Gerard Olivé

Aquests dies m'ha colpit la mort al massís de l'Aneto de l'alpinista de Tivissa Gerard Olivé, un especialista en el bivac extrem, i un exemple de l'excel·lent nivell de l'alpinisme en aquestes comarques, sovint protagonitzat per practicants anònims, però que han demostrat que són capaços d'assolir reptes de gran dificultat. 

La gent de muntanya sabia qui era Gerard Olivé, però el públic en general no era conscient de la seva activitat. Molts l'hem descobert ara, en conèixer el seu tràgic final a la cresta de Salenques, potser la via més tècnica i difícil per accedir al pic de l'Aneto, el més alt del Pirineu. Acostumava a afrontar els seus reptes en solitari, cosa que fa impossible saber la causa de la caiguda que va posar fi a la seva vida. Devia ser un mal pas, o una pedra traïdora... Tant se val. La mort a la muntanya té un punt d'absurd, perquè ens obliga a preguntar-nos què hi fem allà dalt, què ens crida a voler assolir un cim, o a superar una carena, o, com al Gerard Olivé, col·leccionar cims on dormir al ras a l'hivern. Els humans devem tenir un gen que ens convida a explorar allò que no coneixem i la nostra història està plena de gestes que ho confirmen. El catàleg dels llocs per descobrir es va escurçant, i ens inventem nous reptes. Ara, per exemple, volem tornar a la lluna, malgrat saber que a la lluna no hi ha res, al marge de pols i pedrots.

Una de les gestes de Gerard Olivé va ser una travessa hivernal pel Pirineu durant quinze dies sent autosuficient. Quinze dies passats únicament amb el que portava a sobre, a la seva motxilla i a una mena de trineu que anava arrossegant. Ell mateix en va fer un documental, que ajuda a entendre les raons que feien que la muntanya en solitari li resultés tan atractiva. Es titula Ikigai, i us recomano que us el mireu. Intentar entendre les seves raons potser és el millor homenatge que se li pot fer.