El temps de les clíniques a Reus (i 2)

Desapareguda fa ja unes dècades, la Montserrat va ser una dels diferents clíniques nascudes durant la postguerra a la ciutat. Ubicada en un edifici de nova planta a l’inici de la carretera de Castellvell, la Montserrat va ser una iniciativa nascuda com a inversió econòmica més que com a projecte mèdic. “Era una cosa atípica perquè totes les havien fundat metges”, destaca Eduard Prats, fill del facultatiu que posteriorment la va comprar i dirigir, Eduard Prats i Baigual. D’aquesta forma, el desembre de 1945, Pedro-Pablo Larriba, en qualitat de gerent de la Mèdica Montserrat, va sol·licitar al consistori poder construir un edifici de tres plantes en un solar de l’esmentada carretera en l’anomenada urbanització Montseny.

D'inversió a projecte mèdic

L’arquitecte que va signar els plànols era el mateix arquitecte municipal, Antoni Sardà, i el pressupost de l’obra va ser de 90.730 pessetes. Segons la memòria descriptiva conservada a l’Arxiu Municipal, l’edifici tindria, a més de 17 habitacions adreçades als pacients, un quiròfan, sala de raigs X, despatxos i altres dependències pròpies d’una clínica. Tant la planta baixa com la primera tenien unes dimensions d’uns 150 metres quadrats, mentre que l’espai de la segona planta era relativament més petit, amb 114,50 metres quadrats de superfície.

En aquesta etapa inicial, el fet que els cirurgians que operaven tinguessin una procedència forània a Reus va crear un fort inconvenient respecte el model habitual. “Operaven i se n’anaven”, comenta Prats respecte els doctors Ordines i Duran, que es van encarregar dels primers temps del centre. “Al cap d’uns anys de tenir-la, es va adonar que necessitava algú que estigués aquí permanentment”, afegeix Prats. Aquesta situació va fer que el seu pare pogués col·laborar, primer, amb aquests cirurgians que el van introduir en operacions menys traumàtiques que les que havia tingut oportunitat de practicar durant la Guerra Civil. “Cap al 1965, el meu pare va acabar sent-ne el propietari perquè estava al peu del canó, coneixia l’ofici i d’alguna manera va tenir els recursos per poder comprar”, afirma.

Una característica que Prats també destaca d’aquest model era l’àrea d’influència que tenien aquests espais de salut en el territori. “Visitaven malalts de Castelló, o del Matarranya, i és que hi havia una atracció perquè si no no t’expliques tantes clíniques a Reus, perquè no hi havia tants habitants en aquella època”, assegura mentre mostra una sèrie de rebuts que la seva mare omplia als pacients, i on es demostra aquesta procedència geogràfica diversa. A la inversa, un aspecte complementari de les clíniques eren les sucursals que s’obrien en pobles del rerepaís: “Imagina’t el fenomen de les clíniques que arribaven a tenir una sucursal, una petita clínica a Montblanc, o a Móra d’Ebre”, comenta.

Algunes píndoles sobre la clínica Savé i el centre del doctor Aluja

Amb aquesta voluntat d’expansionar-se i captar nous clients i territoris, algunes clíniques van desenvolupar el que es va anomenar una mèdica. Pel que assenyala un llibre publicat tot coincidint amb el primer segle del Col·legi de Metges, el paradigma d’aquest model el va desenvolupar el doctor Savé, qui va muntar una clínica mèdico-quirúrgica al carrer del Pintor Tapiró de Reus i qui, segons la memòria de Pont i Bonastre, va instal·lar-se inicialment al xalet que havia deixat la clínica Ibarz. Especialitzat en urologia i cirurgia general i col·legiat el 1939, Savé va estendre els serveis de l’anomenada Mèdica Reus a províncies com Castelló, València, Màlaga i Sevilla. Savé va morir el 1997 i, posteriorment, l’espai que havia ocupat el seu centre es va convertir en un spa i, actualment, acull instal·lacions relacionades, de nou, amb la medicina, en la seva vessant de diagnòstic de la imatge.

