Cookie control
Dimecres, 23 d'Octubre de 2019

'És que jo t'estimo molt'

13 de Setembre de 2019, per Fito Luri

Li han diagnosticat càncer.
(Des de la barra del bar Miami)

Capítol segon

La seva doctora ha anat llegint meticulosament els resultats de les seves analítiques, tot va començar quan va sentir una mena de gust estrany a la boca, i va deixar de tenir gana. Un cop llegits els resultats de l'analítica, només cal repassar el resultat d'una altra prova, una endoscòpia per mirar l'esòfag i l'estómac. Van treure un petit pòlip mentre li feien aquesta prova, un pòlip que es trobava just entre esòfag i estómac, al càrdies.

Dient que si amb el cap, la seva doctora afirma que aquell petit pòlip que li han extret resulta ser un adenocarcinoma, els resultats de l'anatomia patològica no deixen espai al dubte. L'única bona notícia de totes les que està rebent és que de mida és molt petit, realment ha estat una trobada casual, ja que aquests tipus de tumors són bastant asimptomàtics. Quan te n'adones, és perquè ja no et pots empassar el menjar i llavors ja és massa tard, segurament les cèl·lules del tumor ja han entrat a la capa bascular, és a dir, l'autopista a la metàstasi. Així i tot, han de fer més proves, i amb urgència.

Veu que al seu voltant s'activen les alarmes, tot són trucades i fulls impresos, dades i més dades, que l'enfonsen, que el fan caure a un forat on no pot escoltar res de res, on totes les paraules les escolta lluny. Ell es troba totalment sol en aquest espai temps, un pes a la gola el deixa immòbil, els ulls els té anegats, però no li cau una sola llàgrima.

De sobte, escolta la paraula Barcelona i torna a connectar. La seva doctora li està dient que el derivaran a l'hospital de Bellvitge, allà li volen fer una altra endoscòpia però més exhaustiva, al mateix temps li realitzaran una mucosectomía, per tal d'extreure tot el teixit possible i delimitar la zona afectada.

Mentre camina direcció al seu cotxe i va deixant enrere l'hospital Joan XXIII de Tarragona, pensa que allò és com canviar de pantalla, hi ha alguna cosa a dins seu que li diu que aquest canvi és bo, des de l'hospital de Tarragona han estat ràpids, eficients, assertius, veuen que hi ha quelcom que pot anar bé, no han dubtat, tot i que amb les paraules de la diagnosi, han estat clars i concisos, li han dit clarament, el que té és molt dolent.

Un cop al cotxe, bloqueja les portes protegint la seva necessitat d'estar sol, busca una emissora a la ràdio que soni una música que el faci estar bé, i reclina el seient una mica cap enrere. Encara no li cau cap llàgrima però el nus a la gola, la buidor a l'estómac, la falta d'aire... això sí, això ho té tot a l'hora, però les llàgrimes no cauen, i mira que ho necessita.

Mentre repassa els resultats de tot el que li han dit i els papers que li han donat, no pot evitar entrar a internet des del seu telèfon i començar a mirar que vol dir tot allò, quina solució pot tenir o si s'ha de morir aviat i jove. De sobte, un missatge apareix a la part de dalt de la pantalla, és la seva companya que li pregunta si ja ha acabat, què li han dit. Ell respon ràpidament i li diu que ja està de camí, que aviat arribarà a casa.

Arrenca el seu cotxe, i conduint a un ritme lent se'n va cap a casa seva, sap que ha arribat l'hora d'agafar el bou per les banyes, si mai a dins seu hi havia habitat una petita espurna de valentia, aquell era l'instant just per fer-la brillar.

Ella és infermera, i ell sap que quan li doni el sobre amb els papers dels resultats ho sabrà interpretar perfectament, per tant, quan arriba a casa i entra per la porta pujant les escales, de la seva casa als peus de la Mussara, només entrar al menjador li diu; - no són bones notícies -.

Ella asseguda al sofà llegeix els resultats, mira les proves que li han demanat i, mentrestant, el silenci només el trenca la cua de la seva gossa picant contra terra, contenta perquè ha arribat casa. És el mes d'abril, el sol entra plenament al menjador de casa, sempre parlaven que tenien ganes que arribés el bon temps, i una mica ja havia arribat en aquell racó de món preciós que tan estimen, només que ni se n'adonen per tot plegat.

Ella trenca a plorar mentre li diu: 'És que jo t'estimo molt'.

Han passat dues hores des de llavors i ell ha d'afrontar la tercera prova de foc del dia. Ja ha preparat el berenar de la seva filla de vuit anys, i es disposa a anar a l'escola a recollir-la, com si res passés.

(Continuarà)

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics