Ara fa poc més de dos-cents anys, la nostra ciutat, Reus, va ser un centre productor de moneda de la Junta Superior de Catalunya (JSC) en un context històric complicat per l'ocupació i posterior annexió de Catalunya a l'imperi francès de Napoleó.
Es prou coneguda la frase que diu "ha corregut la seca, la meca i la vall d'Andorra". Aquesta dita s'aplica a persones que van a molts llocs amb l'objectiu de fer negocis. La seca és una fàbrica de monedes i se'n parla com el primer lloc que calia anar per fer negocis, ja que era la casa de la moneda on es feien les monedes locals i també els canvis de moneda estrangera per poder mercadejar.
Històricament la fabricació de moneda va ser un procés artesà situat en petits tallers de ferrers i gravadors. Els musulmans de la península Ibèrica eren tècnicament més avançats que els cristians de l'època i per això van influir en el desenvolupament de l'ofici. També, per això, el vocable "seca" prové de l'àrab "sakka" que significa moneda. Aquest mateix vocable àrab dona nom a la moneda utilitzada a la República Veneciana dels segles XVI, XVII i XVIII anomenada "zecchino" i que apareix a la popular obra de Carlo Collodi, "Pinocchio".
No va ser fins a partir del segle XVI, amb la invenció de noves màquines, que podem establir un canvi substancial en la fabricació de monedes. El 1553, el francès Antoine Brucher va inventar una màquina accionada per un molí que fabricava làmines de metall d'un gruix constant en fer passar els lingots repetides vegades entre dos cilindres. Al molí anteriorment esmentat, el complementava una premsa que aconseguia la força necessària per fer l'estampació de les monedes gràcies a la inèrcia d'un gran volant.
La seca de Reus
La JSC reunida a Tortosa el 7 de gener de 1809 va decidir establir la seca catalana a la ciutat de Reus amb diversos objectius, com ara uniformitzar els diferents tipus de monedes que s'encunyaven al país, simplificar els intercanvis econòmics i al mateix temps, proveir econòmicament l'exèrcit fidel a Ferran VII. Fent una nova seca a Reus se centralitzaven les tres seques que fins aquell moment operaven a Catalunya i que estaven situades a Girona, Lleida i Tortosa.
L'establiment de la seca a la nostra ciutat va venir motivada per l'oferiment d'un reusenc anomenat Domènec Vila d'un local amb les dimensions necessàries per poder acollir tota la maquinària necessària per fer l'encunyació de monedes. Aquest local estava situat als quarters de la vila, on actualment hi ha la plaça Llibertat En la decisió d'instal·lar la seca catalana a Reus també va influir el fet que a Reus hi havia un important gremi d'argenteria, és a dir de platers, element indispensable per la fabricació de monedes. Aquests dos aspectes favorables van influir més que no pas el fet que Reus fos una població més vulnerable a les tropes enemigues per la falta de muralles. El director de la seca catalana, Joan Amat, confiava en la nostra ciutat com a seu de la fàbrica de moneda perquè era qui havia proporcionat la maquinària i bona part dels càrrecs i de la mà d'obra necessària per fer l'encunyació.
El febrer de 1809 es va preparar a València la maquinària necessària per a l'establiment de la seca de Reus modificant la "V" que sortia en l'encunyació valenciana per una "C" que corresponia a la catalana.
Josep Batlle, rector de la Selva del Camp va ser escollit per dirigir la màquina d'encunyació de monedes de plata. Per estrany que sembli, era habitual veure membres de l'església en aquestes funcions, ja que Frai Joaquim de la Soledad també fou l'encarregat del muntatge de les màquines d'encunyació.
Es destaca la perfecció i la qualitat de les monedes fetes a Reus. El primer lliurament de duros encunyats a la nostra ciutat data del 17 de juliol de 1809. Un dia després, la Junta Superior de Catalunya va publicar les crides per recollir or i plata de particulars per efectuar noves encunyacions i va utilitzar les peces acabades d'encunyar com a mostra per donar a conèixer la nova emissió catalana.
Trobar or i plata per encunyar noves monedes no era fàcil perquè feia poc del pas dels soldats napoleònics pel nostre territori i s'emportaven tot el que podien. Per aquest motiu, la Junta Superior de Catalunya va dictar un edicte que obligava a tothom a entregar tot l'or i la plata que disposaven tot recordant que, en cas de no fer-ho, s'acusaria de traïdor. D'entre la plata que es recollia per alimentar la seca reusenca també hi havia les monedes posades en circulació pel rei Josep Bonaparte (Josep I d'Espanya), germà gran de Napoleó, i que havien de ser lliurades i tallades en dues meitats per poder-les encunyar de nou amb l'efígie de Ferran VII.
La Junta Superior de Catalunya
La JSC va ser l'organisme de govern autònom que va governar a Catalunya entre el 1808 i 1812, és a dir, durant la Guerra del Francès. Els seus precedents són les juntes de corregiment que s'organitzaren per combatre la invasió francesa. La primera a constituir-se va ser la de Lleida que va convocar als representants de les altres localitats per tal de formar una Junta Superior de Catalunya.
La JSC s'autodeclarà com a depositària de les facultats de l'audiència de Barcelona i del poder legislatiu i també van ser les encarregades de recollir l'or i la plata per l'encunyació de moneda, així com imposar tributs per finançar la guerra contra els francesos.
El 1812, la derrota napoleònica en la campanya de Rússia va facilitar als espanyols l'inici de la recuperació del seu territori. Encara sota l'ocupació francesa, les corts espanyoles reunides a Cadis es van atrevir a fer una constitució liberal que suprimia la JSC i que la substituïa per una teòrica Diputació Provincial de Catalunya que va funcionar entre 1812 i 1814. Justament van ser els anys en què Catalunya va ser annexionada a l'imperi francès i organitzada sota els seus dominis amb els departaments del Ter (Girona), Segre (Puigcerdà), Montserrat (Barcelona) i Boques de l'Ebre (Lleida). El 1814, amb la tornada de Ferran VII a la corona espanyola, Catalunya va tornar a estar sota domini espanyol i es va suprimir la Diputació Provincial de Catalunya.
La seca mòbil
Tot i que hi ha una certa confusió, en funció de les fonts consultades, les dates en què va funcionar la seca a Reus va tenir tres períodes diferents entre 1809 i 1811 en funció de l'evolució de la guerra contra els francesos.
La primera la podríem datar entre el 26 de febrer i el 3 l de març de 1809, moment en què els soldats napoleònics ocuparen Reus i la maquinària de la seca fou traslladada momentàniament a Tarragona. La seca va retornar a Reus l'abril de 1809 i s'hi va estar durant un període d'aproximadament un any fins a l'abril de 1810. Després d'un breu període de tres setmanes en què de nou va estar a Tarragona, la seca va tornar a Reus on va gaudir de la tercera i última etapa a la nostra ciutat que va anar des del mateix abril de 1810 i fins al 15 d'agost de 1811.
En un text d'Antoni Bertran s'explica que a partir de l'1 de juliol de 1809, a la seca de Reus s'encunyen duros i mitjos duros a la nostra ciutat. Els duros tenien en una cara el bust de Ferran VII i en l'altre un escut "Hispaniarum Rex". A partir de 1810, A partir de 1810 també es van encunyar monedes de coure segons va dictar la JSC reunida a Manresa, amb diferents valors que anaven des dels sis quarts, els tres quarts i el quart i mig.
La seca de Catalunya va deixar de funcionar a Tarragona el 9 de maig de 1811 i al juny del mateix any es va traslladar a Mallorca. Això no va agradar ni a Reus ni a Tarragona que van veure com es perdia la fabricació de moneda al Principat. Es va intentar evitar-ho endarrerint la càrrega de la maquinària d'encunyació als vaixells que l'havien de dur fins a Palma, però no va servir de res. Ara bé, tampoc va durar gaire la seca de Ciutat de Mallorca perquè amb el retorn de Ferran VII "el deseado" el 1814, l'encunyació de moneda es va centralitzar a Segòvia, A Corunya, Madrid i Sevilla fent inútils les demandes de Joan Amat, director de la seca catalana que apostava perquè continués en territori català.