El temps també ha esborrat les dades sobre la clínica Vidal i Jané, situada a l’entorn del passeig de Mata i que, segons recorda Prats, havia estat una sucursal d’un centre establert a Tarragona. En un radi geogràfic extremadament petit, l’entorn situat entre els actuals carrers de Josep Tapiró, Gaudí i el xalet de la família Boule que avui ocupa l’escola Maria Cortina, s'hi van aplegar fins a tres clíniques. A la ja esmentada del doctor Savé cal afegir la del doctor Aluja i la Fàbregas, situada al carrer de Gaudí. Segons Prats, la del doctor Aluja “tenia molt de prestigi i operava molt bé”, però no hi va haver relleu generacional i es va acabar tancant amb la desaparició del doctor i, posteriorment, s’hi va establir l’actual escola.

D’acord amb la memòria de Pont Bonastre, el doctor Aluja va establir-se abans d’aquest indret de forma provisional a un edifici avui desaparegut del carrer de la Presó.

La clínica Fàbregas, un projecte que arriba fins avui amb modificacions

Menció apart mereix la clínica Fàbregas. Impulsada pel doctor Fàbregas després de la Guerra Civil a un edifici erigit per uns algerians que van arribar a Reus durant la I Guerra Mundial per elaborar-hi vins, encara avui es pot intuir l’antic minaret de la fàbrica original. Segons va explicar fa uns anys el mateix metge al llibre ‘Records de la vida d’un metge reusenc’ (2001), els consultoris es van instal·lar en els baixos, un sol pis per al quiròfan i vuit habitacions, i va tenir-hi originàriament una clientela molt petita. En realitat, l’impuls a aquest centre el va donar el germà gran del doctor, Antoni, qui havent vist els progressos que el facultatiu havia fet el va animar-lo a establir-se a Reus.

I és que Fàbregas, que va ser nomenat capità honorífic de sanitat militar el 29 d’octubre de 1947, va aconseguir aturar una epidèmia de tifus mortal en proposar petites transfusions de pacients convalescents a pacients malalts. Tenint en compte que a Reus ja hi havia cinc clíniques establertes i que el doctor Fàbregas tenia una plaça en un hospital de Barcelona, la proposta del germà gran de Fàbregas va ser rebutjada d’entrada pel doctor. Finalment, el factor que va propiciar el seu establiment a la ciutat va ser el fet que la mare de tots dos tingués pàrkison en estat avançat i la garantia del suport econòmic del germà gran per impulsar la clínica.

Com la resta de clíniques de la ciutat, els canvis i les millores dels equipaments van ser constants al llarg dels anys. El 1969, per exemple, la dirección de la Fàbregas va tirar endavant una ampliació a càrrec de l’arquitecte M.M. Aragonés Virgili. Segons consta a la documentació de l’Arxiu Municipal de Reus, la superfície ampliada corresponia a 361,20 metres quadrats a partir d’un cos desenvolupat a tres plantes: la primera amb porxo, vestíbul i informació i vigilant, la del primer pis amb sala d’espera, quatre habitacions dobles amb bany incorporat i habitació de neteja general i, finalment, la darrera planta amb tres habitacions triples, una doble, una habitació de bany i neteja.

Com a clínica privada, la Fàbregas va ser la primera en acceptar la col·laboració amb la seguretat social a la qual, més endavant, es va afegir altres centres reusencs.

La clínica de l’hospital Sant Joan

En aquest marc, el doctor Prats subratlla el fet que fins i tot el mateix hospital Sant Joan va acabar disposant d’una clínica a les seves instal·lacions durant un període determinat. “Es va crear com un tipus de societat que venia a ser com una mútua privada”, comenta. Segons el llibre ‘El hospital de San Juan de Reus. Ayer, hoy y mañana’, de J. Balsells Samora, gràcies a la col·laboració de la mútua patronal Reddis i a l’important llegat de D. León Chaudón Camell, es va edificar un cos d’edifici de dos pisos que representava 30 habitacions amb 44 llits constituint l’anomenada com a Clínica Sagrat Cor. Un llegat d’1 milió de pessetes posterior del doctor Gabriel Paricio Pons va permetre adquirir un nodrit i variat instrumental médico-quirúrgic i aparells clínics, a més d’altres mobles i utensilis adequats per a les habitacions de la clínica, així com també la compra d’una ambulància.

