-
Una prostituta, a la N-240
ACN
El passat mes d’agost un reportatge publicat a Reusdigital.cat explicava la situació d’algunes dones que exercien la prostitució a la N-240 en el qual s’avaluava l’èxit de la mesura decidida per la conselleria d’Interior per tal de multar-les. El titular del reportatge posava en veu d’una prostituta, Andrea, la xifra que diàriament guanyava pels seus serveis i explicava poca cosa més d’aquesta ingrata “feina”. Poc o molt, el testimoni demostrava que les mesures impulsades per la Generalitat contra aquesta “activitat” no han fet desaparèixer, ni de bon tros, l’intercanvi de sexe per diners a les carreteres de la demarcació per la manca d’un marc jurídic concret.
Parlar d’un tema com la prostitució sempre és complex perquè afecta a un àmbit, el de la sexualitat, que s’inclou entre els més íntims de la persona i, alhora, perquè la prostitució és majoritàriament un negoci regit per màfies delictives que mou ingents quantitats de diners a escala internacional. En un nivell diferent, tot sovint es planteja públicament el debat sobre si les dones que exerceixen la prostitució trien realment aquest camí o sobre si la seva hipotètica elecció està marcada per l’estructura patriarcal de la nostra societat i els condicionaments econòmics que poden patir. No es pot oblidar, tampoc, que existeix encara –i sobretot ha existit al llarg dels segles- una mirada moralista que recriminava la dona que es lliurava als homes i que, per aquest motiu, perdia l’honor i, evidentment, incorria en pecat mortal.
L’elecció mateixa del títol d’aquesta peça no és, en absolut, innocent. Durant segles, els homes pagaven literalment per pecar però la societat no condemnava aquesta pràctica i, fins i tot, justificava el paper masculí. En canvi, el que es considerava l’instrument del seu pecat, les dones, era apartat de la societat, controlat i menystingut. Potser per aquesta darrera causa, els vestigis que la pràctica de la prostitució ha deixat als arxius i a la memòria col·lectiva és -a grans trets- escassa, fragmentària i especialment relacionada amb qüestions com l’economia, l’ordre públic, la higiene i la salut de la població. Vessants que evidentment no aborden la totalitat del que va representar aquesta activitat en el passat i que ens continuen donant un retrat poc acurat de la situació d’aquestes dones.
Aquest reportatge, doncs, es planteja dividit en dues peces que –sense ànim d’abarcar totes les qüestions relacionades amb aquesta pràctica- recull alguns testimonis rellevants relacionats amb la prostitució al llarg dels segles a Reus. La primera de les parts constata l’emplaçament i característiques del bordell medieval, algunes notes sobre la bagasseria en època moderna, la prostitució i la criminalitat i el control que va representar la reglamentació aprovada a finals del segle XIX. La segona part del reportatge tractarà aspectes relacionats amb la salut i l’ordre d’aquesta realitat, la doble moral franquista i alguns dels records que encara es mantenen al voltant d’aquest tema.
La ciutat medieval, un lloc per cada cosa i cada cosa en el seu lloc
Després que Sant Agustí considerés la prostitució “un mal menor”, la societat cristiana occidental va acceptar aquesta pràctica com a necessària per a preservar l’ordre social. De manera similar a altres llocs, les anomenades dones públiques a Reus eren, per aquest motiu, tolerades i acceptades. Concretament, aquestes dones vivien, segons explicava Salvador Vilaseca, sota el patronatge de la universitat al Reus medieval. El que era més important, però, és que no es barregessin amb altres dones i que quedessin convenientment apartades de la resta de la societat excepte per complir les seves precises funcions socials.
L’organització de l’anomenat bordell es basava en el fet que la universitat arrendava a un particular un espai, el qual rebia els dictats de l’hostaler que tenia al seu càrrec vetllar per les dones que s’hi hostatjaven. Tradicionalment, l’emplaçament del prostíbul medieval reusenc s’ha ubicat molt pròxim al Baluard, espai que, segons Ezequiel Gort, se situaria en l’actual carrer de Balmes.
A diferència de la prostitució, l’alcavoteria a la ciutat era perseguida segons l’ordinació de la vila que no permetia que cap home o dona exercís aquestes males arts. Els càstigs per fer de mitjancer en amors il·lícits es pagava de manera dura: assots públics. Tot i que no consta com va finalitzar el procés, es documenta un cas d’alcavoteria local el 1391 exercit per Ramona, muller de Pere Fonós de Reus, sobre Guiamona, muller del també reusenc Pere Dalmau.
Els alcavots, que no podien ser nadius de la ciutat, tenien la visita restringida a un període limitat de temps. Si superaven els sis dies naturals, podien passar-ne deu a la presó si no podien pagar o eren expulsats de la vila. Fruït segurament de la doble moral, els dies de la fira la seva presència era més tolerada, segons afirma l’historiador Gort a la Història General de Reus.
Amb tota probabilitat, les consideracions higièniques i morals eren les que restringien la capacitat de moviment per la ciutat de les prostitutes. Al mercat, per exemple, no podien tocar ni carn ni peix ni fruita, segons consta al Llibre de la Cadena, i havien de residir necessàriament al bordell.
En el terreny jurídic, la més antiga de les ordinacions relacionades amb la prostitució data de 1420 i durant el segle XV i XVI les mencions al Llibre de la Cadena són relativament habituals. També ho són les notícies relacionades amb la compra de flassades, les obres de reparació necessària de l’espai i altres qüestions similars relacionades amb el bordell.
Durant l’etapa de la guerra civil (1462-1472), el bordell va ser particularment actiu com certifica que el Consell de la Vila el 1466 fes esment que les dones de mala fama havien de ser castigades i foragitades. Les mesures no devien servir de gaire cosa a causa del gran moviment de població que parlava sobre la “molta bagasseria” que hi havia a la vila.
