‘Una dona commou, és com una fruita que reflexiona, parla, experimenta…’

Com ha anat l’exposició?

Bé. L’exposició ha agradat molt, com tot el que és eròtic i s’ha complert el desig que tenia d’ensenyar les meves obres en clau eròtica, amb cossos femenins quasi despullats. Ara m’ha interessat més ensenyar les meves noves pintures que vendre-les. Vull que la gent sàpiga el que faig i amb aquests continguts tampoc podia fer una mostra comercial perquè el públic no compra aquests quadres per posar-los a casa. Molt diferent si fossin quadres d’un pintor com Goya, però no és el meu cas.

Pintures que no passen desapercebudes.

Els cossos nus enganxen, siguin femenins o masculins. Són suggerents i més quan es tracta de cossos seductors I és clar, no han faltat les crítiques de tot tipus. Les crítiques des de perspectives més artistiques fins les opinions sorgides per les contemplacions eròtiques fetes per tothom. En alguns casos però, en les dones s’ha creat un cert recel amb les pintures i desconec la raó. No voldria pensar que es tracta de pudor. Deixem dir que el cos femení és la cosa més bella del món. Té molta més expressivitat que un bodegó. Una dona commou, és com una fruita que reflexiona, parla, experimenta…

Els bars i les cafeteries són bones alternatives com a espais d’exposicions?

M’agraden aquests llocs per exposar art, pel lloc, l’ambient i la gent. A més en restaurants ja tens garantit un públic que vénen per a beure o menjar i es troben amb un valor cultural afegit. Els bars i els restaurants són alternatives vàlides perquè falten més llocs públics per a fer petites exposicions d’artistes que comencen.

Expliquens coses de la teva pintura. Millor tu que la defineixis.

Si he de definir la meva pintura he de classificar-la com a figurativa, però prefereixo identificar-la més amb altres criteris, com per exemple el missatge que vull transmetre amb les pintures, els meus sentiments, inquietuds i denúncies. La pintura per a mi és un canal d’expressió. Per exemple, les meves noves obres estaran basades en els problemes socials que origina la diferència entre la riquesa i la pobresa.

Des que ens coneixem, fa uns quatre o cinc anys, sempre ens trobem per la part antiga de la ciutat.

Recordo que ens vam conèíxer quan vaig decorar el restaurant la Rosa dels Vents, del nostre amic Jesús Rojo, situat a la plaça Peixeteries Velles, la plaça més bonica de Reus. El centre de Reus em recorda en certa forma Montpeller, la ciutat on vaig néixer. M’atrauen més les parts antigues de les ciutats, són el cor, amb cases velles i boniques, carrers petits i plens de gent diversa que es mou i es relaciona. Montpeller, tot i ser molt més gran, té aquesta característica, una gran part antiga, amb carrers plens d’universitaris i una gran barrega de persones, colors i passions. Serà pel toc bohemi, que no trist, que tenim els artistes francesos.

La tristor únicament és perdonable als poetes i als artistes. A la resta és vist com una malaltia. Éxisteix encara la bohemia típica dels artistes francesos?

Si, encara és present, sobretot a les grans ciutats com Paris i Montpeller. Jo he crescut i m’identifico amb la bohemia que va sorgir de l’agitació cultural en una societat de carències i per un model de vida diferent. Però repeteixo, no s’ha de confondre aquesta bohemia, en molts casos boga i alegre, amb la tristor dels artistes.