Dissabte, 23 de Novembre de 2024
Em desperto, encenc la ràdio, escolto les notícies, i aquí s’espatlla tot. Perquè llavors em situo davant del mirall i no em veig a mi. La imatge que es reflecteix no és la d'un servidor (ves per on, ara que després de tants anys m'havia acostumat a la meva cara d’acabat de llevar) sinó la de Bill Murray, i més concretament la de Phil Connors, el meteoròleg frustrat de la pel·lícula 'Atrapat en el temps' que cada matí es desvetlla a la mateixa data del calendari. Despertar sempre en el mateix dia pot semblar un bon argument cinematogràfic, però no per a un film de ciència-ficció, sinó per a un drama costumista (o potser una comèdia d'humor negre). I ho afirmo categòricament perquè és el que estem vivint els ciutadans catalans des de fa massa temps. Estem instal·lats en el Dia de la Marmota. Tots patim (molts sense saber-ho) la 'síndrome de Phil Connors'.
Tot just s'havia constituït el nou parlament català quan ja sonaven els tambors de guerra anunciant que cap a la primavera podrien celebrar-se unes noves eleccions. Que potser és així, o potser no, això no és l'important; la qüestió és que hem arribat a un punt en què aquesta disjuntiva no només ens sembla creïble, sinó també probable. Els que em coneixen saben que a mi a democràtic no em guanya ningú, i mai m'oposaré a que el poble triï el seu futur a les urnes. I no obstant això, trobo un sense sentit que els catalans estiguem vivint legislatures de dos anys, i que la nova presidenta del Parlament ja hagi manifestat que la pretensió és que si tot va bé en 18 mesos tinguem uns nous comicis. Com diem en català, "entre poc i massa".
Estem vivint en un bucle cada vegada més infinit semblant al del pobre Phil Connors, i encara que el nostre almanac sí que estigui avançant, no podem evitar sentir-nos estancats, lligats de mans i peus, obstruïts. És una situació que va més enllà de la política i s'endinsa en el dia a dia de la gran maquinària de l'administració. El fet que des de fa anys no tinguem un govern que es dediqui a governar ha provocat una paralització del país sense precedents. Alguns no ho hauran notat, altres preferiran fer-se els ximples i mirar cap a un altre costat, però el cert és que Catalunya és a hores d'ara un vehicle el motor del qual no té la força necessària per pujar un pendent que cada vegada és més pronunciat.
Us posaré un exemple. A la província de Tarragona portem anys sense rebre suport de cap tipus de Medi Ambient de la Generalitat a causa de la seva crítica situació econòmica. I la conjuntura és encara més greu si tenim en compte que en els últims mesos aquest departament no té director general, ja que el que hi havia va obtenir una altra plaça. La vacant la cobreix de manera provisional una persona de Barcelona que pràcticament no ve a Tarragona, que ni té poder real ni es comprometrà amb res ni amb ningú, ja que està (com tothom) esperant que sorgeixi el nou govern i comenci a prendre decisions. ¿I què passa amb aquells que, com nosaltres, tenim temes pendents amb Medi Ambient? No tenim més remei que esperar. Quants mesos més romandrem desatesos? Tant de bo tinguéssim una resposta fidedigna... I així amb tot. Ho he exemplificat amb un cas del meu sector, el del medi ambient, però cada camp en té els seus. I així no es pot avançar.
I és que és descoratjador tenir un govern que no governa, sense projectes clars ni un mapa de futur per al país. És depriment que certs polítics ja no tinguin ganes d'ajudar-te ni de donar-te un cop de mà, i no parlem de diners, perquè no només és un tema econòmic, sinó que també es troba a faltar que t'escoltin, et donin suport, t'ofereixin solucions més enllà de les pecuniàries. Em desmoralitza l'immens buit que avui separa a l'administració de les entitats i del ciutadà. En definitiva, em sembla una enganyifa que aquesta gran campanya que s'ha ordit per tapar totes les coses que s'han fet malament s'ho estigui menjant tot, com si no hi hagués res més a fer ni problemes que afrontar, com si el món es dividís entre bons i dolents, com si existís una recepta miraculosa que anés a solucionar tots els problemes de cop, per art de màgia, com a les pel·lícules.
Reconec que aquest assumpte em té altament preocupat, perquè ni s'entreveu el final ni tenim la més remota idea de què passarà. I aquesta incertesa és el pitjor remei per a la nostra malaltia. El gran repte per a un país (o un poble, o un estat, o una organització qualsevol) no és avançar, sinó posar les coses en marxa. La dificultat no rau tant en el fet que el transatlàntic acceleri i agafi la velocitat adequada, sinó en arrencar-lo. I a dia d'avui Catalunya té massa projectes sense arrencar, quantiosos temes pendents, múltiples interrogants i molt poques persones disposades a responsabilitzar-se i donar la cara.
El “vuelva usted mañana” de Larra es repeteix a Catalunya en ple segle XXI amb un impediment afegit: que no sabem quan serà demà.
Ángel Juárez Almendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra.
