-
Una de les obres de Jordi Llort-Figuerola
URV
L’artista Jordi Llort-Figuerola ha fet convergir la seva professió i el seu activisme mediambiental en els treballs que es mostren a l’exposició Distopies del plàstic, per fer evident la contaminació del litoral. Ha utilitzat com a matèria prima precisament les evidències, els residus, que el mar ha dipositat a les platges de Tarragona com a material de les obres que es poden veure fins al 28 de febrer al CRAI campus Catalunya.
Aquesta és la primera exposició que impulsa l’Aula d’Art de la URV després de dos anys aturats per la pandèmia. L’exposició és fruit de quatre anys de treball multidisciplinar, en què Jordi Llort-Figuerola ha aprofitat aquells plàstics que no poden arribar a reciclar-se per encapsular-los en una obra.
S’estructura en quatre àrees, de les que en destaca una reinterpretació d’El tapís de Tarragona, de Joan Miró i Josep Royo, fet amb l’assemblatge de residus de les vuit cales de la ciutat de Tarragona. El que de lluny és un tapís de plàstics, de prop és una màquina del temps: a través d’espiells que s’il·luminen es poden veure diorames en miniatura de les escenes de la vida de Joan Miró que van inspirar la creació de l’obra original, com ara l’accident de cotxe de la seva filla.
El que en aparença és una exposició desenfadada té un gran substrat de crítica, com ho demostra l’àrea de La Càpsula del Temps. Si bé hi ha plàstics que acaben reduïts a pols i conformen aquella contaminació menys evident, n’hi ha d’altres que ni tan sols són reciclables, petits objectes que, per la seva singularitat, Llort-Figuerola ha petrificat en motlles de resina i pigments ultraviolats, que brillen en la foscor. Són restes arqueològiques de la vida contemporània.
Per primera vegada també exposa l’obra Petroli Humà, una composició feta amb pèl·lets de plàstic mig fosos que pengen del sostre amb fils de nylon i configuren una marioneta amb forma humana. Es tracta d’una escultura mòbil que reutilitza els residus recollits i documentats per l’organització Good Karma Projects, que organitza neteges ciutadanes a les platges. Només en la darrera, al 13 de novembre, van recollir 15,5 quilos de pèl·lets a la platja de La Pineda.
Aquestes recollides de residus compten sovint amb l’alter ego de Jordi Llort-Figuerola, Plastic Hunter, el superheroi que l’artista porta dins i que ensenya a caçar les deixalles del litoral. Així en deixa constància a l’exposició amb la mostra dels vestits que ha utilitzat al llarg del temps, una sèrie de vídeos divulgatius de Tik Tok i una vitrina amb els estris que utilitza i la llibreta on documenta les troballes i esbossa les obres que en farà.
Distopies del plàstic ha suposat la represa de l’activitat de l’Aula d’Art de la Universitat després de l’aturada que ha suposat la pandèmia. L’Aula d’Art, explica el seu director Albert Macaya, posa en valor els treballs de recerca més innovadors d’artistes del territori: “Intentem que siguin al màxim experimentals i d’investigació”.
Aquesta és la primera exposició que impulsa l’Aula d’Art de la URV després de dos anys aturats per la pandèmia. L’exposició és fruit de quatre anys de treball multidisciplinar, en què Jordi Llort-Figuerola ha aprofitat aquells plàstics que no poden arribar a reciclar-se per encapsular-los en una obra.
S’estructura en quatre àrees, de les que en destaca una reinterpretació d’El tapís de Tarragona, de Joan Miró i Josep Royo, fet amb l’assemblatge de residus de les vuit cales de la ciutat de Tarragona. El que de lluny és un tapís de plàstics, de prop és una màquina del temps: a través d’espiells que s’il·luminen es poden veure diorames en miniatura de les escenes de la vida de Joan Miró que van inspirar la creació de l’obra original, com ara l’accident de cotxe de la seva filla.
El que en aparença és una exposició desenfadada té un gran substrat de crítica, com ho demostra l’àrea de La Càpsula del Temps. Si bé hi ha plàstics que acaben reduïts a pols i conformen aquella contaminació menys evident, n’hi ha d’altres que ni tan sols són reciclables, petits objectes que, per la seva singularitat, Llort-Figuerola ha petrificat en motlles de resina i pigments ultraviolats, que brillen en la foscor. Són restes arqueològiques de la vida contemporània.
Per primera vegada també exposa l’obra Petroli Humà, una composició feta amb pèl·lets de plàstic mig fosos que pengen del sostre amb fils de nylon i configuren una marioneta amb forma humana. Es tracta d’una escultura mòbil que reutilitza els residus recollits i documentats per l’organització Good Karma Projects, que organitza neteges ciutadanes a les platges. Només en la darrera, al 13 de novembre, van recollir 15,5 quilos de pèl·lets a la platja de La Pineda.
Aquestes recollides de residus compten sovint amb l’alter ego de Jordi Llort-Figuerola, Plastic Hunter, el superheroi que l’artista porta dins i que ensenya a caçar les deixalles del litoral. Així en deixa constància a l’exposició amb la mostra dels vestits que ha utilitzat al llarg del temps, una sèrie de vídeos divulgatius de Tik Tok i una vitrina amb els estris que utilitza i la llibreta on documenta les troballes i esbossa les obres que en farà.
Distopies del plàstic ha suposat la represa de l’activitat de l’Aula d’Art de la Universitat després de l’aturada que ha suposat la pandèmia. L’Aula d’Art, explica el seu director Albert Macaya, posa en valor els treballs de recerca més innovadors d’artistes del territori: “Intentem que siguin al màxim experimentals i d’investigació”.
Etiquetes:
