Redescobrir la Mussara

'Llogarret que amb una trentena de masies escampades reuneix tres-cents habitants i forma un municipi dins el partit judicial de Reus. Està situat a les muntanyes del mateix nom i és molt abundós d’aigua / Serra de muntanyes situades a la partió de les comarques de Montblanc, Reus i Falset, i que forma el límit del Priorat. Arriba a 1.050 metres d'altària. Etimologia: de l'àrab 'al-musara’, el cós, l'estadi (Diccionari Català-Valencià-Balear, Alcover-Moll, Mallorca, 1980). 'Municipi del Camp de Tarragona, avui bastant despoblat, dalt de la serra del seu nom, que forma l'avantmural de les muntanyes de Prades, en direcció de Reus. De l'àrab 'musara', passeig, lloc per passejar-se' (Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae, Volum V , L-N, Barcelona, 1996).

"No us podeu imaginar com els enyoro, tots aquests moixons que m'eren tan simpàtics, com el rossinyol, encara que no arribava ben bé a la Mussara (…) L'home s'ha posat al cap destruir la natura i ho aconseguirà, inclòs ell mateix”. Anton Agustench Bonet, un dels darrers veïns que va viure a la Mussara, petita vila situada a les muntanyes de Prades, al límit amb el Priorat i damunt la plataforma de la serra de la Mussara, a 980 metres d’alçada, que es va despoblar el 1959 i va ser annexada al municipi de Vilaplana l’any 1961.

Tres testimonis d'un mateix llogarret, que dóna nom a la serra més emblemàtica del Baix Camp. Les dues primeres, descripcions terminològiques: la més antiga en cronologia, elaborada per mossèn Antoni Alcover i l'editor Francesc de Borja Moll, estudiosos de la nostra llengua de principis del XX, que des de les Illes elaboraren l'obra magna del nostre primer corpus dialectal. La segona, de Joan Coromines, ingent etimologista, de les llengües catalana, castellana i occitana! que ens ha llegat un immens fons de documentació lingüística de tota la nostra toponímia. La tercera referència, no menys intensa ni important, la descripció personal d'Anton Augustench, veí de la vila muntanyenca, extreta de la petita joia literària 'Records de la Mussara' *, reeditada molt encertadament el 2005 per l'Ajuntament de Vilaplana. Albert Manent, ifatigable lingüista amb ascendència a l'Aleixar, que ha recorregut tots els nostres pobles i viles del Camp, recollint el batec de la llengua i la memòria col·lectiva, tingué l’encert, l’any 1990, de recollir les paraules de l'Anton, pagès d’ofici, autodidacta, comissari al front de l’Ebre i empresonat a Tarragona després de la guerra, fins que tornà a la seva Mussara.

"Des d’aquells indrets un servidor –entre molts d'altres- ha vist l'illa de Mallorca. Això passa el mes de desembre i de gener quan surt el sol (o un quart abans) en línia recta entre Mallorca i la Mussara i, naturalment, quan el sol és serè. Amb aquestes condicions també he vist, des de la Torre (un lloc que es troba damunt del mas d'en Coll) Montserrat i els Pirineus nevats. També, la Baltasana –sentinella de Prades-, el Montsant, la mola de Llaberia, l'ermita de Puigcerver, Escornalbou, el delta de l'Ebre i tot el Camp de Tarragona fins a l'arc de Berà, amb la blavor del Mediterrani al fons. Es pot demanar més de la vista de la Mussara?” s’interpel·la l’autor en el primer dels capítols: ‘El territori i el medi’. Els avencs de la Febró; els camins i els senderons; la toponímia i els masos; les coves; l'aigua; els vents i els seus refranys; la fauna i la flora; els moixons; les granotes; la boira; la nevada del segle; els febronencs… capítols, cadascun d'ells, d’una descripció acurada, exquisita, d'un llenguatge ric i planer del nostre protagonista. L'economia amb els conreus; segar; batre; les collites; la caça; el bestiar; la matança del porc; el peramany (la perera); el plat típic; el pou de gel; els oficis; els carboners; el metge, exemplifiquen amb un llenguatge ric i planer les formes de vida dels mussarencs. 'Història i política'; 'Religiositat'; 'La Societat'; 'Narracions i dites' i 'Medicina popular' fan de corol·lari d'aquest recull de vivències personals compartides amb tot el col·lectiu. Un model de llengua popular, el català del Camp, que l'autor descriu minuciosament amb un gavadal impressionant de lèxic del món rural, des de les plantes fins als corriols, passant pels oficis, els refranys i les tradicions. Agustench serva la memòria col·lectiva i la transmet als seus contemporanis.

Enguany, recuperat encertadamant l'Aplec sardanista de la Mussara, d'aquells anys de la primera transició política, amb un projecte sobre la taula per salvaguardar l'església mig enderrocada de Sant Salvador i tot el seu entorn natural, tresor patrimonial, és un bon moment per reivindicar-ne la seva magnificència i simbolisme. Pugeu-hi des de Vilaplana o des de la Febró, per tots els masos i camins, entre pinedes i alzinars, amb el Montsant majestuós i les muntanyes de Prades ben amatents. Respireu a fons i deixeu-vos endur pel silenci, mentre sentiu les ratxes del mestral o el Joanet de Prades, al capvespre, des del cim de la carena. Fem-li entre tots un merescut homenatge.

*Agustench Bonet, Anton. ‘Records de la Mussara’. Col·lecció en negre. Pragma Edicions. Ajuntament de Vilaplana, 2005.