Deia Anna Freud que moltes coses es fan problemà tiques per una sola raó: el desconeixement d'un mateix. Aquesta reflexió sembla que podria ser aplicada als dos partits que han provocat el trencament del govern. Desitjat i impulsat per ERC amb el cessament del vicepresident Puigneró i executat per JxCat, una vegada aquest va decidir marxar, però cercant la justificació/aprovació dels seus 6.465 militants, tot i els 568.002 vots obtinguts.
Estem en una lluita fratricida per guanyar el relat, d'ambdós partits que s'autoanomenen independentistes, per veure quin dels dos missatges es vesteix millor per la ciutadania. Uns afirmen que els altres han volgut marxar i els cessats i dimissionaris asseguren que els han fet fora del govern, tot i que cap dels dos partits acaben de dir tota la veritat.
A hores d'ara els republicans i junts estant exultants per l'èxit que ells creuen que han obtingut en la culminació dels seus objectius. ERC, i més concretament el seu president Oriol Junqueras que mai ha desitjat aquests pactes i coalicions, no ho amaga. Ha hagut de fer-ho obligat per les circumstà ncies, encara que sempre amb l'objectiu de governar sols. Ja ho varen posar de manifest en les negociacions per formar govern. Els primers pactes que signaren fou amb la CUP, menystenint a JxCat. Per part d'aquests i seguint el suggeriment del president Puigdemont, una part de Junts, representats per la seva presidenta Laura Borrà s, es van posicionar per no entrar al govern al seu dia, deixant sols a ERC, tot i que la necessitat d'uns i altres es va imposar. Ara per fi són fora. Enhorabona, tots han obtingut el que volien, però és el que realment els hi convé? I algú d'aquests dirigents polÃtics ha pensat què és el que li convé al paÃs?
Aragonès, que va arribar a la presidència amb 74 vots, ara es troba que tan sols en disposa de 33, actuant com si encara tingués el mateix suport i fugint com del foc, cada vegada que algú pregunta per unes possibles eleccions o per la qüestió de confiança, -ja plantejada per la CUP- com si el fet d'haver d'enfrontar-se a una votació, ja sigui al Parlament o a les urnes, fos una maledicció. Ho fa conscient que en qualsevol d'ambdues situacions els tocaria rebre, és a dir, perdrien la qüestió de confiança i tampoc tindrien majoria en unes votacions per poder fer govern sols.
Ara s'ha nomenat un nou govern en què es posa clarament de manifest la posició d'ERC d'omplir l'espai pactista que al seu dia va ocupar Convergència, tot i que l'entorn social i polÃtic d'aleshores era totalment diferent. El nomenament dels nous consellers és un clar exemple de la voluntat de fer content a tothom, -generalment això acaba no satisfent a ningú- incloent un conseller del PSC-PSOE, un de Podem i un del que va ser al nucli dur de Convergència, tots ells partidaris d'una entesa amb Madrid.
A la vegada Junqueras repeteix tot sovint que mai pactarà amb el PSC-PSOE, perquè algun dels seus membres van donar suport a l'art. 155, ni tan sols els pressupostos, acceptant prorrogar els de l'any anterior, fet que comportaria la pèrdua d'un important volum d'ingressos i, per tant, un cà stig per la ciutadania. Això si, no té cap problema en pactar i donar tot el suport que calgui als pressupostos del govern de Pedro Sánchez a Madrid, encara que amb això comporti l'increment en defensa del 25% l'any vinent, mentre a Catalunya Adif, reconeix que tan sols ha complert l'11% del seu pressupost. Costa de treure d'aquesta equació tan complexa que són les relacions dels republicans, la variable personal, les dèries i les fòbies dels dirigents que semblen marcar l'agenda.
Junts, a banda de les declaracions de Laura Borrà s qualificant d'il·legÃtim el govern d'Aragonès, que recorda a altres afirmacions semblants fetes al govern de l'Estat, anuncia una oposició dura al nou govern, deixant entreveure que l'objectiu és provocar la seva caiguda. Es troben davant unes pròximes eleccions municipals, en les quals JxCat ha estat molt bel·ligerant intentant captar alcaldes del Pdcat, amb una oferta guanyadora. Ara es presentaran a les eleccions sense la visibilitat d'estar al govern, sense la capacitat de poder intervenir en les seves polÃtiques i amb un partit, que, tot i que de moment s'aguanta, està dividit.
