El 13 de novembre Nova Zelanda va ser sacsejada per un terratrèmol de 7,8 graus d'intensitat, que va danyar de manera especial l'illa sud; per sort, és la zona menys poblada del país. Amb el resultat electoral dels Estats Units encara recent i afectada per la notícia, en un primer moment vaig creure que potser l'aleteig de les orelles de Trump havia estat la causa del moviment sísmic, d'acord amb la teoria del caos o l'efecte papallona. Passats uns minuts, vaig recordar que Nova Zelanda està situada en una part del planeta on conflueixen les plaques tectòniques del Pacífic i Oceania.
Tot just fa un any, era allà. Vaig viatjar amb una petita caravana per tot el país durant un mes i mig amb la meva parella. I vam travessar la carretera de corbes que porta a Kaikoura, ara enfonsada en bona part i que ha deixat aquesta petita ciutat de costa aïllada —és la població més afectada pel terratrèmol, on aquests dies donen per menjar llagosta gratuïtament (el menjar típic i exquisit d'aquest indret) als turistes afectats pel terratrèmol.
Commoguda per la catàstrofe natural que assola l'illa, em va venir el record del Paul, l'home generós i encantador que ens esperava a l'aeroport de Christchurch i que ens va acollir a casa seva en més d'una ocasió durant el viatge. Va donar la casualitat que el seu germà també viu a Salou, on ell ve de tant en tant. El més curiós va ser que nosaltres vam contactar amb ell a través de Couchsurfing, sense saber-ne res. Què petit és el món! Vam parlar de literatura. És poeta i em va mostrar llibres publicats amb els seus poemes. El Paul és un home molt culte i sensible, que llegeix en castellà, francès i anglès. Ens va fer de guia per Christchurch, una ciutat encara amb edificis en ruïnes quatre anys després del terrible terratrèmol que va matar 185 persones i en va ferir més de 2.000 l'any 2011. Recordo perfectament com ens va parlar amb tristesa d'aquesta tragèdia.
Potser la natura, cansada del constant maltractament que pateix, ens dona, de tant en tant, una lliçó d'humilitat. I aquest cop li ha tocat el rebre, de manera injusta, al país del món que té més cura del paisatge. Potser ha estat una revenja pel fet que les autoritats d'aquest país —on els pobles (molts amb menys de 3.000 habitants) tenen biblioteques de luxe— paradoxalment deportessin al setembre de 2015 un ciutadà de Kiribati que aspirava a convertir-se en el primer exiliat pel canvi climàtic del món. Ioane Teitiota, de 39 anys, i la seva dona havien arribat a Nova Zelanda al 2007 per treballar. Allà havien nascut els seus tres fills. Tot i així, un cop el seu visat va vèncer, a l'any 2010, van demanar a les autoritats neozelandeses que els atorguessin a ell i a la seva família l'estatus de refugiats climàtics. Al·legava que a Kiribati, un arxipèlag del Pacífic format per més d'una trentena d'atols a només dos metres sobre el nivell del mar, les fonts d'aigua han quedat contaminades per la sal i els desaigües embussats a causa de l'avanç del mar. La seva petició va ser denegada. La nul·la sensibilitat de les autoritats en aquest cas em resulta incomprensible.
Em solidaritzo amb els refugiats climàtics de qualsevol indret del món —que malauradament sembla que cada dia en són més— i amb les persones afectades pel terratrèmol de Nova Zelanda, que ha causat dos morts i nombrosos danys materials, tan lluny i tan a prop. Desitjo que el país dels kiwis continuï existint per molts anys, com també les petites illes del Pacífic amenaçades de desaparèixer a causa del canvi climàtic.
Diana Vizán Aguado, periodista i politòloga.
