Jordi Vall: 'El format de microteatre no té barreres'

El director escènic reusenc, Jordi Vall, viu a Mèxic des del 2010, on actualment presenta un nou format de teatre: una obra de 15 minuts dintre d’un Taxi Uber. El text de l’obra és del reusenc Jordi Folck, a qui li va demanar una història breu per tal de plasmar l’art del teatre català a Guadalajara (Mèxic). Vall descriu a l’escriptor com “una màquina de creativitat i de construir nous mons”. Reusdigital.cat ha volgut saber com es treballa aquest nou tipus de teatre, a més de conèixer aquest director escènic orgullós de la seva ciutat natal.

L’obra ‘Suena el celular’ es presenta a Mèxic en el projecte de microteatre sobre nous formats. Què pretén canviar respecte del teatre tradicional?

És la societat qui canvia. La gent, l’espectador. Per tant el teatre també. Avui el públic cerca la satisfacció ràpida, un consum exprés. Igual passa amb les xarxes socials i la informació. Estem buscant invertir menys temps per divertir-nos més. En el format de microteatre no hi ha barreres, la línia que sembla ficció es converteix en realitat i la curiositat de mantenir un contacte tan íntim amb els actors atrapa a l’espectador. És un teatre nu. I és més sostenible, és a dir, no hi ha despeses d’escenografia, d’il·luminació…  Això fa que tant els autors com els directors s’esforcin més a ser creatius.

En aquest cas l’escenari és un taxi. En quins altres llocs poden tenir cabuda aquests nous formats?

Aquest és un projecte pilot en l’àmbit mundial entre Microteatro Guadalajara i la plataforma de Taxis Uber. Ha estat gràcies al director de Microteatro Guadalajara, Manuel Delgado, en el seu afany de portar obres breus a llocs inimaginables i amb el propòsit de cercar nous espectadors i noves formes d’entreteniment. Si funciona o no, ho sabrem d’aquí a unes setmanes, però el cert és que està creant molta expectativa a la ciutat. I com que aquest tipus de teatre no té barreres, crec que pot funcionar en qualsevol lloc. Aquí, la imaginació tampoc coneix barreres, és oberta.

El temps també es redueix a 15 minuts. Com es desenvolupa la trama, doncs?

En microteatre tot és micro; el temps, l’espai, la quantitat d’espectadors i el text. En quinze minuts el conflicte, el desenvolupament de l’acció dramàtica i el desenllaç s’han de presentar amb la mateixa força que un text de durada normal. Heus aquí la dificultat de l’autor.

El text té una major importància?

Definitivament. Aquí el text és el més important. No hi ha escenografia ni llums que potenciïn efectes dramàtics. L’actor quasi ni se’l veu, ja que està assegut al costat del conductor, per tant les seves expressions passen inadvertides. Per tant, l'important és el que es diu i com es diu. Com respira el text. L’actor s’ha d’adaptar a un espai que no li permet cap moviment, on la paraula és la seva única arma. Té com a objectiu atrapar al públic en una situació que li és desfavorable, ja que en estar contínuament en moviment, l’espectador pot distreure’s fàcilment.

Es permet una major improvisació?

Això ja depèn de cada proposta. El fet de tenir l’espectador a menys de 50 centímetres de distància fa que aquest es converteixi en còmplice i en una joguina en mans de l’actor, per tant la improvisació també pot formar part important del joc. És divertit veure com reacciona la gent en tenir un actor tan a prop. Es transforma. És fàcil incomodar-lo o incloure’l en la trama.

Per què ha triat Mèxic? 

L’estiu del 2010 vaig estar de gira amb un musical de gran format per les ciutats més importants de Mèxic. Arran d’això, em van convidar a donar un curs d’estiu de teatre musical en una escola especialitzada en aquest gènere. Després em van proposar donar classes d’interpretació als alumnes que estudiaven la llicenciatura de dansa. A partir d’aquí vaig tenir la sort de poder dirigir teatre a les dues millors universitats de la ciutat. No em puc pas queixar, ja que he dirigit musicals i teatre de text, dues coses que m’apassionen. I és així com els dies van començar a disfressar-se de segons, els mesos en minuts i sense donar-me conte… ja han passat cinc anys!

En què es diferencia el teatre mexicà i el català?

Pel que he pogut veure en aquests cinc anys a la ciutat de Guadalajara, el teatre d’aquí es mira molt el melic, viu de i per a si mateix. Al contrari del què passa en els cinemes, hi ha molt poca afluència de públic als teatres de la ciutat. I el poc públic que hi ha és sempre el mateix. Falta l’ambició de sortir del seu cercle, unir-se i confrontar-se amb un públic nou. Aquí, la poca afluència de públic és un problema cultural, no pas polític. Mèxic és un país extraordinàriament ric culturalment. Però tot el que fa referència a les seves arrels, als indígenes, les llengües minoritàries i els ritus del passat són considerats com exòtics, quasi mal vistos. ¿Com reinventar la seva pròpia tradició si defugen del passat, dels seus orígens? Aquesta és la gran contradicció del teatre i la societat mexicana.  El teatre mexicà encara té molt per dir, per explicar, per investigar.  Guadalajara disposa de teatres de tot tipus, grans, de mitjans i de petit format, grans actors i actrius, però encara té pocs dramaturgs, pocs bons escenògrafs i il·luminadors, i pocs directors que sàpiguen el que fan.

Creu que aquests nous formats, com ara el de ‘Suena el celular’, s’hauria de potenciar més a la xarxa de teatres catalans o reusencs?

Tot el que sigui potenciar l’art és benvingut. El que cal potenciar són les noves idees, les noves creacions i els nous formats, les noves formes de fer, ja sigui en teatre, dansa, música, dramatúrgia, pintura, escultura, etc. Reus té un teixit cultural i innovador envejable. Sempre l’ha tingut. Hem de sentir-nos orgullosos del que es fa a la nostra ciutat i de la seva gent, però cal seguir donant-los suport. La feina que han fet i fan, per exemple el Bravium, el Tebac, la Vitxeta en el seu moment, l’Orfeó Reusenc, Santa Llúcia, Cal Massó, i molts altres, és un patrimoni molt valuós que cal mantenir viu.

El text original de l'obra és de Jordi Folck. Quina relació manté amb ell? Per què va escollir el seu text?

Amb en Jordi ens coneixem ja fa molts anys. Vaig fer la presentació, juntament amb la Marta Zaragoza, del seu llibre 'El manuscrit de les bèsties', premi Barcanova de Literatura Juvenil, l’any 2004. L’any 2002 vaig proposar-li que escrivís una història breu d’uns quinze minuts. El text 'Sona el telèfon' formava part de l’espectable 'Historietes sincròniques 2'. Aquest espectacle el formaven quatre textos breus que havien escrit diversos autors reusencs per encàrrec meu. Eren Rosa Pagès, Cèsar Compte, Jordi Folck i jo mateix, n’érem els autors. Sempre m’he sentit molt orgullós de ser reusenc i català. Per això, intento posar en escena textos d’autors catalans als escenaris d’aquí a Guadalajara. Fa una setmana vam acabar la temporada de 'Cuando los paisajes de Cartier-Bresson', de Josep Pere Peyró. L’any passat vaig posar en escena 'La evocatriz', que l’amic Guillem Clua va escriure per unes altres 'Historietes sincròniques 3'. A principis de l’any vinent dirigiré, amb la producció d’una companyia d’aquí de Guadalajara, el text guanyador del 3r Premi de Teatre Joaquim M. Bartrina, de l’autor Gironí Miquel Argüelles.

Ara li ha tocat el torn al Jordi Folck. I és que en Jordi és una màquina de creativitat, de construir nous mons. De la cosa més insignificant en pot treure tota una història excitant. I adaptar el seu text 'Sona el telèfon' a un actor (en l’original un actor i una actriu) per ser representat dins un Taxi Uber prometia ser una diversió assegurada. I així ha estat. És un text brillant el del Jordi, ric amb matisos, amb uns diàlegs intensos que es van tornant cruels. La sinopsi és aquesta: Alberto, el personatge que interpreta l’actor mexicà Emilio González, manté una conversa amb la seva exdona pel telèfon mòbil. Durant els dotze minuts que dura la conversa tot allò que havia estat en silenci durant anys, explota. El preu de la veritat i el dolor que això comporta sempre és elevat. Aquesta és la història que escoltaran els espectadors que viatgin amb l’Uber.

En la interpretació d'una obra, el director escènic és el que té una de les majors responsabilitats...

Així és, ja que és responsable del resultat final, de l’èxit o el fracàs. Per això, de la seva experiència i talent en dependrà el resultat final. El director d’escena és responsable del valor que la societat pot assignar-li al teatre, en la mesura de les exigències que suposa l’art. Ha d’assumir i exercir la direcció d’escena com una professió que comprèn tot un conjunt de responsabilitats artístiques, ja que la seva tasca consisteix, entre altres, des d’unificar criteris fins aspectes de la producció, per això ha de ser un bon negociador.

Ha estudiat amb professors com Genadi Karatkov o Peter Farstner. Què li han aportat?

Com a director bàsicament, i d’això ja fa bastants anys, vaig entendre el que deia Stanislavski i que ara és tan obvi: "és el treball que ha de desenvolupar l'actor sobre si mateix en el procés creador de l'encarnació del personatge, encaminat a la integració en l'univers d'una ficció dramàtica". A partir d’aquí vaig anant descobrint que a l’actor no li cal viure emocionalment el que viu el personatge per fer més creïble una escena o situació, sinó que ha de tenir els instruments adequats per enganyar-nos a tots sense perdre la credibilitat i realitat. També vaig aprendre que el director ha d’estudiar molt abans de posar-se a dirigir un text. Ha de ser un gran investigador.