Gavadà ('Les ciutats del món')

Febrer s’aprima. La darrera nevada ha deturat de brotonar els ametllers, que a la part camperola del terme de Vandellòs ja són en flor. Les argelagues, en canvi, han esclatat en randes grogues per tota la serra, mentre el romaní només arrisca alguna dèbil provatura de llevar un raïm de capsuletes lila. Obert el dia amb una tallada de lluna encara blanca en el cel, Gavadà es desensonya, moll de rosada, airejat de gelebrors, dalt d’unes lliseres de les solanes del barranc Fondo. Les teulades són com crostes de pa casolà ben torrat, i els murs de pedra clara són color de llet igual que una molla. El glopet de les cases més velles fa un redol penyaler amb caient de fortalesa. Es el carrer d’Ací, que serva bona part de l’esguard obstruït per l’enorme bromera negrenca de l’obaga del Barceló, que se li encara, sorruda. Enllà de les eres i del camí carreter, una dotzena d’edificis més eixorivits i jovenívols, s’enretira i fa renglera, cara al sol, per tal de llençar l’esguard de llurs portes i finestres, ribetejades de blau, vers la massa rocosa de les Tosses, enorme teló blavenc que sobresurt del collet del Roure. Es el carrer d’Allà que voreja les terres del Cerveri, sota les ruïnes daurades de la Torre rodona i veïna del bosc.

¡Quins solells es complauen de cercar els llogarets de muntanya! El sol, de seguida que ha tret la testa per la cresta de l’obaga, besa Gavadà amb llanguiment d’enyor. De cap a cap del dia no el deixa. Amb peresa va llepant les cases, ara a l’un costat, ara a l’altre, com si llurs murs fossin de llaminadura. L’ombreta, esquenera del solell, dóna igualment la volta. Avui, un matí sense núvols, fruita una migdiada de filagarses blanques. A la tarda, el cel s’ha enterenyinat de llençols esparracats que, a trets, arriben a tapar el sol. Es gira un airet geliu, preludi del capvespre. El sol, però, encara aviva el verd naixent dels sembrats i fa envermellir els darreres negrencs dels edificis, mentre un pastor engega els seus cants somnolents, que sobrepugen l’esquellerinc de les ovelles per allà als verals del Cerveri, damunt de la Torre.

Gavadà, gafarró esgarriat, captiu d’una llosa posada a la falda de la tossa del Nebot, balconeja sobre el petit eixamplament de la vall, closa per la regolfada del torrent, en topar la Roca de la Cènia. Un cercle de penyals abruptes serva rústica sobirania damunt del sot. La Gatella, l’Obaga, la tossa del Maimó, la cinglera de la Cènia, la serra de l’Aumet, les Tossetes, la Coma del Pi i la tossa del Nebot fan perennal sardana. Amb llurs testes grisenques dreçades i els braços baixos es donen les mans als portells amb el llogarret de vori al bell mig. Per damunt del collet, que l’Obaga fa en arronçar l’espatlla i allargassar-se per anar a tancar l’eixamplament, treuen llur caparràs muscat els sobtats redreçament de la tossa de l’Alzina, de la portella de Rovires, del cingle de l’Antònia, de l’Obaga de l’Estruç i de l’Escaleró, que petrifiquen un gest foratge. Els boscos avancen i reculen ennegrint els vessants. Encaixen amb les llengües dels conreus amargenats i les cingleres d’un color de plom esvaït, llapissat d’un groc malalt i d’esmossaments taronjats. A la part més baixa, els Plans prenen un to de carnacions enceses. Les soques negres i rugoses dels vells ametllers de branques immòbils i subtils branquillons afuats enlaire, s’arrengleren al llarg de les parades. Llur nuditat els avergonyeix. Sense esma, semblen encanteris en espera de la immediata floració. Oliveres de crinera platejada i avellaners amb el moc en penjarella els lliuren silenciosa batalla.

-L’ametlla és el fruit més traïdorot. Ho tinc pronosticat, que no han de quedar al terme amellers, avorrit tothom de les glaçades tardanes. Quantes voltes, arribat l’abril, que ja crèiem el gra salvat, ha eixit una tronada del portell de la Bassa Blanca i ha engolit la collita – ens deia un vell a l’era de cal Barceló, recolzat en un amuntegament de sarrions de carbó d’alzina.

Al diumenge, hora alta, Gavadà sembla que es buidi. Hom va a proveir “al poble”, és a dir, al llunyà Vandellòs. Els giravolts del pàl·lid camí, que enfila el torrent i tomba vers el coll de Llissares, s’omplen de veus, del peuejar ferm de les mules i del negrall que  hi fan les robes, que vesteixen les dones casades i de les taquetes virolades, de les que cenyeixen el cos vimetós de les jovenetes. Aviat l’esquellerinc de les cabres, esquitxat pel bordar festós del gos, dringa per les lliseres de la baixada de la Font. Es detura el negrall sota l’alzina enorme, que es dreça al capdavall, abans de travessar el torrent eixut. El cloqueig llunyà dels corbs no enquimera la calma, que el cant dels galls fa més serena. Una vella xaruga surt a herbejar amb la senalleta a l’una mà i el càvec a l’altra, pels volts de la gran atzavara que arrela en una escletxa de la llosana de sota el Forn.

Flor d’escardot, magraneret salvatge, raïmet de boletes de grèvol abalançat damunt d’un llenguaeixut, Gavadà és el gran conhort de l’endorrial. Sense església, sense cementiri, serva les cases igual que closques de cargol llençades a un recer. D’uns anys cap ací algunes llars s’han buidat. No hi ha encara esfondraments de teulades, però sí portes barrades i finestres ullcluques. ¿L’esdevenidor del llogarret va a un etern hivern? Un llarg decandiment sembla iniciar-se. ¿Quants anys de vida serva el destí a cada casa? Anyada darrera anyada, florirà la primavera i fruitarà l’estiu pels pendissos que miren els edificis. Riuran els camps. Però per les cases no vindrà cap nou abril. Un capvespre implacable ha d’ajupir el seu esquenall, talment com s’ajup el dels vells, camí de la fossa.

- Per què creieu que resto ací? –clamava l’ancià de l’era de cal Barceló-. Perquè sóc vell i no per res més!

Les hores del desavinent llogarret ens semblen comptades. Els paranys enlluernadors, que paren els pobles grans, van xuclant el jovent muntanyenc. Una vegada els que pugen hagin abandonat el flanc, on avui Gavadà s’assolella, l’escalf de les llars s’apagarà per un sempre més. Aleshores el fuet destructor del temps assotarà amb crueltat els murs i les teulades fins a derruir-los totalment. Mas Valentí, l’altre llogarret situat en el camí de Vandellòs, avui ja en estat de completa ruïna, ofereix a Gavadà la seva futura imatge.