Llaveria ('Les ciutats del món')

La muntanya de Llaveria, amb el basament roig de pedra sorrenca i la geganta capçada calcinosa sembla dreçar la seva complicada arquitectura, només per fer de peanya al petit llogarret que li manlleva el nom. Tanta espectacularitat de cingleres i pitralls per amagar un parell de dotzenes de llars humils! Molt ha d’estimar Déu aquest niu humà per donar-li un cadafal tan singularitzat. Però cal demanar-se de què li serveix al poblet de pujar tan alt, si defuig el tracte amb la immensitat que volta la serra i s’entafora en un recer, l’esguard cegat. Com un asceta que castiga els seus sentits, Llaveria, a tanta altura posada, esquiva els horitzons oberts, que li són la temptació oferta, i es reclou íntimament, avara d’ella mateixa, concentrada en la pròpia fe.

Llaveria xucla l’esperit de la muntanya que batega vivent en l’agre encís dels seus carrers. Per uns moments acluquem els ulls per imaginar l’enorme graonament rocós sense la tendra taqueta daurada que hi fa el llogarret. ¡Que desolada es queda la gran capçada grisenca, que ara s’amoroseix per acollir Llaveria, igual com faria un pastor sorrut, per emmenar-se al coll com un xai planyívol! ¿Què hi aniríem a fer dalt de l’alterosa cinglera, si no hi hagués l’humanal gerricó al pendís intern? El panorama que ofereix, amb tot i la seva sublimitat, no és premi suficient pels que havem gustat la mel del poblet de les portes esbatanades i dolçament acollidores. La veïna Mola, més petita i arrodonida, roca sola i nua, pot passar-se de sentir el formigueig d’un rusc humà al cim. La serra de Llaveria, en canvi, ampla com és, heroica i torturada, necessita del consol d’una esglesiola i d’un redol de llars que cremin. La freda rigidesa de la roca cedeix, es fa sensible i tèbia per virtut de la presència de l’aldea esquifida. ¡Oh, congoixa dels obacs tenebrosos, aflicció del morrot eixut i tortura del llarg i blanc espadat, sense que Llaveria els pogués trametre el dring de la seva única campana!

Tenint un setial tan formidable, Llaveria no té gota d’altivesa. Es posada en el llom d’un petit replec amb tot l’aire d’un rabadà ajaçat, a qui hom confia cabres i ovelles. Sarment que s’allargassa damunt d’una llisera, els edificis llisquen pel pendís amargenat, cara al barranc de la Cova. No endevinen la canal ferotge amb què acaba la vall, puix que la serra es mostra manyaga i amaga les seves habituals verticalitats, els unglots afilats i les negres canals, per a recollir el poble-vailet, talment com un bandoler sanguinari i ferotge, que somriu i s’entendreix en trobar-se amb un fillet als braços.

Dos breus carrers amb cases a banda i banda –el del Forn i el de l’Església-, van un petit tret paral·lels i prou planers. Després s’ajunten i en fan un de sol i malbaixadís. No tenen esma ni de formar una placeta a l’indret de l’enforc. El carrer de l’Església resta sobtadament clos pel vell mur del joc de pilota, ran de la portella lateral i dovellada, única que dóna accés al temple. Romànica, amb una espanyada de dos finestrelles i una sola campana –abans d’una recent terra bastellada n’hi havia dues- quina poruguesa de salvatgina serva aquesta esglesiola que es fa amagadissa i es desfigura! Guarda el seu encís per l’absis rodó i senzillíssim, amb una espitllereta. Els carreus, ennegrits i clapissats del mur en corba, es lleven d’un sembrat que verdeja amb tendrors de molsa i d’aigües marines.

Un porxo –el Portalet- a mig carrer del Forn, mena als darreres del poble per la banda solana i al camí de la font. L’aigua que hi brolla fa xerrada sense el més lleu ombriu, vora el safareig públic. Tot el matí, el portalet i el camí, ragen de noies i dones amb els càntirs a la mà. A la solana, els estatges tenen els closos esqueners, on donen els corals i obren finestres a dojo per engolir escalforeta. A la banda obaga, els darreres del poble prenen un aire si és o no és guerrer, sense obertures, els murs revellits, negres i clapissats d’humitat, amb llargues llengües d’heura que hi fan enfilada. Així Llaveria, si és galta rosada i obre una rialleta de boscana malícia, vista de cara, serva, per contra, un bescoll sorrut, negre i rugós com el de qualsevol pastor o carboner de la serra.

Arna de mel selvàtica, clapeta de rovell dalt d’un roc, fumerola de pastor, has pujat, daurada Llaveria, l’escala blavissa que et fa la serra, per conrear els núvols? Ho sembla quan, a darrers de març, l’extens ametllerar que et volta és tot florit. Els dies de boira no et sents ta embolcallada d’albors com aleshores. Les velles soques rugoses i negres, clapejades de grogors sostenen per tot el volt de les cases i per tot el pendís, la crinera de blanc embruix. Es ella la que fa el bosc de les obagues i dels portells més tenebrós. Mai com aquests dies, petita, dolça i bruna Llaveria, sembles un pasator colrat pel sol i la serena, entremig d’una estesa de milers de xais i de gegantines cabres blanques que pasturen per la garriga.

Amb el fum de les xemeneies del llogarret, la serra sembla expel·lir la pròpia essència.