La mort, el dia 4 passat d'aquest mes de desembre, de Jordi Solé Tura, el gran i complet polític i intel·lectual català, ha estat rebuda per una múltiple i interessant garba d'escrits de diari i de comentaris oralitzats d'acord amb la categoria del desaparegut. Intel·lectuals i polítics catalans i de tot l'Estat espanyol han expressat la seva opinió altament laudatòria. Voldria citar especialment, pel seu nivell descriptiu i pel seu origen, els articles de dos membres destacats de partits sempre en oposició als que milità Solé Tura però companys seus en la ponència redactora del text constitucional actualment vigent: el català Miquel Roca Junyent i el polític conservador espanyol Miguel Herrero de Miñón.
No cal repetir, doncs, des d'aquí, el que ja se'ns ha dit repetidament amb tanta clarividència i ponderació, però sí que podem referir-nos amb justícia als contactes que Solé Tura ha tingut amb la nostra ciutat de Reus. Interessat pel Centre de Lectura i les seves activitats durant el període de la dictadura franquista, ja des del Ministeri de Cultura del govern espanyol en el darrer equip ministerial de Felipe González va actuar decididament perquè, amb tots els mereixements, es concedís al Centre de Lectura i a la ciutat la part que corresponia d'una ajuda quantiosa, aportada pels ministeris d'Obres Públiques i de Cultura, que fes possible la reconstrucció del Teatre Bartrina, destinat a servir activitats teatrals reusenques El Teatre Bartrina reconstruït, ampliat i restaurat s'inaugurà el 21 de maig de 1997.
M'atreveixo a descendir també a detalls particulars. Però no voldria deixar d'explicar que em considerava un dels innombrables amics que tenia Jordi Solé Tura, senzill i cordial sempre i amb tothom, en tots els nivells on l'atzar el situava. Jo vaig publicar el meu primer llibre, un llibre de versos, la tardor del 1963. Ell, pel camí de l'exili, pel camí que el dugué la persecució de la dictadura franquista, fou destinat pel PC a Bucarest, on va impulsar encertadament des de la direcció l'emissora Radio España Independiente, que s'autosubtitulava Estación Pirenaica, tot i que, en secret, actuava des de Romania.
Via París els llibres catalans que es publicaven feien cap a Bucarest. En l'edició setmanal (massa curta) en llengua catalana, Jordi Solé Tura va llegir personalment, diversos dies, alguns dels meus poemes; la primera vegada va ser al mes de desembre del 1962, fa 46 anys. Jo el vaig sentir des de casa meva i no vaig ser sol a sentir-lo. Passat molt de temps, ja companys a Madrid, ho vam poder comentar amb moltes anècdotes més pels passadissos del Senat. Jordi Solé Tura era molt bon escriptor. Només cal veure la prosa dels seus llibres, de les estupendes memòries, per exemple. A ell li agradava molt la poesia. I n'escrivia per a la seva intimitat. Però no volia publicar-la, no volia exhibir-la –segons deia– per respecte al gènere, que exigeix –afegia– un gran rigor, una gran dedicació. Era, doncs, encara, una poesia clandestina, malgrat l'odi que Solé tenia a la clandestinitat.