Tan sols cal recordar a Alonso Cuevillas que, en un debat amb Jordi Sánchez, va reconèixer que si guanyava seguir al govern en la consulta, ell no descartava que el grup del no marxés i arribés a formar part de la plataforma que promou l'ANC, fet que posa de manifest una divisió latent. Opció s'ha de dir, mai es va plantejar fer, com fins ara han demostrat els que volien seguir i que han vist les seves tesis arraconades.
L'horitzó en complicat. Aragonès, no podrà mantenir massa temps un govern amb una minoria tan minsa, intentarà passar les eleccions municipals i pot ser després, segons el resultat, convoqui eleccions al Parlament, que encara que arribés a guanyar-les, necessitaria fer coalició per governar.
Si l'opció de fer-ho amb JxCat no és previsible, vist el trencament actual, i amb PSC-PSOE, no volen ni parlar. Quin govern es podria arribar a formar? També està a l'horitzó que des del mateix Parlament es presenti una qüestió de confiança, donada la inestabilitat previsible. Qüestió que per superar-la li caldria comptar amb els socialistes i Comuns, fet que no es poden permetre perquè els abocaria més al fantasma d'un nou tripartit, amb què alguns ja fan salivera i haurien d'abandonar la bandera de l'independentisme, que tan bé els ha funcionat.
Una vegada trencat el 52% independentista al Parlament i tancat definitivament el procés, com va afirmar Jordi Sánchez, l'escenari polÃtic és d'una gran incertesa, uns partits independentistes dividits, un poble desencisat i amb la sensació d'engany i el futur independentista amb què s'omplien la boca tots a l'hora de demanar el vot, cada dia més lluny.
Clar que potser hem d'esperar 50 anys per arribar-hi, com va afirmar Junqueras, quan es veu que cada vegada empenyen més lluny les opcions i cada vegada superposen més interessos partidistes. I ara, si us plau, que algú digui què es guanya amb tot aquest sidral? I qui realment es pot considerar guanyador? Suposant que hi ha algun guanyador més enllà dels que han estat contra tot el que representava el procés. No deixem que tot això hagi estat un foc d'encenalls i abans d'una altra picabaralla partidista, certament, primer caldria conèixer-nos a nosaltres mateixos.
Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i politòleg
Estem en una lluita fratricida per guanyar el relat, d'ambdós partits que s'autoanomenen independentistes, per veure quin dels dos missatges es vesteix millor per la ciutadania. Uns afirmen que els altres han volgut marxar i els cessats i dimissionaris asseguren que els han fet fora del govern, tot i que cap dels dos partits acaben de dir tota la veritat.
A hores d'ara els republicans i junts estant exultants per l'èxit que ells creuen que han obtingut en la culminació dels seus objectius. ERC, i més concretament el seu president Oriol Junqueras que mai ha desitjat aquests pactes i coalicions, no ho amaga. Ha hagut de fer-ho obligat per les circumstà ncies, encara que sempre amb l'objectiu de governar sols. Ja ho varen posar de manifest en les negociacions per formar govern. Els primers pactes que signaren fou amb la CUP, menystenint a JxCat. Per part d'aquests i seguint el suggeriment del president Puigdemont, una part de Junts, representats per la seva presidenta Laura Borrà s, es van posicionar per no entrar al govern al seu dia, deixant sols a ERC, tot i que la necessitat d'uns i altres es va imposar. Ara per fi són fora. Enhorabona, tots han obtingut el que volien, però és el que realment els hi convé? I algú d'aquests dirigents polÃtics ha pensat què és el que li convé al paÃs?
Aragonès, que va arribar a la presidència amb 74 vots, ara es troba que tan sols en disposa de 33, actuant com si encara tingués el mateix suport i fugint com del foc, cada vegada que algú pregunta per unes possibles eleccions o per la qüestió de confiança, -ja plantejada per la CUP- com si el fet d'haver d'enfrontar-se a una votació, ja sigui al Parlament o a les urnes, fos una maledicció. Ho fa conscient que en qualsevol d'ambdues situacions els tocaria rebre, és a dir, perdrien la qüestió de confiança i tampoc tindrien majoria en unes votacions per poder fer govern sols.
Ara s'ha nomenat un nou govern en què es posa clarament de manifest la posició d'ERC d'omplir l'espai pactista que al seu dia va ocupar Convergència, tot i que l'entorn social i polÃtic d'aleshores era totalment diferent. El nomenament dels nous consellers és un clar exemple de la voluntat de fer content a tothom, -generalment això acaba no satisfent a ningú- incloent un conseller del PSC-PSOE, un de Podem i un del que va ser al nucli dur de Convergència, tots ells partidaris d'una entesa amb Madrid.
A la vegada Junqueras repeteix tot sovint que mai pactarà amb el PSC-PSOE, perquè algun dels seus membres van donar suport a l'art. 155, ni tan sols els pressupostos, acceptant prorrogar els de l'any anterior, fet que comportaria la pèrdua d'un important volum d'ingressos i, per tant, un cà stig per la ciutadania. Això si, no té cap problema en pactar i donar tot el suport que calgui als pressupostos del govern de Pedro Sánchez a Madrid, encara que amb això comporti l'increment en defensa del 25% l'any vinent, mentre a Catalunya Adif, reconeix que tan sols ha complert l'11% del seu pressupost. Costa de treure d'aquesta equació tan complexa que són les relacions dels republicans, la variable personal, les dèries i les fòbies dels dirigents que semblen marcar l'agenda.
Junts, a banda de les declaracions de Laura Borrà s qualificant d'il·legÃtim el govern d'Aragonès, que recorda a altres afirmacions semblants fetes al govern de l'Estat, anuncia una oposició dura al nou govern, deixant entreveure que l'objectiu és provocar la seva caiguda. Es troben davant unes pròximes eleccions municipals, en les quals JxCat ha estat molt bel·ligerant intentant captar alcaldes del Pdcat, amb una oferta guanyadora. Ara es presentaran a les eleccions sense la visibilitat d'estar al govern, sense la capacitat de poder intervenir en les seves polÃtiques i amb un partit, que, tot i que de moment s'aguanta, està dividit.
Tan sols cal recordar a Alonso Cuevillas que, en un debat amb Jordi Sánchez, va reconèixer que si guanyava seguir al govern en la consulta, ell no descartava que el grup del no marxés i arribés a formar part de la plataforma que promou l'ANC, fet que posa de manifest una divisió latent. Opció s'ha de dir, mai es va plantejar fer, com fins ara han demostrat els que volien seguir i que han vist les seves tesis arraconades.
L'horitzó en complicat. Aragonès, no podrà mantenir massa temps un govern amb una minoria tan minsa, intentarà passar les eleccions municipals i pot ser després, segons el resultat, convoqui eleccions al Parlament, que encara que arribés a guanyar-les, necessitaria fer coalició per governar.
Si l'opció de fer-ho amb JxCat no és previsible, vist el trencament actual, i amb PSC-PSOE, no volen ni parlar. Quin govern es podria arribar a formar? També està a l'horitzó que des del mateix Parlament es presenti una qüestió de confiança, donada la inestabilitat previsible. Qüestió que per superar-la li caldria comptar amb els socialistes i Comuns, fet que no es poden permetre perquè els abocaria més al fantasma d'un nou tripartit, amb què alguns ja fan salivera i haurien d'abandonar la bandera de l'independentisme, que tan bé els ha funcionat.
Una vegada trencat el 52% independentista al Parlament i tancat definitivament el procés, com va afirmar Jordi Sánchez, l'escenari polÃtic és d'una gran incertesa, uns partits independentistes dividits, un poble desencisat i amb la sensació d'engany i el futur independentista amb què s'omplien la boca tots a l'hora de demanar el vot, cada dia més lluny.
Clar que potser hem d'esperar 50 anys per arribar-hi, com va afirmar Junqueras, quan es veu que cada vegada empenyen més lluny les opcions i cada vegada superposen més interessos partidistes. I ara, si us plau, que algú digui què es guanya amb tot aquest sidral? I qui realment es pot considerar guanyador? Suposant que hi ha algun guanyador més enllà dels que han estat contra tot el que representava el procés. No deixem que tot això hagi estat un foc d'encenalls i abans d'una altra picabaralla partidista, certament, primer caldria conèixer-nos a nosaltres mateixos.
Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i politòleg
Etiquetes:
