-
Una fotografia de la bombera Gemma Milian
Alba Cartanyà
A les 7 del matí comencen la jornada laboral. Es distribueixen la feina i revisen tots els vehicles, fan l’aturada per esmorzar, i continuen amb unes pràctiques (de gruatge, d’escala, d’immobilitzacions, de fer espuma, d’ascensors... del que toqui aquell dia). Després de dinar, és el moment de fer esport i d’anar omplint la tarda amb altres activitats fins a l’hora de sopar. Així és com s’organitzen les 9 persones que formen part del Parc de Bombers de Reus, situat a la part sud de la ciutat.
Entre elles hi ha la Gemma Milian (Reus, 1968), que alhora és una de les primeres dones que va incorporar-se al cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya a finals dels anys noranta. Concretament, ella va superar les oposicions del 1998, quan tot just es començava a aplicar la discriminació positiva cap a les dones a les proves físiques: “Això ens va obrir la porta a poder entrar”, expressa Milian, però lamenta que eren “molt poques”: “El 98 vam entrar dues, l’any 99 una, el 2000 dues més... Amb comptagotes!”.
I això no ha canviat pas gaire des de llavors. A dia d’avui, la presència femenina al cos se situa vora el 2%: d’uns 2.500 bombers que hi ha a tot Catalunya, només 50 són bomberes. “És ridícul”, lamenta Milian, qui assegura que no sap de cap parc on hi hagi dues dones juntes. Tot i estar disperses pel territori, es coneixen i fan xarxa entre elles. De fet, tenen un grup de bomberes embarassades perquè “la casa va facilitar l’entrada de dones, però no hi havia res preparat i s’anava improvisant depenent del cas”, relata la Gemma.
Quan les dones van començar a incorporar-se al cos, les instal·lacions no estaven acondicionades. En molts parcs hi havia vestuaris i lavabos de dones, “però pel servei de neteja, no pas perquè pensessin en les bomberes!”, ressalta Milian. A més, “tampoc hi havia res escrit pel que fa a la maternitat", recorda la Gemma, i encara ara aquesta regularització segueix sent un tema pendent. “En alguns serveis treballem amb elements tòxics que ens poden penetrar la pell o que podem inhalar, estem en contacte amb molta calor.. tot això podria afectar el fetus”, evidencia Milian, i és per això que quan estant embarassades deixen d'estar a primera línia. Tanmateix, ni als anys 90 ni en l’actualitat no existeix cap protocol concret a seguir i, per tant, “cada parc improvisa segons la situació”.
Milian té dues filles. Recorda que quan es va quedar embarassada de la primera estava al parc de Montblanc, i com que no hi havia feina administrativa, va estar de baixa a partir dels 3 mesos. Amb la segona nena, ja estava al parc de Reus i va estar un temps arxivant i organitzant. “Cada parc i cada regió ho arregla com pot”, constata Milian, i assegura que s’ha demanat a la Generalitat, que s’han fet reunions... però que no s’han produït avenços.
“Igual que la roba... tot em va gran perquè és tallatge d’home”, comenta, i afegeix: “Això és lo de menys, però són petits detalls que acaben molestant. Encara hi ha molt a fer”. Lamenta que la situació “ha evolucionat molt a poc a poc i que ha costat molt”. Fent una mica d’autocrítica, admet que potser és perquè les bomberes no s’han queixat gaire, ja que encara són molt poques. Tot i això, Milian celebra que la “bona fe i el companyerisme” dins la "tropa" (com ella anomena el grup del parc) ajuda a “tirar endavant” i a gaudir de la professió, tot i les evidents desigualtats de gènere.
Quan feia poc que formava part del cos de Bombers, la Gemma va anar a un foc d’indústria a Tortosa. Recorda que allà va pensar “On m’he fotut?”, ja que fins llavors havia treballat en campanyes forestals i actuacions menors, i li va impactar molt la nova situació i les sensacions que li produïa. “Amb els anys també m’he adonat que no va ser tan dur”, relata, i assegura que “la inexperiència t’ho fa veure més gros”. En aquesta línia, indica que “cada foc és un món” i que, si s’ha de rescatar algú, apagar-lo és torna una qüestió secundària. “La nostra feina és gratificant perquè sempre vas a ajudar; no és que salvem vides a cada guàrdia, ni de bon tros, però donem un cop de mà”, explica orgullosa.