Sufragada per la Corporació municipal, el 1963 es va fer una nova ampliació que va representar augmentar el nombre d’habitacions, algunes de les quals dotades amb telèfon i “petit comfort”.

Canvis que fomenten una transformació del model

Tot i tenir el cas paradigmàtic del naixement d’una especialitat mèdica a la ciutat (la pediatria de la mà del pioner doctor Frias) Eduard Prats apunta com, a mitjan del segle XX, els moviments en la professió mèdica van assenyalar cap a nous horitzons materialitzades, per exemple, en les especialitzacions. També considera que l’arribada de l’anestèsia moderna va ser un canvi radical en les operacions que feien els cirurgians. “No fa tants anys que hi ha pneumòlegs o cardiòlegs”, explica per contextualitzar un canvi que sovint no aprecien les noves generacions de pacients. Un altre aspecte fonamental en la transformació del servei sanitari que es presta als pacients va ser la seguretat social. “Al principi tothom se’n queixava i ara no en sabríem estar sense”, dictamina el doctor Pont Bonastre sobre els fonaments del model sanitari públic actual.

Més enllà de la transformació conceptual que va representar aquest model que ha arribat a ser universal, Prats assenyala com va anar influint lentament en les clíniques i en el seu model de negoci. “Per concertar els llits amb les clíniques els posava unes condicions: té aquesta especialitat coberta?, pot fer aquest tipus de radiografia?”, enumera per mostrar que l’evolució era lenta però ja imparable. Precisament, la clínica Montserrat va ser una de les que va desaparèixer aviat davant l’evidència que els negocis de les clíniques havien de transformar-se si volien sobreviure en un context de canvi.

En aquest sentit, Prats explica que el seu pare va impulsar una proposta novedosa adreçada a tots els propietaris de clíniques de la ciutat. “No va veure futur en les clíniques petites”, diu, mentre assegura que va entendre que, al contrari, totes es trobaven ubicades al bell mig de la població amb edificis que podien suposar un alt valor econòmic si es venien. “Tenia sentit fer una clínica de 80 llits perquè sumats els de les diferents clíniques era possible. Cada planta per una clínica si voleu, respectant la pròpia personalitat de cadascuna i creant espais comuns com laboratoris potents, radiologia, o un únic servei d’urgències", assenyala. Tot i això, aquesta proposta per la qual fins i tot ja s’havien plantejat uns terrenys a l’àrea de la carretera d’Alcolea va decaure per manca d’interès dels que n’havien de ser els promotors i interessats. “Va ser una idea que no va passar d’unes quantes reunions”, precisa Prats, malgrat que no dubta en defensar la proposta com a viable si s’hagués impulsat adequadament. “Avui en dia ho veuríem raonable i tindríem una clínica privada a Reus com una Dexeus o com es vulgui”, subratlla. 

La mutació de les propostes originals

“Amb dificultats i problemes, però amb constància, es refé altra vegada la clínica, que després continuà sota la direcció dels fills del fundador, els doctors Antoni i Josep Maria Ibarz Brunet, durant 52 anys seguits”, es va recordar a l’article del ‘Nou Diari’ sobre l’evolució posterior del negoci iniciat per Ibarz Grao. “Va ser la única clínica privada que va acreditar la Generalitat”, s’enorgulleix Mercè Vallverdú en referència a la Fàbregas en la qual ella mateixa es va encarregar de representar a Barcelona a totes les privades de la demarcació en la negociació dels convenis de personal durant una bona colla d’anys. “Els enemics nostres eren les clíniques de Barcelona, grans clíniques, perquè a elles no els venia d’aquí. Ni Girona, ni Reus…Ho podíem acceptar i això era un problema gran”, recorda al respecte el treball per mantenir els pressupostos equilibrats i atendre els estàndards de qualitat i de servei.

