Pagar per pecar: referències històriques de la prostitució a Reus (i 2)

Una imatge de l'exterior del prostíbul Ca la Dida
Antoni Zaragoza

El passat mes d’agost un reportatge publicat a Reusdigital.cat explicava la situació d’algunes dones que exercien la prostitució a la N-240 en el qual s’avaluava l’èxit de la mesura decidida per la conselleria d’Interior per tal de multar-les. El titular del reportatge posava en veu d’una prostituta, Andrea, la xifra que diàriament guanyava pels seus serveis i explicava poca cosa més d’aquesta ingrata “feina”. Poc o molt, el testimoni demostrava que les mesures impulsades per la Generalitat contra aquesta “activitat” no han fet desaparèixer, ni de bon tros, l’intercanvi de sexe per diners a les carreteres de la demarcació per la manca d’un marc jurídic concret.

Parlar d’un tema com la prostitució sempre és complex perquè afecta a un àmbit, el de la sexualitat, que s’inclou entre els més íntims de la persona i, alhora, perquè la prostitució és majoritàriament un negoci regit per màfies delictives que mou ingents quantitats de diners a escala internacional. En un nivell diferent, tot sovint es planteja públicament el debat sobre si les dones que exerceixen la prostitució trien realment aquest camí o sobre si la seva hipotètica elecció està marcada per l’estructura patriarcal de la nostra societat i els condicionaments econòmics que poden patir. No es pot oblidar, tampoc, que existeix encara –i sobretot ha existit al llarg dels segles- una mirada moralista que recriminava la dona que es lliurava als homes i que, per aquest motiu, perdia l’honor i, evidentment, incorria en pecat mortal.

L’elecció mateixa del títol d’aquesta peça no és, en absolut, innocent. Durant segles, els homes pagaven literalment per pecar però la societat no condemnava aquesta pràctica i, fins i tot, justificava el paper masculí. En canvi, el que es considerava l’instrument del seu pecat, les dones, era apartat de la societat, controlat i menystingut. Potser per aquesta darrera causa, els vestigis que la pràctica de la prostitució ha deixat als arxius i a la memòria col·lectiva és -a grans trets- escassa, fragmentària i especialment relacionada amb qüestions com l’economia, l’ordre públic, la higiene i la salut de la població. Vessants que evidentment no aborden la totalitat del que va representar aquesta activitat en el passat i que ens continuen donant un retrat poc acurat de la situació d’aquestes dones.

Aquest reportatge, doncs, es planteja dividit en dues peces que –sense ànim d’abarcar totes les qüestions relacionades amb aquesta pràctica- recull alguns testimonis rellevants relacionats amb la prostitució al llarg dels segles a Reus. La primera de les parts constata l’emplaçament i característiques del bordell medieval, algunes notes sobre la bagasseria en època moderna, la prostitució i la criminalitat i el control que va representar la reglamentació aprovada a finals del segle XIX. La segona part del reportatge tractarà aspectes relacionats amb la salut i l’ordre d’aquesta realitat, la doble moral franquista i alguns dels records que encara es mantenen al voltant d’aquest tema.

Salut, ordre i higiene relacionada amb la prostitució

La reglamentació sanitària i la vigilància de la prostitució, aprovada a finals del segle XIX, no podia evitar, però, que el contagi de malalties es produís en major o menor mesura. En aquest apartat concret destacava la sífilis com la principal preocupació sanitària de les autoritats. Gairebé 20 anys després de l’aprovació del reglament, el 31 de desembre de 1910, les dades sobre l’estat sanitari de la població indiquen que entre 50 i 35 individus pateixen aquesta malaltia i que, de manera concreta, una dona ha emmalaltit per aquesta causa. Més enllà de les xifres concretes que l’ajuntament va constatar en aquest informe sol·licitat pel Govern, resulta interessant destacar que en ell s’afirmava que “les meretrius gaudeixen de majors llibertats i que des que la prostitució clandestina no es persegueix tant el patiment sifilític és més freqüent que abans”.

A la dècada dels trenta -i en una ciutat impactada per les conseqüències dels bombardejos de la guerra civil- un altre document ens torna a mostrar la importància de l’ordre i la higiene relacionada amb la prostitució. En un moment en què famílies senceres gairebé es traslladen permanentment als refugis per por a les bombes, a principis de 1938, els consellers de l’Ajuntament de Reus decideixen augmentar la vigilància dins dels mateixos. El cas és que –a banda de la brutícia i el caos que es viu en aquests espais per l’aglomeració de persones- les dones públiques s’ofereixen impunement a soldats i a la població en general. Aquesta referència a què –malgrat el terror de la guerra- la vida semblava continuar amb els seus petits plaers a la ciutat es complementa amb l’al·lusió que Gabriel Ferrater dedica a In memoriam sobre com va passar el seu primer bombardeig en el refugi de Ca la Sol, un dels prostíbuls més habituals.

Escassos anys més tard, i coincidint amb el final de la Guerra Civil, el nombre de les malalties venèries va experimentar un auge important. En opinió del doctor Luis Grau Barberà, responsable del dispensari antiveneri de Reus, una causa immediata va ser l’estada d’un grup de Fletxes Negres, soldats feixistes italians, a la ciutat entre juny i agost de 1939. Segons l’informe del metge, el març de 1940 la situació continuava essent preocupant en aquest capítol i els recursos relativament escassos tal i com ho demostra que el responsable del servei demanés un microscopi amb urgència.

A efectes operatius, el dispensari reservava en exclusiva dimarts a la tarda per la pràctica del reconeixement profilàctic de les prostitutes. En base a aquestes visites, Grau detalla nou malalties diferents d’aquestes professionals (blenorragia aguda i crònica; sífilis primària, secundària i humoroloserològica; xancro tou; vegetacions venèries; sarna i ptiriasis púbic) i precisa que al respecte de la població en general el 1939 es van infectar de sífilis per primer cop 18 homes i 14 dones. Del grup masculí, un 16,6% va ser precisament per fer ús de la prostitució clandestina. I és que el mateix doctor comenta que, a diferència de temps anteriors, la prostitució no era la principal causa de contagi sinó per mantenir relacions sexuals amb dones que s’hi veien obligades per motius econòmics i de subsistència en la dura postguerra.

Com a exemple d’aquestes dones que sense haver estat professionals del sexe en el passat es van veure obligades per les circumstàncies a exercir la prostitució, Xavier Amorós va fer un retrat molt precís a La Bernarda. Tal i com la descriu l’escriptor, es tractava d’una “dona de bandera” que havia quedat vídua d’un milicià i que va començar a exercir una prostitució molt selecta. A diferència d’altres dones amb menys capacitat de triar, la nòmina de clients de la Bernarda es limitava com a màxim a tres persones per setmana als quals calia afegir –en paraules de l’autor- “el ricatxo” del diumenge a la tarda. Un temps després, aquesta dona va trobar un nou marit que la va retirar d’aquests serveis.

La doble moral franquista

Es podria pensar -amb ingenuïtat- que un moment crític per les cases de barrets de la ciutat va esdevenir amb l’entrada dels nacionals després de la Guerra Civil. En aquest sentit, el sempre atent cronista de la quotidianitat, Xavier Amorós, va descriure com a propi “d’un mig dol” l’ambient dels prostíbuls en l’interval que va separar la República de la dictadura. I és que, sorprenentment, el canvi del govern legal al règim franquista no va fer perillar en cap moment aquests negocis malgrat l’estricta moral de la que feien bandera els guanyadors de la guerra. L’única afectació respecte –diguem-ne- el servei va ser que es va suprimir l’oferta musical i lúdica que sovint acompanyava aquests establiments i que s’obligava a les cases de barrets d’actuar de manera més discreta. Segons Amorós, els bordells que van quedar després del conflicte bèl·lic van ser els més clàssics: Sol, Dida, Rosario i Madam, que va haver de renunciar a la part musical tal com exigien les noves autoritats.

Les anomenades pupil·les vivien en règim d’internat i acusaven les dificultats alimentàries de la postguerra com la majoria de la població. D’acord amb la idea de guardar les aparences, aquestes dones patien també grans limitacions per sortir al carrer i visitar lliurement establiments públics. Tot i aquests impediments, la censura moral del règim sobre els seus moviments no va ser sempre totalment efectiva, fet que va donar peu a petits escàndols. En la seva obra sobre el primer franquisme a Reus, Montserrat Duch enumera diferents episodis en els quals es va transgredir aquella estricta moral. D’aquesta forma, per exemple, ens assabentem que el comissari notifica l’octubre de 1951 un incident en el bar Mundial de la plaça Espanya on hi havia una prostituta, o fins i tot, que l’alcalde intenta l’expulsió d’un matrimoni conegut com “El Churrach” i “La Churraca” a causa de les relacions il·lícites de la dona permeses pel marit.

La majoria de les vegades es tractava de la temptativa d’invisibilitzar una pràctica habitual i unes persones que -malgrat tot- residien a la ciutat. Aquest va ser el cas, per exemple, del març de 1944 quan dues prostitutes de Ca la Dida es van asseure al Bar Oriente “fumando y llamando la atención del pueblo que al mismo asistía”, conducta per la qual van haver de pagar una multa de 50 pessetes. També consta que foren arrestats i multats per l’alcaldia tres individus que no només crearen un escàndol sinó també que van realitzar “actes deshonestos” amb una dona de mala nota en plena via pública damunt d’un cotxe.