L’altra cara de la moneda, però, és haver de presenciar escenes dures i moltes desgràcies. Parlant d’això, la Gemma es posa seria i diu: “Et diré una cosa: recordo perfectament el primer mort que vaig veure, però no recordo l’últim”. És una manera directa de dir que, amb el temps, t’acabes acostumant a aquestes situacions; una capa protectora (potser automàtica) per poder continuar treballant.
De petita, la Gemma volia ser infermera, però al final no ho va ser mai. Es va posar a treballar d’administrativa, la van acomiadar i, per casualitats de la vida, es va apuntar a fer una campanya forestal. Li va agradar molt l’experiència, i va decidir llançar-se a ser bombera. Per atzar es va introduir en aquest camp i va descobrir una professió “molt maca” que l’omplia.
No l’havia contemplada abans perquè, a part de ser una feina poc usual, sembla que estigui reservada només als homes. Per això és tan important visibilitzar la presència de les dones bomberes, i acostar aquesta realitat a les nenes i noies. “Has d’estar en forma, i tenir predisposició a sacrificar-te per ajudar els altres. Això ho pot tenir tothom!”, reivindica.
Com a anècdota, rememora que una professora de l’escola de les seves filles la va cridar un dia per comentar-li que la nena deia mentides, perquè anava explicant als companys que la seva mare era bombera. “És cert que en aquell moment no hi havia gaire dones bomberes, però em va xocar molt que una professora, que coneix una gran varietat de professions, no es cregués que jo era bombera”, relata. Una altra situació a què s’havia d’afrontar, i que encara ara ha de viure quan explica a què es dedica, és que li diguin “ah, però tu estàs a les oficines, oi?” o què li preguntin, de manera incrèdula: “Però tu vas a apagar els focs?”.
Per tal de combatre aquest desconeixement, la Generalitat de Catalunya ha començat una campanya amb l’objectiu de promoure la igualtat de gènere als Bombers i animar les dones a sumar-se al cos. Des de premsa de l’organisme es dona visibilitat a les bomberes, i també s’han realitzat diversos reportatges als mitjans de comunicació. Quan hi ha alguna acció d’aquest tipus, “sempre sortim les mateixes”, assenyala Milian, i afegeix: “No sé si és per timidesa... no ho sé, però jo tampoc vull aquest protagonisme”. En aquesta línia, ella rebutja l’etiqueta de “referent” i assegura que “no s’hi ha sentit mai”.
Un dels aspectes més positius de la feina, comenta feliç la Gemma, és l’horari. “Estàs 24 hores seguides treballant, però després tens 3 dies per tu”, indica. La dinàmica del parc és "bona" perquè "hi ha temps lliure que cadascú aprofita com vol", però alhora porta inherent la improvisació, ja que en qualsevol moment sona l'alarma d'emergència i tothom ha de deixar de fer el que està fent i organitzar-se ràpidament.
Per a ella, el temps que passa al parc és generalment un “bon parèntesi” per agafar energies i encarar els dies de festa amb ganes d’estar amb la família, i aprofitar per fer les tasques de casa i també practicar esport.
A més a més, és una feina ben valorada socialment: “Sempre som els bons de la pel·lícula”, bromeja la Gemma, ja que la intenció "sempre és ajudar". Ella porta des de l'any 2004 treballant al Parc de Bombers de Reus, un dels més grans de la zona. Habitualment, tanquen l'any havent fet uns 2.500 serveis, la majoria de caràcter urbà (per problemàtiques relacionades amb arbres o façanes caigudes, o per presència d'abelles a la via pública, entre altres).
La diversitat d'actuacions que recauen sobre aquest organisme, els porta a haver de formar-se contínuament sobre diferents àmbits i temàtiques. Al llarg dels anys, també han anat incorporant novetats tecnològiques que els faciliten la feina, com ara el Google Maps per trobar algú que s'ha perdut o la càmera tèrmica per entrar dins d'un habitatge incendiat.
