Reus fa gala mediàtica, aquests darrers dies, de dues flagrants paradoxes culturals. Veiem l'estol d'autoritats amb la bandera de Reus encintada a l'estatal fent el seguici a les despulles del general Prim. "Prim és un referent" ha dit l'alcalde. Avui dia, un referent de què?, ¿d'un dels infinits intents fracassats dels catalans per a modernitzar Espanya? Però no és aquesta la paradoxa a què em vull referir.
La 'Universidad privada Camilo José Cela' ha abordat i sufragat l'autòpsia a la mòmia del general reusenc, un treball d'investigació que deu ser d'alt interès per als seus estudiants de criminologia i per la Comisión Prim, com ho demostra el treball de camp realitzat al Museo del Ejército de l'Alcazar de Toledo, el passat mes de maig.
També l'autòpsia interessa i excita el periodisme ranci de l'Abc, el Mundo, Libertad Digital, el Confidencial, Intereconomia i per què no, la premsa catalana en general i la local en particular. Però què hi fa el consistori reusenc traginant una mòmia, per molt icona històrica que representi? Sembla que la vida cultural institucional de la ciutat es refugiï en els fantasmes, precisament en aquests instants en què la realitat del país, de Catalunya, ens obsequia amb un vertigen d'esdeveniments socials i polítics que pot fer canviar el rumb de la història. ¿Serà molt rellevant de saber si l'ínclit Prim va morir o no al mateix acte de l'atemptat?. Caldria recordar -o assabentar- als pròcers de la cosa, especialment al comissari i a tot el seguici institucional, que un altre reusenc il.lustre, aquest de l'època contemporània, un catedràtic d'història, va publicar un magnífic estudi sobre la personalitat de Prim, pero situant-lo molt intel·ligentment en el context històric, social, econòmic, polític de l'època. Un llibre que potser els convindria de llegir. Em refereixo al malagunyat historiador reusenc Pere Anguera, precisament especialitzat en l'època de Prim.
L'anterior equip de govern, amb molt bon criteri i sensibilitat cultural va disposar de batejar una nova biblioteca pública amb el seu nom, un equipament cultural que donaria servei a una zona perifèrica de la ciutat. Una biblioteca que està aturada sine die i pendent d'acollir el llegat bibliogràfic que el Pere Anguera va disposar de deixar en usufructe a la seva ciutat. Mentrestant, la classe dirigent de la ciutat va darrera d'una trista mòmia que potser seria millor deixar descansar en pau per mirar d'atendre els vius de la ciutat, tot oferint-los coneixement i cultura. Els ciutadans prou es mereixen ser usufructuaris entre molts d'altres, dels estudis, del pensament i l'anàlisi històrica rigorosa d'investigadors i intel·lectuals que com el Pere Anguera van dedicar la seva vida, no l'engreixament populista i retrògrad dels mites, ni als tòpics de campanar, sinó a l'anàlisi rigorosa, científica, dels devenirs socials, econòmics, materials, culturals ideològics que acaben creant i donant impuls a un territori, als moviments de la història i, en conseqüència, als seus personatges. Quina paradoxa!, l'encartronament necrològic de la figura de Prim és la trista icona anacrònica d'una ciutat que sembla que ha perdut tot el nervi, tota la sang i la valentia que en altres temps l'havien impulsat a ser avantguarda d'iniciatives cíviques i culturals.
L'altra trista paradoxa es l'enèsima celebració aniversària de Marià Fortuny. Certament, Fortuny va ser un pintor habilíssim, de gran fama i amb un extraordinari èxit comercial, amb una obra anacrònica i malhauradament mort en el punt en que anava a fer un gir a la seva vida i a la seva pintura. Desenganyem-nos, Fortuny no és Van Gogh, ni Manet, però és de Reus, on, segons el comissari "fins ara no se li ha donat la importància que es mereix". I la paradoxa és que mentre els fastos de l'Any Fortuny tenen ocupats un gran nombre de personalitats públiques i privades, i al seu comissari, notem com es desatén l'oferta de l'activitat dels museus de la ciutat.
No estaria malament d'enllustrar els mites locals si fos en coherència i equilibri amb la dinamització dels espais i equipaments culturals existents. Si es tracta d'art, també caldria -com en el cas del Prim amb la biblioteca Pere Anguera- no perdre de vista el present, tenir les dosis de sensibilitat repartides per entendre que tant important hauria de ser recordar els referents com donar-hi vida als nous. Amb el Museu Comarcal pràcticament tancat, amb el Centre d'Art Cal Massó en un estat letàrgic, caigut en un llimb inquietant i silenciós, sense programa ni programació, artísticament malaguanyat, inoperant, què pot mostrar la ciutat contemporània de si mateixa en matèria artística?
Paradoxes en un Reus que, a nivell institucional i en l'àmbit cultural, ja només emet senyals d'anacronisme i una capacitat de rebregar-se i engrescar-se en els propis tòpics que ens fan recordar tristes èpoques passades.
Tristes paradoxes que potser l'estat actual de crisi emfasitza. La ciutadania no es mereix de cap manera la cruel crisi econòmica actual, però tampoc la crisi d'idees de les seves classes dirigents.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics