Cookie control
Dimecres, 23 d'Octubre de 2019

'Filla, el pare està malalt'

20 de Setembre de 2019, per Fito Luri

(Des de la barra del bar Miami).

Filla, el pare està malalt. Capítol tercer. Condueix per la carretera que va des de Vilaplana fins a la Selva del Camp, en plena primavera. La ginesta és ben florida, i el color groc envaeix a banda i banda la carretera i tots els revolts, fent encara més bucòlic l'entorn. Sempre escolta la ràdio, però aquell dia no ho fa; aquell dia, baixa fins a l'escola amb les finestres ben obertes, i la ràdio apagada. Només escolta el so de l'aire, i el de la fricció de les rodes al quitrà de la carretera.

No sap com actuar, avui, davant de la seva filla de 8 anys. Té la necessitat imperiosa de parlar amb ella, no sap si és millor preparar-la pel pitjor, o bé simplement fer com si res. No sap res de res, està ben perdut en l'oceà del dubte. El pes al mig de la gola i la buidor a l'estómac són constants, li agradaria plorar però no pot, té les llàgrimes paralitzades, perquè la por i la tristesa són tan grans que no deixen lloc per poder expressar els sentiments.

Aparca el cotxe on sempre. Tanca els ulls i fa un sospir entretallat pels nervis que està passant. Decideix baixar del cotxe, mentre anant cap a la porta de l'escola saluda les mares i els pares de l'escola, com cada dia, com si res passés. Mentre s'acosta a la porta de l'aula de la seva filla, ja pot escoltar com la professora li diu 'Adriana, el teu pare'. Ella, amb les ulleres recolzades a la punta del seu petit nasset, s'acosta a ell amb el somriure d'orella a orella, preguntant 'què m'has portat, per berenar?'. Li fa un petó i li demana que ella n'hi aci un altre a ell, li agafa la bossa i li diu 'avui anem a berenar alguna cosa bona, allà on vulguis, va'.

Al cotxe parlen animadament. Ella el mira pel retrovisor, i asseguda al darrere li diu que vol anar a berenar al càmping de Vinyols. Estranyat, ell diu 'al càmping de Vinyols?' i, amb cara de sorprès, torna a preguntar 'vols dir que serà obert?'. L'estiu anterior havien estat uns dies en un bungalow tots dos, i ella recordava aquella estança amb alegria i felicitat. Tenia els records envoltats de natura i animals, i sense pensar-ho ell va agafar la carretera que du al càmping de Vinyols tot pensant que seria un bon lloc per poder parlar amb ella. Només havia de trobar les paraules adequades perquè ella entengués tot allò que els venia a sobre.

Ell sabia que no li podia explicar tot el que podia passar en un futur pròxim, però sí que tenia la necessitat de preparar-la, perquè no parava d'imaginar-se com podria ser la vida de l'Adriana sense ell, amb tot pendent, els dies blaus i els grisos. Perquè tot i ser conscient de l'entorn que tenia la seva filla, li feia mal el fet de marxar abans d'hora, massa d'hora.

Un cop van arribar al càmping de Vinyols, el primer que va comprovar ell va ser si era obert per berenar-hi. I sí, podien fer un berenar asseguts en aquella terrassa de fusta, amb el sol tímid de tarda tacant-los els rostres de manera agradable. Ella va dir amb veu exaltada 'vull anar a veure la Sofia' i ell, sorprès per la petició, va respondre 'I qui, és la Sofia?'. I és que la Sofia era una euga que tenien al càmping, i que la seva filla recordava amb autèntica passió i devoció.

Ben berenats, van caminar entre l'hort i l'estany en direcció a la Sofia, que ja podien veure al fons, al costat d'un arbre. Ell va pensar que llavors era un bon moment per començar a parlar, i el primer que li va sortir va ser 'Saps què? El papa està una mica malaltet'. Ella se'l va mirar i li va preguntar 'Què tens, mocs?', i a ell se li va escapar un somriure i va respondre 'mocs i una miqueta més que mocs, em sembla que hauré d'estar a l'hospital molts dies'.  Més pendent de la Sofia que de la conversa, ell va respondre ''Vale!', et vindre a veure, i et portaré el berenar'.

Just s'acostaven a la Sofia, observant-la a un parell de metres de distància, s'aixecava una mica d'aire bellugant les branques del voltant suaument. Ella no parava de parlar amb la Sofia, mentre ell l'escoltava sense trobar més paraules, sense trobar sentit a allò que li estava passant. Tornant a casa, ella va demanar fer un tomb llarg amb cotxe, i ell va decidir girar a l'esquerra en direcció a Mont-roig del Camp. Mentre, al fons, el sol s'anava amagant darrere la Mola de Colldejou.

Ella, de mica en mica, va anar tancant els ulls per l'agradable moviment del cotxe i va quedar-se adormida just passat Montbrió. Va ser quan per primer cop ell va poder plorar. 

(Continuarà).

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics