Un any esportiu per a recordar-lo durant molt de temps

El Club Futbol Reus Deportiu ha realitzat un any memorable. Al conjunt de Santi Castillejo no se li pot fer cap retret en aquests dotze mesos ni pel que fa a joc ni a resultats. Els roig-i-negres van iniciar l'any amb dubtes, amb el seu futbol, provocats per les dificultats de l'equip de guanyar partits. El gener i el febrer no van ser fàcils i els més negatius veien com el tren de la fase d'ascens s'escapava. La dinàmica negativa es va començar a capgirar el 6 de febrer amb una victòria al camp del Terrassa (0-1). A partir d'aleshores els roig-i-negres van encadenar una ratxa de vuit victòries, cinc empats i una derrota en els últims catorze partits de lliga. Uns registres que els van permetre entrar en el quart lloc a la fase d'ascens.

Amb un equip llançat, el playoff va acabar sent més plàcid del previst. De fet, el gran patiment va ser en la primera eliminatòria, davant l'Universidad de Oviedo, quan en l'últim minut de la pròrroga David Sangrà va salvar sota pals el que hauria estat el gol de l'eliminació. Alguns fins i tot van dir que va ser l'esperit del malaurat Jordi Pitarque qui va aparèixer en aquell moment. El què va quedar-li clar a tothom és que l'ascens no s'escaparia. Els dos partits contra el Náxara de la Rioja van ser un regal del bombo i l'eliminatòria final contra el Comarca de Níjar només va ser problemàtica fora del terreny de joc a causa de l'ambient infernal contra els roig-i-negres en el partit de tornada, perquè futbolísticament els de Castillejo van ser molt superiors tant a casa com a fora.

Amb el retorn a Segona Divisió B, després de cinc anys, es va optar per mantenir el bloc i fer només uns petits retocs. Els jugadors s'ho havien guanyat amb escreix i l'economia tampoc permetia gaires ornaments. I amb pràcticament els mateixos jugadors el CF Reus és a punt de completar la primera volta en la mateixa plaça on va acabar la temporada anterior, en el quart lloc. Això sí, una categoria més amunt. Els resultats acompanyen, el joc continua sent vistós i atrevit i cada vegada s'acosta més gent a l'Estadi Municipal. De fet, la campanya de captació de socis de l'estiu ha estat un èxit i el nombre d'abonats s'ha doblat.

Al gran moment del primer equip, se li ha de sumar la bona feina en les categories inferiors. El Reddis va aconseguir pujar a Primera Catalana en un ascens històric per al club. El millor és que s'ha adaptat a la nova categoria a la perfecció i es troba entre els capdavanters a la lliga. I tot, principalment amb jugadors joves i de casa. Una joventut que puja molt forta com ho demostra un altre ascens històric: el del juvenil del CF Reus, que ha arribat a la màxima categoria estatal, la Divisió d'Honor. L'adaptació en aquest cas està sent més costosa, si bé la imatge de l'equip sempre és positiva i es percep el bon treball que es fa.

Joves de Reus que gràcies als coneixements d'un gran equip formatiu es poden emmirallar amb altres nois reusencs que enguany han començat a despuntar en el panorama futbolístic mundial. Sergi Roberto va debutar amb el FC Barcelona en unes semifinals de Lliga de Campions i aquesta temporada ja s'ha estrenat com a golejador en aquesta competició. Un altre nano de la ciutat, Isaac Cuenca, ha irromput amb una força extraordinària al Barça de Guardiola, sent titular en diversos partits a Primera Divisió i tenint minuts importants en competicions europees. El sostre de tots dos sembla a hores d'ara quasi infinit.

I per si Barcelona queda massa a prop, els nois de la ciutat tenen l'exemple de Joan Àngel Roman, que al Manchester City va fent a poc a poc totes les passes necessàries per arribar ben aviat al nivell de Roberto i Cuenca. Ells tres són a dia d'avui els principals models a seguir per als joves esportistes de la base futbolística reusenca que, a través dels diferents clubs de la ciutat, treballen amb l'esport des d'una vessant educativa i lúdica.

Si en futbol, l'any 2011 serà recordat durant molt de temps, l'hoquei reusenc directament no s'oblidarà mai. El Tecnol Reus Deportiu, trenta-vuit anys després, es va aconseguir coronar campió de lliga. La primera OK Lliga, tal i com es coneix avui en dia. Des dels temps de Joan Sabater que els roig-i-negres no ho aconseguien. El conjunt dirigit per Alejandro Domínguez, amb una plantilla força curta però amb molta empenta, va ser el més regular en una temporada on va exhibir un gran joc ofensiu i que el va permetre obtenir el títol més anhelat per l'afició. En una última jornada d'autèntic infart, la victòria reusenca contra el Tenerife per 4-1 no hagués servit de res si el gran rival, el Barça, no hagués derrotat el Liceo de la Corunya.

