Slow life

Pel meu amic que volava, he fet una promesa aquest vespre quan caminava per la platja: Slow life. He comptat amb la complicitat de la lluna, rodona i blanca. Tot pensant que a partir de setembre treballaré a dos llocs, faré anglès, escriuré, m'apuntaré a dansa...

La meva promesa de viure més a poc a poc es veu reforçada pel llibre que repasso aquests dies, Consumir menos, vivir mejor (http://www.nodo50.org/consumirmenosvivirmejor), de Toni Lodeiro. Explica que als Estats Units, el país del 'fast food' i el 'fast life', es calcula que vint milions de persones (conegudes com 'downshifters', que vol dir alguna cosa així com desaccelerats) han deixat feines molt ben remunerades per tal de disposar de temps per tenir cura de la gent que estimen, fer el que els agrada, estar més a prop de la natura... La seva filosofia és que menys és més. Es tracta d'optar de forma voluntària per la simplicitat, la vida slow. Em faig aquest propòsit cada vegada que sento que em manca temps, descans, hores de son, plaer, que visc sense sentit, en un món absurd.

I també m'ho aconsella la lectura, que torno a fer aquests dies, d'El Petit Príncep, una bonica història que va escriure un home que, com el meu amic, també volava. Només es coneixen les coses que es domestiquen –va dir la guineu. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d'amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'm! M'agrada recordar que la colla del meu amic que volava ens vam domesticar, creant lligams, com quedar cada divendres a les vuit del vespre a la plaça del Baluard.

I ara, que d'això ja fa força temps i que els lligams que vam crear un dia es van anar desfent (per sort, alguns encara perduren i s'han fet més forts), potser el meu amic que va tenir un accident fent parapent fa dues setmanes recorda el secret que la guineu li va dir al petit príncep: És molt senzill: només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.

El meu amic que volava estava molt capficat en la feina. Ell, jo, tanta gent que vivim de pressa! Com aquell company de la universitat, a qui li agradava volar amb el cotxe i amb qui una matinada tornant de festa vam salvar la vida de miracle. De què fugim? Ens sentim sols i soles, però ens tenim a nosaltres mateixos, a la família, als amics... Per sort, ens tenim els uns als altres. Així, podem compartir el desassossec existencial, encara més gran en aquests temps líquids, i fer-lo desaparèixer amb una paraula màgica: Slow.

Ens volem beure la vida d'un glop. Amb quinze anys, i amb més de trenta... Tant se val l'edat! I ara me n'adono que potser gaudir és assaborir la vida, amb paciència, que només en tenim una oportunitat. Nosaltres no són els déus a qui canta Homer, ni herois ni heroïnes de ficció o virtuals que quan es moren només cal tornar a veure la pel·lícula o començar la partida de nou perquè tornin a funcionar, com si res hagués passat. Som simples mortals de carn i ossos, delicadament fràgils. Per això, conscient d'aquesta vulnerabilitat, l'escriptor i pensador català Raimon Panikkar, mort recentment a l'edat de 91 anys, ens convidava a la saviesa, a l'espiritualitat.

I per això, quan torni a anar accelerada, recordaré el meu amic que volava a l'hospital sense poder-se moure. Slowly. Estic segura que es posarà bé i que tornarem a dinar en aquell restaurant petit de Reus, on un dia vam trobar la Noa. Una nena que jugava a pentinar-me i recollir-me el cabell amb una goma, mentre els seus pares ens explicaven perquè estudiava a l'escola sefardí de Barcelona.

Quan marxàvem del restaurant, el meu amic que volava em va comentar que li agradaria anar de viatge a Jerusalem i jo li vaig preguntar si no li feia por anar a una zona en guerra. Va somriure.