Ferret: 'Venir al cementiri és igual que visitar un museu a l’aire lliure'

“Venir al cementiri és igual que visitar un museu a l’aire lliure”, reflexiona Raquel Ferret, integrant de Carrutxa, en la introducció de la primera visita guiada diürna a la necròpolis reusenca organitzada en el marc dels 150 anys d’aquest espai d’enterrament. Amb l’assistència de tan sols sis persones a causa de les mesures anti-covid, l’itinerari d’hora i mitja pel que va ser en el seu dia el primer cementiri aconfessional de l’Estat repassa fets històrics recents, incideix en la mentalitat de les classes dirigents de la ciutat i mostra els importants monuments artístics d’aquest indret destinat a la inhumació dels difunts.

Després d’explicar que les actuals instal·lacions corresponen al quart emplaçament reusenc amb la funció d’enterrar els morts d’ençà del segle XII, Ferret acompanya als assistents cap a l’emplaçament on actualment es pot observar l’estàtua de Cronos, el déu que donava originàriament la benvinguda des de la façana i que durant el franquisme es va substituir per la creu catòlica. “El cementiri no deixa de ser un mirall de la història”, assenyala la membre de l’entitat sobre els canvis en la simbologia que s’han sofert en el segle i mig de vida de l’espai.

Tot començant per les capelles històriques del costat est, l’itinerari ressegueix la capella modernista Margenat (1905), obra de Lluís Domènech i Montaner, i una de les icones més cruels de la guerra civil, la capella cedida pel doctor Llobet a les víctimes del bombardeig del 21 de gener de 1938. En aquest espai hi ha enterrades 19 persones després que una bomba caigués a l’entrada del refugi de l’actual plaça de la Llibertat. “El cementiri és també memòria històrica”, recorda Ferret, qui també destaca com a colofó d’aquesta part arquitectònica la capella hexagonal dels herois de Vilallonga i el Morell que van morir en la lluita contra els carlins el 1838. “Primer es van donar medalles als supervivents”, detalla Ferret i, posteriorment, es va construir aquesta capella on van ser recollides les restes i a on també estan sepultades víctimes d’altres conflictes bèl·lics.

De fet, una ofrena floral recorda a l’aviador rus Alexei Brovkin qui va ser enterrat a Reus el 1937 després de ser ferit per foc amic a Barcelona durant la Guerra Civil. “Des del 2020, el cementiri està preparat per acollir inhumacions de la comunitat musulmana” explica Ferret sobre una de les conseqüències de l’actual pandèmia que mostra com aquest indret s’adapta als canvis que es produeixen a la societat reusenca en matèria de ritus funeraris. En el cantó oposat de l’estructura antiga del cementiri, la capella Sedó és un altre exemple de com les classes privilegiades reuseunques representaven simbòlicament el seu pas més enllà.

Obra de Eduard B. Alentorn en estil neoclàssic, Ferret explica com els sarcòfags de marbre que s’hi veuen tenen forma de barca com a metàfora “del viatge” que porta als difunts a un nou estadi. Lluny de l’èxit que va aconseguir la família Sedó com a impulsora de la primera Hidroelèctrica Catalana, Ferret s’ha detingut uns metres abans per indicar l’espai a les fosses on es troba la tomba de Cipriano Martos, l’obrer del PCE (m-l) que va morir torturat a Reus el 1973. “No es coneix l’autor ni l’emplaçament original”, comenta sobre una estàtua coneguda com ‘l’Al·legoria de la Tristesa’ que es troba enmig d’un bosquet de xiprers i que destaca per la humilitat de la seva vestimenta i l’aire melancòlic.

Una mostra que aquest indret iguala als més poderosos amb grans fortunes i als que van passar per la vida sense deixar petjada ni tan sols de l’autoria de les seves obres.

Reconvertit actualment en Panteó dels Fills Il·lustres de la ciutat, l’antic panteó de l’empresari Macià Vila destaca no només per la bellesa artística sinó per les al·lusions a la vida de la família com ara “la vida estroncada” de la filla que va morir amb 15 anys de tuberculosi. “La figura de la meditació té un llibre a mig llegir” interpreta Ferret, qui també incideix en les representacions paganes i cristianes que es poden contemplar en el veí panteó de la família Òdena-Yglésias, una mena de temple de J. Brossa, Venanci i Agapit Vallmitjana.

Tot i ressaltar la iconografia pagana, la guia destaca com a la part més alta se situa l’àngel de l’Apocalipsi amb la trompeta del final del temps. Després d’aturar-se en el mausoleu dels Boule i en la fossa de la guerra civil, la ruta passa pel monument en homenatge a Sardà i Cailà, l’artífex del cementiri gràcies a la seva donació a la ciutat. “Té tipologia d’altar”, comenta Raquel Ferret, qui mostra com al darrere s’observa una placa amb la primera inhumació que es va produir el 2 de gener de 1871.

En la recta final del recorregut són diversos els exemples d’obres de l’artista Joan Roig i Soler, com ara el templet dels Casas Bley realitzat en col·laboració amb Josep O. Mestres, i el mausoleu dels Abelló, col·laboració en aquest cas amb Emili Sala. Aquest darrer va ser un dels primers en aixecar-se i acull múltiples referències paganes vinculades a Grècia, Egipte i Roma. A la seva reixa acull, a més, quatre escultures de mussols que representen “els guardians de la nit” i que es troben entre les imatges icòniques del cementiri.

Abans de visitar el mausoleu del general Prim restaurat i traslladat a l’interior des de 2014 i una de les joies escultòriques del cementiri, la visita té temps per admirar un altre de les peces modernistes: el monument als Pratdesaba, obra de Jeroni Granell, que es presenta com una “mena de jardí etern” del qual es creu estava decorat també amb policromia. Una obra que sembla dialogar amb l’espontaneïtat de la seva veïna, la tomba de Joan Rebull coneguda popularment com ‘Els tres gitanets’. “El cementiri ens parla de la història de la ciutat i és un lloc cent per cent visitable, que amb aquestes visites podem veure amb altres ulls” conclou Ferret. D’acord amb la idea d’organitzar les visites el primer diumenge de cada mes, els interessats en poder assistir-hi tenen programada la nova trobada el 7 de febrer.