Però la temporada roig-i-negra no es va quedar només amb el títol de lliga. Els reusencs van estar sempre entre els millors, com ho demostra el fet d'haver arribat a la final de la Copa del Rei que es va escapar per detalls davant el Barça a Blanes. Només cal veure que l'MVP d'aquell partit va ser el porter blaugrana per comprendre com de prop va quedar-se el Reus, del títol. I no oblidar el bon paper amb mal regust de boca que va deixar la Final a 8 de la Lliga Europea, on els d'Alejandro Domínguez van caure en la gran final davant el Liceo per 4-7 després d'un molt bon inici de partit.

La nova temporada ha estat marcada per la marxa d'un dels pilars de l'equip, Marc Gual, al Barça. La pèrdua del millor defensor de la temporada passada ha obligat la directiva a apuntalar la plantilla. Els escollits han estat dos homes de perfil ofensiu i amb una gran tècnica individual: Jordi Adroher i Jordi Ferrer. Els reusencs han tingut problemes per guanyar partits en el tram inicial de competició però a poc a poc sembla que es va redreçant el rumb. Revalidar el títol de lliga sembla molt complicat des de la quarta posició actual però la classificació per a la Copa del Rei és a prop i tornar a la Final a 8 de la Lliga Europea és més que possible.

Qui no celebrarà des del seu lloc habitual en els últims anys els èxits del Reus serà Joan Sabater, que va ser derrotat a les urnes en unes eleccions molt ajustades per l'equip encapçalat per Mònica Balsells. Encara és aviat per percebre clarament un canvi de rumb en la manera de fer les coses al Reus Deportiu, però el llegat de Sabater serà difícil d'igualar.

Una de les tasques de Balsells en aquest 2012 serà seguir de ben a prop les evolucions del Cravic Reus Deportiu, que per primera vegada en la seva història va assolir l'ascens a la Lliga Femenina 2, la segona màxima categoria del bàsquet estatal. La permanència no serà una tasca fàcil, però per ara les coses van per bon camí. La lluita i l'esforç de jugadores i cos tècnic de ben segur que hi seguirà sent, però no s'ha d'oblidar que en aquesta categoria hi ha clubs amb recursos econòmics molt superiors als roig-i-negres.

El Reus Deportiu també ha pogut celebrar èxits internacionals des de la secció de patinatge. En el Mundial de grups show les reusenques es van penjar la medalla de bronze, una fita històrica. Però no ha estat l'únic metall de la secció. Mireia i Cristina Faiges apunten molt alt, i tot i ser encara en categoria junior ja són en el centre de totes les mirades del patinatge artístic internacional. En l'Europeu júnior, Mireia Faiges es va penjar el bronze i en el Mundial va obtenir una brillant novena posició. Al campionat estatal, no va tenir rival i va assolir l'or. Bé, sí que en va tenir, de rival. La seva germana Cristina, que va ser bronze. Per acabar-ho d'adobar, en categoria sènior Xavi López va ser tercer en el campionat estatal.

On també s'han fet un tip de recollir medalles en campionats d'Espanya ha estat al Club Natació Reus Ploms. La secció d'atletisme ha destacat en diversos certàmens a nivell català i espanyol i en socorrisme, els plomistes no han tingut rival, arrasant allà on han anat. Uns èxits potser menys mediàtics però igualment sacrificats i costosos d'aconseguir per uns esportistes amateurs que dediquen el seu temps lliure a entrenar-se durament per obtenir un reconeixement que a vegades els costa rebre.

Tampoc oblidaran el 2011 els jugadors de l'Imperials de Reus, l'equip de futbol americà de la ciutat que s'ha endut la Lliga Catalana; ni l'equip Yamaha Folch Endurance, que va assolir un doblet memorable en les 24 hores de resistència del Circuit de Catalunya, superant amb un avantatge gairebé insultant la resta de participants.

Així, doncs, aquest any que tanquem serà molt difícil d'igualar o de superar. El que sembla clar és que la base perquè els èxits es repeteixin hi és. Molt bon treball en les categories inferiors, joves valors que ja han començat a despuntar i esportistes consolidats tant a nivell individual com per equips, que tenen corda per estona. Per tant, aquella frase publicitària d''el treball ben fet no té fronteres ni té rival' es compleix a l'esport de Reus. I com que de feina ben feta n'hi ha molta, l'optimisme passa de ser un estat d'ànim a convertir-se en un argument racional. Per molts anys!