La notícia del preacord per formar govern per part d'ERC i JxCat, que en d'altres circumstàncies hagués estat, pot ser, un esclat de joia pels seus seguidors i votants, a hores d'ara s'ha vist com un alleujament, que permetrà reduir en certa manera l'enuig i la irritació que aquests sentien per l'espectacle que han estat donant al llarg d'aquests darrers tres mesos, en els que ha eixit tot de rancúnies, enveges, personalismes i perquè no dir-ho ganes de poder, per una o altra part. Però també s'ha posat de manifest que l'objectiu no sembla ser el mateix per tots els intervinents.
La voluntat, el desig i les ganes d'ERC de poder assolir la presidència de la Generalitat després de tants anys (1932), sembla haver-hi pesat molt, pot ser massa en el seu posicionament, anteposant aquest objectiu a d'altres a l'hora d'encetar el procés negociador del nou govern, posant en evidencia la seva voluntat, cada vegada menys defensada de fer camí a la independència. Cal reconèixer que l'article recent d'Oriol Junqueras en el que posava de manifest la seva voluntat de "planificar els canvis pensant a deu i a vint anys vista" no han ajudat gens i afermava el convenciment de part dels independentistes que aquest partit s'ha situat en un escenari en què tan sols la taula (avui inexistent) de diàleg és el camí.
Poc podem dir de les negociacions, més enllà d'hipòtesis i elucubracions, perquè certament s'han portat amb una discreció remarcable, que tan sols s'ha vist alterada (expressament) per les declaracions interessades i pels estirabots que s'han pogut veure i escoltar per alguns representants dels partits, i que finalment sembla han reeixit gràcies a la CUP que ha fet un canvi d'actitud que s'ha agraït, passant d'enviar presidents de la Generalitat a la paperera de la història, a proposar acords de govern. L'acord, al qual han arribat ara no ens dóna, però cap garantia que el futur govern de la Generalitat de Catalunya no sigui com el va qualificar el conseller Joan Carretero el 2005 amb el tripartit un govern de "Dragon Khan".
Han estat uns mesos en què s'han desfermat, el que semblen ser, certes fòbies i actituds de rebuig per part d'alguns representants del partits, més enllà de les diferències en les posicions polítiques i això ha escardat encara mes el ja feble embolcall de la coalició de govern. L'enrojolament que han pogut patir els seguidors tant d'ERC com de JxCat, en sentir certes declaracions com les fetes al Congrés del diputats, quan Gabriel Rufián, en seu parlamentària intentava posar al mateix nivell JxCat amb Vox, o d'altres intervencions sovintejades contra aquesta formació. Al mateix temps que donava suport a un govern que allarga "in eternis" l'estudi de la concessió dels indults.
Mentre Miriam Noguera instava a ERC a dir si "volia la independència o pactar engrunes amb la Moncloa", el mateix dia que Jaume Asens (UP) deia que "ERC, no té ara la independència en el full de ruta". Manifestacions que poc ajudaven a una entesa, al mateix temps que Joan Tardà, demanava d'una manera certament abraonada que ERC s'allunyés de JxCat. Creant sembla ser, uns "personatges" que diguessin el que el mateix partit no podia (o no volia) dir, però que volien és fer arribar a les bases, i d'aquesta manera fer un globus sonda.
El risc d'unes noves eleccions en les quals possiblement l'escenari fóra semblant i per tant amb les mateixes dificultats, no el volia cap partit. Tan sols el PSC-PSOE que creu que amb la seva política d'assumir els criteris de C's, com ara atacar TV3, criticar la immersió lingüística, de la que varen ser grans defensors o parlar en castellà al Parlament (costum encetat per C's) en fer segons quines manifestacions els podria fer guanyar alguns vots. Finalment i atenent a l'acord actual, sembla que han pogut avançar resolent el repartiment de poders dintre del govern fent bona l'afirmació del filòsof anglès Edmunds Burke que deia que tota classe de govern està basat en els compromisos i pactes.