Després d'una vintena d'anys d'experiència, la bombera Gemma Milian desprèn l'alegria de qui sap que està al lloc adequat. És completament conscient que hi ha situacions en què no poden fer res, però remarca: "En moltes altres ets de gran ajuda, i llavors tornes cap a casa ben contenta!".
El parc té una cuina, i a cada torn hi ha un encarregat de fer el menjar Foto: Alba Cartanyà
Entre elles hi ha la Gemma Milian (Reus, 1968), que alhora és una de les primeres dones que va incorporar-se al cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya a finals dels anys noranta. Concretament, ella va superar les oposicions del 1998, quan tot just es començava a aplicar la discriminació positiva cap a les dones a les proves físiques: “Això ens va obrir la porta a poder entrar”, expressa Milian, però lamenta que eren “molt poques”: “El 98 vam entrar dues, l’any 99 una, el 2000 dues més... Amb comptagotes!”.
I això no ha canviat pas gaire des de llavors. A dia d’avui, la presència femenina al cos se situa vora el 2%: d’uns 2.500 bombers que hi ha a tot Catalunya, només 50 són bomberes. “És ridícul”, lamenta Milian, qui assegura que no sap de cap parc on hi hagi dues dones juntes. Tot i estar disperses pel territori, es coneixen i fan xarxa entre elles. De fet, tenen un grup de bomberes embarassades perquè “la casa va facilitar l’entrada de dones, però no hi havia res preparat i s’anava improvisant depenent del cas”, relata la Gemma.
Una entrada no prevista
Quan les dones van començar a incorporar-se al cos, les instal·lacions no estaven acondicionades. En molts parcs hi havia vestuaris i lavabos de dones, “però pel servei de neteja, no pas perquè pensessin en les bomberes!”, ressalta Milian. A més, “tampoc hi havia res escrit pel que fa a la maternitat", recorda la Gemma, i encara ara aquesta regularització segueix sent un tema pendent. “En alguns serveis treballem amb elements tòxics que ens poden penetrar la pell o que podem inhalar, estem en contacte amb molta calor.. tot això podria afectar el fetus”, evidencia Milian, i és per això que quan estant embarassades deixen d'estar a primera línia. Tanmateix, ni als anys 90 ni en l’actualitat no existeix cap protocol concret a seguir i, per tant, “cada parc improvisa segons la situació”.
Milian té dues filles. Recorda que quan es va quedar embarassada de la primera estava al parc de Montblanc, i com que no hi havia feina administrativa, va estar de baixa a partir dels 3 mesos. Amb la segona nena, ja estava al parc de Reus i va estar un temps arxivant i organitzant. “Cada parc i cada regió ho arregla com pot”, constata Milian, i assegura que s’ha demanat a la Generalitat, que s’han fet reunions... però que no s’han produït avenços.
Detall de la jaqueta Foto: Alba Cartanyà
“Igual que la roba... tot em va gran perquè és tallatge d’home”, comenta, i afegeix: “Això és lo de menys, però són petits detalls que acaben molestant. Encara hi ha molt a fer”. Lamenta que la situació “ha evolucionat molt a poc a poc i que ha costat molt”. Fent una mica d’autocrítica, admet que potser és perquè les bomberes no s’han queixat gaire, ja que encara són molt poques. Tot i això, Milian celebra que la “bona fe i el companyerisme” dins la "tropa" (com ella anomena el grup del parc) ajuda a “tirar endavant” i a gaudir de la professió, tot i les evidents desigualtats de gènere.
La perspectiva que donen els anys
L’altra cara de la moneda, però, és haver de presenciar escenes dures i moltes desgràcies. Parlant d’això, la Gemma es posa seria i diu: “Et diré una cosa: recordo perfectament el primer mort que vaig veure, però no recordo l’últim”. És una manera directa de dir que, amb el temps, t’acabes acostumant a aquestes situacions; una capa protectora (potser automàtica) per poder continuar treballant.
Ser una referent sense voler-ho
De petita, la Gemma volia ser infermera, però al final no ho va ser mai. Es va posar a treballar d’administrativa, la van acomiadar i, per casualitats de la vida, es va apuntar a fer una campanya forestal. Li va agradar molt l’experiència, i va decidir llançar-se a ser bombera. Per atzar es va introduir en aquest camp i va descobrir una professió “molt maca” que l’omplia.
No l’havia contemplada abans perquè, a part de ser una feina poc usual, sembla que estigui reservada només als homes. Per això és tan important visibilitzar la presència de les dones bomberes, i acostar aquesta realitat a les nenes i noies. “Has d’estar en forma, i tenir predisposició a sacrificar-te per ajudar els altres. Això ho pot tenir tothom!”, reivindica.
El parc de Reus també compa amb un gimnàs Foto: Alba Cartanyà
Com a anècdota, rememora que una professora de l’escola de les seves filles la va cridar un dia per comentar-li que la nena deia mentides, perquè anava explicant als companys que la seva mare era bombera. “És cert que en aquell moment no hi havia gaire dones bomberes, però em va xocar molt que una professora, que coneix una gran varietat de professions, no es cregués que jo era bombera”, relata. Una altra situació a què s’havia d’afrontar, i que encara ara ha de viure quan explica a què es dedica, és que li diguin “ah, però tu estàs a les oficines, oi?” o què li preguntin, de manera incrèdula: “Però tu vas a apagar els focs?”.
Per tal de combatre aquest desconeixement, la Generalitat de Catalunya ha començat una campanya amb l’objectiu de promoure la igualtat de gènere als Bombers i animar les dones a sumar-se al cos. Des de premsa de l’organisme es dona visibilitat a les bomberes, i també s’han realitzat diversos reportatges als mitjans de comunicació. Quan hi ha alguna acció d’aquest tipus, “sempre sortim les mateixes”, assenyala Milian, i afegeix: “No sé si és per timidesa... no ho sé, però jo tampoc vull aquest protagonisme”. En aquesta línia, ella rebutja l’etiqueta de “referent” i assegura que “no s’hi ha sentit mai”.
Milian ensenyant els elements del vehicle Foto: Alba Cartanyà
Una feina reconeguda socialment
Un dels aspectes més positius de la feina, comenta feliç la Gemma, és l’horari. “Estàs 24 hores seguides treballant, però després tens 3 dies per tu”, indica. La dinàmica del parc és "bona" perquè "hi ha temps lliure que cadascú aprofita com vol", però alhora porta inherent la improvisació, ja que en qualsevol moment sona l'alarma d'emergència i tothom ha de deixar de fer el que està fent i organitzar-se ràpidament.
Per a ella, el temps que passa al parc és generalment un “bon parèntesi” per agafar energies i encarar els dies de festa amb ganes d’estar amb la família, i aprofitar per fer les tasques de casa i també practicar esport.
A més a més, és una feina ben valorada socialment: “Sempre som els bons de la pel·lícula”, bromeja la Gemma, ja que la intenció "sempre és ajudar". Ella porta des de l'any 2004 treballant al Parc de Bombers de Reus, un dels més grans de la zona. Habitualment, tanquen l'any havent fet uns 2.500 serveis, la majoria de caràcter urbà (per problemàtiques relacionades amb arbres o façanes caigudes, o per presència d'abelles a la via pública, entre altres).
La diversitat d'actuacions que recauen sobre aquest organisme, els porta a haver de formar-se contínuament sobre diferents àmbits i temàtiques. Al llarg dels anys, també han anat incorporant novetats tecnològiques que els faciliten la feina, com ara el Google Maps per trobar algú que s'ha perdut o la càmera tèrmica per entrar dins d'un habitatge incendiat.
Després d'una vintena d'anys d'experiència, la bombera Gemma Milian desprèn l'alegria de qui sap que està al lloc adequat. És completament conscient que hi ha situacions en què no poden fer res, però remarca: "En moltes altres ets de gran ajuda, i llavors tornes cap a casa ben contenta!".
Gemma Milian dalt d'un dels vehicles del parc Foto: Alba Cartanyà
Etiquetes:
