Rebregar la nostra llengua resulta gratuït pels que la menyspreen, la ignoren o pels que només la tenen com una peça folklòrica més. La passivitat de les nostres administracions permet que qualsevol atac que es rep s'hagi d'entomar, a més, amb bona cara perquè ningú s'enfadi.
En efecte, des de les administracions i els serveis públics s'hauria d'observar la millor cura en l'aplicació, rigor, i també en la seva protecció sense deixar-la només en mans del voluntarisme i de la bona intenció de les persones. Una llengua s'estima utilitzant-la i no s'ha de demanar perdó per això. Ha de ser respectada en tot moment i en qualsevol lloc com el mitjà per a comunicar-se a Catalunya.
Les enquestes indiquen amb tota claredat què el que s'escolta majoritàriament al carrer, a les terrasses, als patis de les escoles, és el castellà. Això vol dir que la llengua pròpia del nostre territori, el català, queda relegat al seu ús a casa o en els cercles més pròxims, de les famílies catalanoparlants, que són les que confirmen la regla del bilingüisme.
El que és cert és que, entre queixes i el convenciment que això no pot ser, el setge a la nostra llengua persisteix. En l'imaginari està quedant la sensació que el normal sigui haver d'estar sempre alerta, en tensió i mobilitzats per una protecció que la Constitució Espanyola deixa ben clar en l'article 3, punt 2: “Las demás lenguas españolas seran tambien oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos”. O en el punt 3, on diu “La riqueza de las distintas modalidades linguisticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección” N'hi ha que estan capficats en interpretar aquesta última frase de l'article com “una opcion voluntaria”, si com en aquest cas, es refereix al català.
El catalanoparlant que vol viure plenament en català té tot el dret i s'ha de sentir legitimat, no només per la llei, que ja vèiem que ho està, sinó per les autoritats i les administracions. I s’ha de poder fer amb tota la llibertat i naturalitat.
Per tant, Catalunya serà bilingüe només si les dues llengües que s'hi parlen tenen el mateix reconeixement i respecte.