En l’apartat judicial, una sentència de gener de 1529 condemna a una prostituta, Marionda, pel furt de quatre ducats d’or a un client, robatori en el qual sembla que era reincident. Com era habitual en l’època, el càstig per aquesta conducta tenia una vessant exemplaritzant i una altra més efectiva. Per aquest motiu, Marionda va ser expulsada de la vila durant 6 anys i, a més, va ser obligada a cavalcar damunt un cavall amb les espatlles nues pels carrers de la vila al so de la trompeta.
La bagasseria en l’Època Moderna
Al llibre Més a prop del dimoni que de Déu, de Carles Maristany, s’explica que el 1511 es produeix un cas d’una prostituta que té sífilis i demanen a l’hostaler que la faci abandonar l’establiment públic, situació que es torna a produir el 1517. Cinc anys després el Consell acorda que s’adobi el bordell però el 1580 les instal·lacions continuen en estat precari i tancat i les mateixes dones proposen pagar de 8 a 10 lliures de lloguer i obrir-lo si la vila l’adoba, proposta que el Consell acepta.
Potser les obres no es devien tirar endavant perquè el 1608 el Consell mana tancar l’espai. Aquest fet podria ser determinant de l’augment de “dones perdudes” i de l’increment de malalties de transmissió sexual que es detecta el 1621. Finalment, el 1634 la universitat ven la ruïnosa casa del Baluard on havia estat l’antiga bagasseria.
Prostitució i criminalitat
Com en altres situacions de marginalitat social, l’exercici de la prostitució pot comportar, a vegades, la freqüentació de companyies poc recomanables que es mouen en els baixos fons. En aquest sentit, el llibre sobre l’Audiència criminal de Reus (1883-1892), d’Alberto Díaz Foz, explica la sentència que li va caure a un lladre que es feia anomenar El Pollastre en robar i estafar a la madam d’un prostíbul, Remedios Díaz, al qual li encomanava petits encàrrecs.
Aquesta mateixa publicació també dóna reiterats exemples sobre el fet que en les baralles entre dones un dels insults més recurrents era el de “puta” i l’al·lusió a la il·legitimitat dels fills i a cobrar per mantenir relacions sexuals. També s’hi registraven disputes femenines que s’iniciaven moltes vegades a les basses, al carrer o als terrats però que acabaven tenint conseqüències criminals en més d’una ocasió amb multes i penes de presó depenent de la virulència de les implicades.
El control a través de la reglamentació
Una de les possibles postures al respecte de la prostitució és la seva reglamentació. Pràctica que, per exemple, l’Ajuntament de Reus va posar en marxa en les darreres dècades del segle XIX. D’aquesta forma, el ple reusenc va aprovar el 13 de desembre de 1889 un reglament que establia les condicions per poder exercir a la ciutat. La normativa, que es dividia en 4 capítols i constava de 48 articles, tenia com a funció establir el servei d’higiene i vigilància d’aquesta activitat.
I és que al tombant del segle XIX, moment en què Reus era la segona ciutat de Catalunya demogràficament i vivia un esplendor econòmic, el nombre d’establiments de la ciutat dedicats al comerç sexual se situava al voltant de la dotzena, fet que parla de la intensitat d’aquesta activitat. Citant a Josep Amorós Gras que parlava sobre el barri del Carme a principis de segle, Xavier Amorós recordava el 1991 en un article al Nou Diari que, per exemple, el carrer Sant Lluís d’aquesta zona també era anomenat com el de les Verges perquè hostatjava diversos minibordells “de molta ronya i poc prestigi”. Aquesta denominació popular ens parla, indirectament, de la incidència en la vida quotidiana que tenia la presència d’aquests locals a la ciutat.
La reglamentació de la prostitució no implicava, però, que aquest fet fos obertament acceptat atès que la determinació dels arbitris que s’havien de pagar a l’ajuntament es van aprovar en sessió plenària secreta el 1889. A nivell retributiu, l’administració fixava tres classes diferents de “dones públiques” (ames de primera, segona i tercera), fet que evidentment repercutia en l’impost que havien de pagar setmanalment al consistori (5, 3 o 2 pessetes respectivament). Independentment de la classe a la qual formessin part, les pupil·les de cadascuna d’aquests nivells havien de fer front al mateix import setmanal de 2 pessetes, idèntica quantitat a la que havien de pagar les meretrius amb domicili propi, segons l’acord plenari.
La reglamentació establia com a imprescindible per a l’exercici de la prostitució la provisió d’una cartilla que s’acompanyava amb la fotografia de l’interessada i que, teòricament, donava fe de la bona salut de la meretriu. En l’ordre exterior, es prohibia que els bordells fessin pública notorietat a través de la decoració de les façanes, la il·luminació de gas, etc…
Organitzativament, el servei sanitari i de vigilància de la prostitució constava de dues seccions: una de servei mèdic que s’exercia a domicili i una altra d’inspecció i vigilància que controlava l’estat del padró de les dones (altes, baixes, detencions,…), la recaptació mensual de l’arbitri i que donava informació diària de dades i notícies rellevants sobre la qüestió a Alcaldia. En cas d’embaràs, la prostituta es donava de baixa del padró entre els 6 o 7 mesos i no recuperava la cartilla per continuar exercint la professió fins transcorreguts quaranta dies del part.
El reglament s’estén especialment en l’apartat dedicat a la penalitat de les meretrius, que generalment se situava al voltant de les 25 pessetes per diferents motius (realitzar senyals ofensives en públic, la no previsió de cartilles, etc…).
