el record de persones com l'Ana María que aquell dia van perdre la vida mentre passejaven per un lloc que tants dies trepitgem. Com deia l'Esteve Giralt, company de professió, a les xarxes socials, "quan els micros i les càmeres i les mirades s'apartin, ells seguiran patint". Les víctimes seguiran patint. No ho oblidem mai.