Però potser l’anècdota més espectacular de la primera postguerra, és la gosadia que van protagonitzar un grup de militars en un ball del CN Reus Ploms en aquella postguerra moralment tan primmirada. Els soldats van aparèixer a la festa i van atrevir-se a banyar-se nus i, després de la malifeta, es van dirigir de dret a Ca la Sol per entretenir-se amb les pupil·les. En escoltar la seva arribada, el prostíbul va tancar les portes i els soldats, gens preocupats per l’ordre públic, van assaltar l’edifici a través del balcó. A l’arxiu municipal, consta la denúncia que el sereno va cursar i la carta que l’alcalde va dirigir a les autoritats militars respectives.

D’aquestos mateixos anys, consten al llibre de Duch altres alteracions a l’ordre públic relacionats amb prostíbuls com l’episodi protagonitzat per un guàrdia civil a la Casal Sol que culmina al jutjat militar amb l’obertura de diligències prèvies.

Records que es perden

Entre persones de certa edat –preferentment homes- encara avui en dia els noms de determinades cases de mala nota formen part de la seva memòria personal. Establiments que formen part d’una història poques vegades explicada i de la que únicament podem parlar de manera una mica inconnexa i fragmentària. Es recorden detalls i anècdotes però són inexistents els relats de les dones protagonistes i les seves mentalitats. Fins i tot, les imatges referents a aquests espais –com les que il·lustren aquest reportatge- són relativament complicades de trobar i és gràcies a la tasca de col·leccionistes i amants de la història local com Antoni Zaragoza Mercadé que podem fer-nos una idea de l’entorn d’aquests indrets.

I és que, com altres parts de la ciutat, els escenaris d’aquelles trobades de plaer han desaparegut pràcticament a la ciutat moderna. De Ca la Dida, al igual que del prostíbul medieval, no resta pràcticament res del seu entorn. L’antic carreró de Misericòrdia que acollia el local es va reformar els anys noranta del segle XX i es va transformar en l’actual carrer Salvador Espriu. Segons Ezequiel Gort, el vell carreró estava tan identificat amb el prostíbul que “difícilment entrava una dona al corredor” per por a que se la identifiqués amb aquella casa de mala nota.

Un altre dels establiments de referència era Ca la Sol emplaçada al carrer de Sant Miquel 9 que, dada merament anècdotica, el 1937 pagava una contribució industrial de 124 pessetes. Cal dir que els prostíbuls pagaven la mateixa tarifa que les fondes i els hotels, fet que fa difícil resseguir en els documents el nombre d’establiments d’aquest tipus que hi havia a la ciutat. Al mateix carrer de Sant Miquel, Gort també cita un altre prostíbul al número 3, l’Elisa, que seria de tipus holandès, és a dir amb una finestra gran.

Malgrat que fora dels prostíbuls les prostitutes no solien mantenir relacions socials molt profundes, algunes d’aquestes dones establien una certa familiaritat amb persones que tractaven quotidianament com, per exemple, la botiga de diaris que al Campanaret regentava el pare d’Ezequiel Gort. En aquell espai, l’historiador recorda haver escoltat que una de les noies de la casa de barrets del carrer Sant Pau referia l’anècdota de com un venedor de llibres reusenc famós per la seva tenacitat va aconseguir vendre llibres de missa a tot el personal que hi treballava.

Malgrat que en algun moment històric el nombre de dones que devia exercir la prostitució seria notable, el temps ha esborrat molts dels àlies d’aquelles fèmines i –a banda dels més coneguts com la Dida i la Sol- únicament es conserven alguns que cita Ramon Amigó com ara la Pepa-de-Castellvell, la Rebenta-soldats (renom que per cert s’havia atribuït a més d’una noia de mala vida), la Punxona, o la Valenciana, alcavota que, per cert, moriria anys més tard víctima d’un apunyalament no relacionat amb la seva activitat sexual.

Avui –com s’ha dit anteriorment- la postura sobre la prostitució és complexa en el sentit que s’han de contemplar moltes vessants (l’explotació mafiosa enfront les dones que afirmen exercir lliurement, la inconcreció legislativa al respecte, els canvis que han fet que avui moltes prostitutes se situïn a la via pública enlloc de locals, la incidència de la droga en la tria d’aquest camí, la postura dels veïns que pateixen les exhibicions al carrer...). En referència a la nostra ciutat, si que podem afirmar -per arrodonir aquest repàs històric- és que el comportament de la prostituta al carrer continua sent una conducta a sancionar, tal i com ho demostra la recentment aprovada ordenança municipal de la via pública. En els nostres dies, potser la majoria de clients ja no paga per ‘pecar’, però l’existència i la reglamentació al voltant de la prostitució continua sent un debat obert a la societat.