Felip Font Trullàs, un alcalde estimat en el segon centenari del seu naixement

Felip Font Trullàs va néixer ara fa justament dos-cents anys, el 2 d'abril de 1819, a Reus. Va ser alcalde de la nostra ciutat, com també ho va ser el seu fill, Pau Font de Rubinat, i el seu pare, Pau Font i Boronat. Va ser el fundador de la nissaga Font de Rubinat en casar-se amb Maria de la Concepció de Rubinat i de Baldrich, originària del Rourell, amb la qual va tenir set fills, tres nois i quatre noies. Entre els que van destacar, l'esmentat Pau, alcalde, en Josep, que va triar la carrera militar, i en Francesc, farmacèutic i pare de Francesc Font de Rubinat i Santasusagna, que amb 95 anys encara podem veure pels carrers de Reus.

Va cursar la carrera de dret a Barcelona, i es va dedicar a l'advocacia exercint a Reus, on va obrir un bufet que va adquirir gran prestigi, fins al punt de ser el redactor d'unes al·legacions de dret català que van ser incorporades al dret civil. Més tard va estudiar la carrera de ciències a Madrid, doctorant-se el 1846. També va treballar amb el químic Roura Estrada, qui li va encomanar personalment l'encesa del primer llum de gas de tot l'Estat a les escoles de la Llotja de Barcelona.

L'1 de gener de 1872 va ser elegit alcalde en votació secreta entre els regidors de la ciutat pel primer consistori republicà que va tenir la ciutat. Va iniciar una tasca reformadora del Reus de l'època que va ser molt ben valorada pels seus conciutadants i, alhora, va haver de fer front a una situació política en els àmbits reusenc i estatal ben complexa. Republicans, monàrquics, liberals i carlins s'enfrontaven per fer-se amb el poder en una època convulsa que, per desgràcia, va acabar amb la mort del General Prim i el retorn dels Borbons a l'Estat.

Les trifulques amb els carlins

El diumenge, 30 de juny de 1872, l'endemà de Sant Pere, un escamot carlí amb 800 homes comandats pel General Joan Francesch Serret va entrar a la ciutat durant la tercera guerra carlista, procedents de l'Hospitalet de l'Infant, on van assaltar un tren que els va dur fins a Salou per acabar arribant a Reus, a peu.

Font i Trullàs va fer gala del seu caràcter enèrgic però dialogant per aconseguir que la ciutat no fos saquejada, negociant el pagament de 4.000 duros mitjançant una mena de 'crowdfunding' entre els vilatans, que no es va arribar a fer efectiu. El general carlí va rebre un tret durant l'ocupació de la ciutat, en intentar sufocar un tiroteig a l'alçada del Campanaret. A conseqüència de les ferides, el general Francesch va morir el 2 de juliol i va ser enterrat al cementiri de Reus amb tots els honors civils i militars, fet que van agrair els soldats carlins. L'alcalde Font va aprofitar les circumstàncies per endarrerir les negociació amb els carlins, fet que li va permetre guanyar el temps necessari perquè les forces governamentals es reorganitzessin i els expulsessin de Reus.

Tot i que el general lleidatà Joan Francesch Serret va fracassar en el seu intent d'ocupar Reus, altres carlins seguien entestats en fer-se-la seva. Sovintejaven els rumors que apuntaven que hi havia carlins amagats en esglésies de Reus per propiciar un atac des de dins de la ciutat. En aquest context, el vespre del 2 d'abril de 1873 un grup de ciutadans es va dirigir cap a la Prioral de Sant Pere sota el crit de "morin els capellans" per calar foc a l'església, però de nou l'habilitat dialèctica de l'alcalde Felip Font va evitar el desastre. Alertat de les intencions piròmanes d'alguns reusencs anticlericals, Felip Font va esperar a la porta de la Prioral els revoltats, tot convencent-los que es duria a terme un acurat escorcoll de les dependències eclesiàstiques a la recerca de carlins. Com a mesura de seguretat es tancaren les esglésies durant deu dies i "los capellans tingueren que anar disfressats i alguns sortiren del poble". Això implica que els nascuts a Reus durant aquells dies fossin batejats a Castellvell o a les Germanetes del Pobres, i que els funerals s'oficiessin a l'església del Roser.

Republicà i possibilista

Felip Font va ser destituït com a alcalde per part de l'autoritat militar de la demarcació en negar-se a reconèixer el cop d'Estat del General Pavía, del 3 de gener de 1874, que acabava amb la Primera república, una república que ell mateix va proclamar a Reus el 12 de febrer de 1873 des del balcó de l'Ajuntament. Tot i així, el 25 de febrer va tornar a ser escollit a l'alcaldia, que va representar fins al 29 de juliol, data en què tot el consistori va dimitir en massa. El va substituir Marià Pons, que va durar menys d'un any en el càrrec, en haver de dimitir pel descontent popular.

Però Font no va abandonar la política i es va erigir com a president del Comitè comarcal del Partit Democràtic Possibilista (PDP), d'ideologia republicana i conservadora, amb el qual va ser escollit diputat provincial el 1879 i el 1884. El PDP tenia com a màxim representant Emilio Castelar, últim president de l'efímera Primera república estatal.

Iniciatives en pro de la ciutat

Preocupat pel tema de l'aigua, endèmic a Reus, va presidir una Comissió gestora del Projecte d'aigües. Aquesta comissió va fer gestions amb propietaris de mines i pous de la Selva i d'Alcover i amb el Banc de Mataró per a aconseguir crèdits amb l'objectiu de crear grans dipòsits d'aigua a l'entrada de Reus i fer la canalització de les aigües residuals, destinada al reg. La iniciativa no va tirar endavant, tot i l'interès del sector agrari i industrial reusenc.

L'amor a la ciutat va fer que s'interessés també pel negoci del transport, arribant a ser membre de la Junta del Carrilet de Reus a Salou, motiu pel qual va enviar el seu fill, Pau Font de Rubinat, a gestionar l'adquisició de les locomotores de la societat (C.R.T.) a Liverpool. També va aconseguir la concessió del ferrocarril de Reus a Montblanc al 1860 gràcies a la intervenció del marquès de Vallgornera, Albert Felip Baldrich i Veciana, oncle per part materna, que alhora va insistir en què es traslladés a Madrid per "encaminar-lo a les grans influències madrilenyes", fet al qual ell es va negar, tot dient que volia que els seus fills nasquessin a Reus.

Va ser també soci capitalista de la refineria de petrolis 'La Pensilvània', fundada per Joan Vilella i Llauradó el 1880, que va ser una de les instal·lacions més importants i més ben organitzades dedicada a la fabricació d'olis minerals i que va donar grans beneficis.

Va morir a Reus el 2 de gener de 1889. Al seu enterrament, hi va assistir moltíssima gent de totes les classes i tendències polítiques. Segons recorda una publicació de l'època, la caixa era de cedre d'estil bizantí, molt similar a les medievals, amb les quals s'enterraven els comtes de Barcelona.