Li va costar confiar en el nou repertori. El concert va arrencar amb 'Antes de que cuente diez', l'infal·lible senzill del seu últim treball, que va posar el públic a ballar i a cantar. Però el bilbaí, flanquejat per dues pantalles gegants, va continuar amb els clàssics d'un cançoner ja ampli, assegurant-se l'apoteosi de la gent, amb artilleria pesada de la talla de 'Un buen castigo', 'Me equivocaría otra vez' o 'Por la boca vive el pez'. La banda sonaba compacta, apuntalada al virtuosisme guitarrer de Carlos Raya i el protagonisme del saxo, a càrrec de Javier Alzola, l'únic 'fitipaldi' original.
La previsibilitat del guió es va trencar amb un canvi de format: tots els músics tocant alineats a primera línia. Amb aquesta posada en escena, un moment àlgid fou la irresistible i frenètica 'La Cuisine de Bernard', enllaçada amb la versió de 'Quiero beber hasta perder el control'. Fito conrea amb encert els 'covers', i tampoc no va faltar l'homenatge a Extremoduro, amb 'Deltoya'. Quan baixen les pulsacions, la llarga distància d'un gran recinte passa factura. I Fito va tenir moments més baixos, on cançons del nou disc no acaben de fer vibrar al públic, cas de 'Tarde o temprano', 'Catorce vidas son dos gatos' o el blues polsegós 'Que me arrastre el viento'.
La intensitat va baixar de forma preocupant, malgrat la contundència de les guitarres. Però no serà per falta d'èxits. Va ser fàcil tornar a temes de radiofòrmula com 'La casa por el tejado' o 'Soldadito marinero', el 'moment encenedor', una balada convertida ja en el tema més important del grup. El romanticisme va saltar pels aires amb la tabernària 'Whisky barato' i amb una curiosa interpretació amb balls inclosos de 'Barra americana', a càrrec de Lichis, el compositor de La Cabra Mecánica, que havia actuat prèviament.
La joia de la nit va arribar al primer bis. Fito va sortir sol a l'escenari per arrodonir 'Al cantar', l'emocionant tema de Platero y tú, que segurament va captivar al sector del públic més proper al rock urbà i als vells temps de Fito. I, al fons, es projectaven imatges de l'època. Per tancar el concert, van servir 'Corazón oxidado', 'Qué necesario es el rock and roll' o 'Acabo de llegar', més del mateix, per fer que tot el pavelló ballés a la recta final d'un show generós que va arribar a les dues hores i mitja.
Abans del recital de Fito, La Cabra Mecánica va exercir d'artista convidat, amb un concert d'un hora de durada i una proposta molt més minoritària i, per moments, gens amable. Lichis, que acomiada el seu projecte després de 15 anys, va oferir les seves cançons políticament incorrectes però d'un eclecticisme apabullant: de la rumba de 'La lista de la compra', al pop de 'Valientes', el heavy de 'Yayo yaya' o el rap de '¡Ay!, poetas', tot amb el rock com a filtre i actitud.
