Vallès o la marxa de la darrera esperança socialista

En els darrers temps de l’etapa de Lluís Miquel Pérez com a alcalde hi va haver qui va proposar-li que no es tornés a presentar, que deixés pas a la renovació de la mà de Francesc Vallès, qui aleshores exercia a Madrid una carrera política brillant. Desconec si aquesta opció va ser mai ferma o una recomanació d’aquells que oloren els canvis polítics. Avui per avui, la veritat és que és impossible saber si el relleu hagués permès evitar la torna política després de gairebé tres dècades d’alcaldia ininterrompuda dels socialistes. El que sí és segur que potser hagués donat major temps i oportunitats a un portaveu que deixa en el tinter moltes coses que ja mai sabrem. Un jove polític que avui ha anunciat la seva renúncia a la tasca titànica de reconstruir un partit i una hegemonia que cada vegada més s’allunya en l’horitzó de la història i que s’acompanya d’un cognom mític del socialisme reusenc, el de Núria Borrell.

Acostumada a seguir les nits electorals municipals en formacions amb resultats modestos on habitualment es patia, el maig de 2015 vaig ser a la històrica seu socialista de la plaça del Castell amb la curiositat de com passaria l’examen el nou cartell del PSC. Ho tenia realment complicat. Els periodistes, des de la distància, contemplàvem a històrics militants reusencs que ja des de primera hora tenien pintada la desolació en les seves cares.  I és que malgrat el lideratge de Vallès que ja s’havia retirat de facto de Madrid, el ja exigu grup de regidors socialistes supervivent de quatre anys a l’oposició amb Innova de mantra va reduir-se fins a tan sols 4 regidors en el marc d’un consistori atomitzat.  Tasca complicada per un portaveu molt preparat però sense pedigrí popular que ha de remar contra els temps delicats d’una formació que es troba a l’UVI a nivell nacional. Un partit que, a més, li ha posat entrebancs per repetir en les llistes electorals a Madrid i en els òrgans de decisió territorials i nacionals.

Tot i el repte evident, l’any i mig de mandat municipal demostra abastament que Vallès ho ha intentat tot i que no amb els resultats esperats. A nivell de plenari municipal, ha estat una de les veus més solvents i qualificades malgrat que la seva preparació no sembla que hagi traspuat al carrer que és on -sense gènere de dubtes- es guanyen les eleccions. És important destacar també que en l’àmbit sanitari –sigui dit de pas la principal patata calenta de l’actual mandat- Vallès ha exercit la seva oposició amb responsabilitat i lleialtat.  

A diferència de David Vidal que fa unes setmanes marxava del consistori envoltat d’èpica pròpia i aliena, la marxa de Vallès pot passar a la història local com una mera nota al peu de pàgina polític de la ciutat. I és que, pel PSC, no són bons temps per la lírica.