En iniciar-se la jerarquització de l’hospital Sant Joan, a principis dels 80, un número important d’especialitats mèdico-quirúrgiques de la Seguretat Social van passar a la clínica Fàbregas. Aquest fet va generar que el centre es dotés, mercè també a l’esperit emprenedor del fundador, d’aparells tecnològics de diagnòstic com el primer TAC, mamògraf, ecògraf, o el primer arteriògraf de la demarcació de Tarragona. Immersos en les profundes transformacions tecnològiques que ha patit la medicina en les darreres dècades, la Fàbregas va practicar també les primeres cirurgies per laparoscòpia de la demarcació. Paral·lelament a la millora tecnològica, Fàbregas va crear en els darrers anys una plaça de docència, a càrrec seu, per a estudiants de medicina estrangers que residien a la clínica.

Circumstancialment, aquests canvis van provocar tensions que es poden resseguir a la premsa de l’època tenint en compte l’ebullició de la reforma sanitària davant l’assumpció de la conselleria de Sanitat per part de la Generalitat. Així, per exemple, el 20 de novembre de 1982 el ‘Semanario Reus’ va publicar una nota impulsada per la Fàbregas en la qual el centre defensava “les condicions i el nivell necessari” de les clíniques quirúrgiques de Reus “per garantir els ciutadans la possibilitat d’assegurar uns mínims bàsics de qualitat”. La nota resulta molt interessant perquè, a més, detalla les dades de la clínica en el primer any de relació amb la nova administració: 1253 intervencions quirúrgiques amb anestèsia general, mortalitat de tres persones, dos trasllats a altres centres i 1185 serveis en qüestions com l’ecografia, la mamografia i l’arteriografia.

En els 37 anys d’existència que aleshores acreditava el centre reusenc, també es va jutjar que s’havien realitzat en total 12.000 intervencions quirúrgiques de les quals (es va subratllar) “moltes d’urgència i d’alt risc”.

Els vestigis d’aquests centres mèdics

A la ciutat actual, cap dels negocis inicials ha sobreviscut a la idea original dels fundadors perquè la pràctica mèdica i les condicions materials han evolucionat de forma impactant i, en definitiva, l’Hospital s’ha convertit en proveïdor fonamental de salut de la ciutat i el seu territori de referència. El temps de les clíniques forma ja part del passat. El darrer centre que va sobreviure a les exigents acreditacions per ser concertat va ser la Fàbregas. Una fórmula que va canviar el 26 de juny de 1998, quan el plenari municipal va aprovar per unanimitat autoritzar a la societat municipal de l’Hospital constituir la societat Centre MQ Reus i desemborsar el 100% del capital. Aquest acord en va modificar un d'anterior, del 5 de desembre de 1997, en què la idea va ser constituir el Centre Mèdic Quirúrgic (CMQ) amb altres dues empreses privades, una proposta que finalment no va reexir.

La proposta de 1998 és la que s’ha desenvolupat fins avui i la que, des de fa dos anys, compta amb el desacord dels hereus de la clínica que han portat als tribunals l’ocupació de l’espai. Properament, el CMQ completarà el trasllat a l’històric hospital i deixarà lliure l’espai vinculat a la medicina des de la postguerra i al record del doctor Fàbregas. De la seva banda, les noves generacions de la família Ibarz van enderrocar el vell edifici durant la dècada dels 90 i mitjançant una permuta van reservar dues plantes d’una nova construcció per atenció mèdica.

A la premsa del moment, el nou negoci es va definir com una mena de “policlínica” amb diferents especialitats que disposava d’uns 2000 metres quadrats i que comptaria amb l’especifitat de la Unitat de Fertilització Conceptum. Una mostra més que la medicina s’adapta a les necessitats del moment que viu la societat. Romanos, Fargas, o Tarif són alguns dels doctors que han passat per la clínica de Pont Bonastre al llarg dels anys. Un llegat mèdic, professional i humà preuat, sens dubte. Tot i aquestes aportacions, els temps canvien i l’espai de l’antiga clínica es va reconvertir fa uns anys en una residència adreçada a la gent gran que té concertades algunes places amb la Generalitat de Catalunya i que actualment gestiona la família directament.

Difícilment una altra professió com la mèdica conviu amb la vida i la mort d’una forma més estreta i mostra a través de les seves expressions i coneixements els canvis que la societat dels darrers segles ha viscut plenament. Les antigues clíniques són, pràcticament, el passat de la medicina a la ciutat però sense elles no s’estèn la realitat actual que han conformat multitud de metges i no poques nissagues de doctors.