Festivals: les 'rebaixes' del món musical

Abans de trobar la resposta a la pregunta "per què triomfen tant?" convé deixar clara una cosa: Què és un festival? És una agrupació de concerts? Un substitut a la programació musical d’una festa major? Avui en dia, on trobem la frontera d’allò que és i allò que no és un festival? “Un festival requereix una temàtica. I a partir d’aquí s’ha d’oferir una dosis d’artistes que segueixin aquesta temàtica” diu el Kandi. Amb això, deixaríem fora de la definició de festival a un esdeveniment que concentri concerts en un espai de temps prolongat. “Això vindria a ser un cicle” apunta l’Àngel. El programador del PALMFest afegeix: “Un festival és un diàleg entre els programadors i el públic al que va dirigit. S’ha de concentrar molta energia en un punt determinat”. Darrerament, moltes altres manifestacions culturals s’han aprofitat del poder d’atracció de la paraula “festival” per a promocionar-se. “S’ha de saber distingir entre tres concerts seguits una nit de festa major, sovint finançats per l’Ajuntament, i un festival”, especifica l’Àngel.
 
Una vegada clares les pautes semàntiques d’un festival, també cal discutir sobre el contingut. Segons els tertulians, allò que ha d’anar de la mà d’un esdeveniment d’aquest tipus, és el factor sorpresa. “Els romàntics desitgem descobrir alguna cosa nova. Si vols, posa-li una mica de sal, i posa aquells grups coneguts que estirin a més gent” defensa el Kandi, cansat de veure sempre els mateixos grups als mateixos festivals. “Aquest any a Catalunya no hi ha hagut deu festivals. Hi ha hagut un festival amb la mateixa gent que s’ha mogut per tot arreu. És com un monofestival amb molt poca sorpresa”. Això no només es culpa dels programadors. La gent que assisteix a un festival ha adaptat un caràcter conformista i poques vegades arrisca. “Tendim a acomodar-nos”, sentència l’Àngel. “Llegim el cartell del festival i si no coneixem res diem: “Ostres això no m’agradarà”. La part bonica del festival és anar a veure uns Love of Lesbian i descobrir tres o quatre grups més.”
 
La proliferació d’aquest fenomen ha donat lloc a la creació d’autèntics monstres dins el sector. A Catalunya mateix, podem observar la gran diferència que existeix entre aquells festivals "econòmics", tal i com els defineix l’Àngel (incloent el PALMFest dins aquesta categoria), i els gegants com el Primavera Sound, que juguen a una altra lliga totalment diferent i es mouen per uns altres interessos. Després d’anys d’experiència dins i fora dels festivals, el Kandi ho veu clar: “Dins d’aquests festivals gegants, un arriba a tenir dubtes sobre allò que està passant. Estic assistint a un festival de cultura? O estic sent objecte d’un comerç i em veuen com una cartera amb potes? En alguns d’aquests festivals l’objectiu no és descobrir-te música nova; més aviat és que et deixis molts calers dins el recinte.” Cal dir també, que aquesta categoria de festivals grans es pot subdividir. Hi ha aquells que han arribat a fer-se grans amb els anys, o aquells que des d’un principi ja anaven amb la intenció de fer molts diners. El Primavera, segons l’Àngel, estaria inclòs dins el primer apartat “gràcies a conservar l’esperit del seu naixement durant tots els anys”.
 
A part del propi festival, qui també hi té uns interessos en joc són els patrocinadors. Normalment, acostumen a mirar més pel seu rendiment que pel del festival. De rebot, qui en surt perdent és el públic (eleven els preus, absorbeixen el merxandising...). Quelcom semblant passa amb les industries culturals. L’egoisme també hi està present, i el concepte "indústria" s’està substituint cada cop més per "empresa". Entre quatre o cinc acaben monopolitzant tota la música en directe que es fa a l’Estat. “Són indústries comissionistes”, apunta el director del PALMFest.
 
Segons els tertulians, a diferència d’altres països, aquí tendim a ser importadors de cultura. Això té les seves coses bones i les seves coses dolentes: el diàleg entre les nostres bandes i les de fora és positiu, ja que reforça el nivell de les bandes d’aquí, però, a la vegada, les bandes nacionals se senten poc recolzades i amb prou feines emergeixen cap a altres països. “No hem de ser proteccionistes en excés. La competència cultural és bona per tots, ja que puja el nivell” afirma l’Àngel. El Kandi afegeix: “Hem de construir. No cal defensar per davant de tot les nostres bandes, però si jugar amb tots els elements”.
 
A tot això, hem d’aprofitar el moment d’auge que està vivint aquest sector. No només hem de respectar aquells festivals muntats per 4 professionals dins aquest món, sinó que la diversificació i l’amateurisme de festivals s’ha de veure com una cosa molt positiva. “És qüestió d’estar amb els peus a terra i tenir sentit comú, no tant de ser professional o no”, conclou l’Àngel. Queda clar, doncs, que no tots els festivals són com haurien de ser. Però, com a les rebaixes, és qüestió de saber triar.