Per fer-ho possible, s'ha deixat fora, de moment, tot el que puguis representar una discrepància i un impediment per arribar-hi, és a dir tot el que té a veure amb les polítiques a aplicar amb relació a la independència. La CUP dóna dos anys per una taula en què ningú creu (ni tan sols qui la defensa), JxCat l'accepta amb la mateixa actitud i queda pendent de resoldre, el paper que té de jugar el Consell per la Republica, també el tan anomenat embat democràtic o la coordinació al Congrés i en definitiva si es tracta de fer d'un govern autonòmic o independentista.
La voluntat, el desig i les ganes d'ERC de poder assolir la presidència de la Generalitat després de tants anys (1932), sembla haver-hi pesat molt, pot ser massa en el seu posicionament, anteposant aquest objectiu a d'altres a l'hora d'encetar el procés negociador del nou govern, posant en evidencia la seva voluntat, cada vegada menys defensada de fer camí a la independència. Cal reconèixer que l'article recent d'Oriol Junqueras en el que posava de manifest la seva voluntat de "planificar els canvis pensant a deu i a vint anys vista" no han ajudat gens i afermava el convenciment de part dels independentistes que aquest partit s'ha situat en un escenari en què tan sols la taula (avui inexistent) de diàleg és el camí.
Poc podem dir de les negociacions, més enllà d'hipòtesis i elucubracions, perquè certament s'han portat amb una discreció remarcable, que tan sols s'ha vist alterada (expressament) per les declaracions interessades i pels estirabots que s'han pogut veure i escoltar per alguns representants dels partits, i que finalment sembla han reeixit gràcies a la CUP que ha fet un canvi d'actitud que s'ha agraït, passant d'enviar presidents de la Generalitat a la paperera de la història, a proposar acords de govern. L'acord, al qual han arribat ara no ens dóna, però cap garantia que el futur govern de la Generalitat de Catalunya no sigui com el va qualificar el conseller Joan Carretero el 2005 amb el tripartit un govern de "Dragon Khan".
Han estat uns mesos en què s'han desfermat, el que semblen ser, certes fòbies i actituds de rebuig per part d'alguns representants del partits, més enllà de les diferències en les posicions polítiques i això ha escardat encara mes el ja feble embolcall de la coalició de govern. L'enrojolament que han pogut patir els seguidors tant d'ERC com de JxCat, en sentir certes declaracions com les fetes al Congrés del diputats, quan Gabriel Rufián, en seu parlamentària intentava posar al mateix nivell JxCat amb Vox, o d'altres intervencions sovintejades contra aquesta formació. Al mateix temps que donava suport a un govern que allarga "in eternis" l'estudi de la concessió dels indults.
Mentre Miriam Noguera instava a ERC a dir si "volia la independència o pactar engrunes amb la Moncloa", el mateix dia que Jaume Asens (UP) deia que "ERC, no té ara la independència en el full de ruta". Manifestacions que poc ajudaven a una entesa, al mateix temps que Joan Tardà, demanava d'una manera certament abraonada que ERC s'allunyés de JxCat. Creant sembla ser, uns "personatges" que diguessin el que el mateix partit no podia (o no volia) dir, però que volien és fer arribar a les bases, i d'aquesta manera fer un globus sonda.
El risc d'unes noves eleccions en les quals possiblement l'escenari fóra semblant i per tant amb les mateixes dificultats, no el volia cap partit. Tan sols el PSC-PSOE que creu que amb la seva política d'assumir els criteris de C's, com ara atacar TV3, criticar la immersió lingüística, de la que varen ser grans defensors o parlar en castellà al Parlament (costum encetat per C's) en fer segons quines manifestacions els podria fer guanyar alguns vots. Finalment i atenent a l'acord actual, sembla que han pogut avançar resolent el repartiment de poders dintre del govern fent bona l'afirmació del filòsof anglès Edmunds Burke que deia que tota classe de govern està basat en els compromisos i pactes.
Per fer-ho possible, s'ha deixat fora, de moment, tot el que puguis representar una discrepància i un impediment per arribar-hi, és a dir tot el que té a veure amb les polítiques a aplicar amb relació a la independència. La CUP dóna dos anys per una taula en què ningú creu (ni tan sols qui la defensa), JxCat l'accepta amb la mateixa actitud i queda pendent de resoldre, el paper que té de jugar el Consell per la Republica, també el tan anomenat embat democràtic o la coordinació al Congrés i en definitiva si es tracta de fer d'un govern autonòmic o independentista.
