Dijous, 29 d'Octubre de 2020

El compromís cívic de la família Colomé-Cufí (1)

Pilar Cufí Brossa es va morir el passat 14 de juliol

24 d'Agost de 2020, per Isabel Martínez
  • Pilar Cufí i Josep Colomé

    Imatge extreta del llibre 'El temps d'unes dones', de Dolors Joanpere

Resident a les comarques gironines des de fa una dotzena d’anys, la lluitadora antifranquista Pilar Cufí Brossa es va morir el passat 14 de juliol. Darrera integrant de la família Colomé-Cufí, vinculada en clau reusenca al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), la desaparició d’aquesta dona redueix encara més els escassos testimonis supervivents de la lluita antifranquista activa a la ciutat i posa punt i final a la trajectòria política d’una família que es va significar contra la dictadura a través del seu treball polític i solidari.

Una tasca que en el cas dels Colomé-Cufí tenia la singularitat d’estar integrada per diferents membres de la família i dues generacions: el pares, Josep Colomé Juanola (1921-2008) i Pilar Cufí Brossa (1924- 2020); i el fill, Josep Colomé Cufí (1950-2015).

La trajectòria personal i política dels pares

Nascuda a la localitat de Tortellà (La Garrotxa), Cufí es va casar amb un altre represaliat pel franquisme, Josep Colomé Juanola, qui tan sols un any abans de la seva mort, el 2007, va ser nomenat per unanimitat president honorífic de l’agrupació local d’ICV a Reus en base “a la seva tasca en defensa dels drets democràtics”. Un reconeixement que, de ben segur, mereixia també la seva dona, Pilar Cufí, per les tasques desenvolupades durant la clandestinitat.

Establerts des de l’any 1952 a la capital del Baix Camp provinents de les comarques gironines, la parella va formar part de la generació que va entomar la pèrdua de la guerra civil i van desenvolupar una activitat de defensa de les llibertats i de solidaritat amb d’altres represaliats. De fet, Colomé Juanola va ser un jove combatent de la República que, en acabar el conflicte, va patir la presó en un camp de concentració franquista, segons explicava el seu fill, Josep Colomé Cufí, en el llibre ‘Cor de comunista’ (Edicions Baix Empordà, 2016) publicat a títol pòstum gràcies al suport de Ramon Salvat i Clara Rivas, entre d'altres amics de l’activista. 

D’acord amb el relat que ella mateixa va fer al llibre ‘El temps d’unes dones’ (2007) a Dolors Joanpere, Pilar Cufí va passar part de la guerra, des del 1937, fins el desembre de 1939, quan ja feia temps que havia finalitzat, a la localitat francesa de Salses amb una tieta. En haver participat en el conflicte al bàndol republicà, el seu germà gran, Miquel, va patir presó en un camp de concentració. “Vàrem passar misèria. El 1940 ja vaig començar a treballar en una fàbrica de mitges i quan arribava de treballar tenia gana”, s’hi referia als durs anys de la postguerra en el mateix text.

El trasllat a Reus

Posteriorment casada amb Josep Colomé Juanola, qui regentava una botiga a Tortellà, la parella va comprar “una maquineta per fer gènere de punt” i el 1952 decideixen establir-se a Reus on tenien uns familiars relacionats amb el camp d’aviació. Segons el record de Clara Rivas, aquests familiars de la parella residien al barri del Carme on va passar una temporada fins establir-se al carrer Rosich, número 12, on desenvoluparien una activitat emprenedora però també política. En aquell indret, el matrimoni va instal·lar un taller de roba, el Puntonet, que tenia nom català tot i les repressions de l’època.

Entre les empreses per les quals confeccionaven peces es trobaven Cal Jofré i altres botigues de la ciutat. “A la façana de l’Ajuntament, a la plaça del Mercadal, llavors plaza de España, hi van penjar un enorme cartell lluminós amb les paraules 'PAZ SI', explicava Josep Colomé Cufí en el llibre ‘Cor de comunista’ on recordava com els seus pares, el 1966, “el dia del referèndum, és clar que no va[n] anar a votar” i “se’n van anar a caminar per les muntanyes de Prades, una de les seves passions”.

A més de l’excursionisme, Colomé Juanola va participar activament en l’associacionisme sardanístic tal i com ho demostren diferents escrits publicats al ‘Semanario Reus’ de l’època. Aquesta participació va convertir-lo entre setembre de 1967 i juny de 1968 en president del Patronat per la sardana en un moment en què tot just la ciutat havia viscut, el 1964, els actes en qualitat de Ciutat Pubilla d’aquesta dansa.

Precisament els 60 són també els anys que el matrimoni col·labora amb les anomenades Comissions de Solidaritat en les quals també participa mossèn Asens. Un organisme clandestí per ajudar els presos i la gent represaliada amb l’objectiu de recollir diners per a l’organització i fer-los arribar a Barcelona.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

jaso  24 d'Agost de 2020

colomé cufí

Durant els primers anys de militancia política als anys 80 vaig coneixer a tota la familia. Un exemple de dedicació als altres. Gràcies Isabel per aquest escrit.

Joaquim Ballabriga  24 d'Agost de 2020

Unes magnífique persones

La parella va ser una icona de l'època de la "resistència" durant la Dictadura. La seva imatge al capdavant de les primeres manfiestacions encara és vica. Generosos, treballadors i bons amics de tothom, sense dogmatismes. Es mereixen tots els homenatges.