Dissabte, 23 de Novembre de 2024
Dos dies més tard de les eleccions del 27 de setembre vaig parlar amb la diputada de la CUP Anna Gabriel, i després de sentir-la i mirar-li els ulls vaig estar segur que la investidura d'Artur Mas no seria possible. No ho dic ara, després de la negativa expressada diumenge. Hi he anat insistint des de llavors.
També escoltava les paraules i mirava els ulls d'Antonio Baños, el cap de la formació al Parlament, i del també cordial David Fernández, i vaig concloure que la lluita de faccions entre els “antisistema” seria coent. Fan bé de parlar en femení perquè al final s'ha imposat el que defensaven elles: Anna Gabriel, que ve de les dures mines de Sallent, i la coriàcia Gabriela Serra Frediani, amiga de Mataró, on ens coneixem tots. Per la part Frediani, la Serra prové d'una família de gimnastes i equilibristes de circ d'origen italià. Ella també ha estat una itinerant del món com els ancestres. La seva mare muntava a cavall a peu dret i un altre parent va ser un geniüt professor de gimnàstica, fort com un roure. Els estilistes negociadors de Junts pel Sí no tenien davant seu res a fer.
Tot i que la CUP havia anunciat que en cas d'afavorir l'accés de Mas a la presidència li hauria muntat “un Vietnam”, la solució menys dolenta, i millor que anar a unes noves eleccions, hauria estat la investidura. Junts pel Sí, coalició de CDC, ERC i altres grups diversos, ha demostrat des que es va presentar a les eleccions i durant tot l'atabalat procés negociador una gran capacitat de resistència i unanimitat, cosa estranya en qualsevol aiguabarreig polític. Aquest ciment, aplicat al govern, hauria pogut neutralitzar les invectives dels “vietnamites” i anar avançant en els terminis temporals i polítics fixats. Un càrrec presidencial, per feble que sigui, té molta força intrínseca. “Doneu-me un balcó, i governaré el país”, va dir un cabdill americà, i dispensin l'origen de la cita. No ha estat així. I no ho ha estat, entre altres coses, perquè l'independentisme, com es va demostrar en la consulta del 9 de novembre del 2014 i en les eleccions de fa tres mesos, no és prou potent. La CUP, dividida en dos corrents gairebé empatats –o no tant gairebé– ho ha tornat a posar en evidència.
Bé, eleccions, si no hi ha una sorpresa de darrera hora. Mas és un mariner amfibi i no se sap mai amb què pot sortir. A més, demà és Reis i entre el carbó i l'smartphone hi ha molt per triar. Però posem eleccions. La massa independentista no sembla conformada a quedar-se a casa. La pregunta és si s'haurà eixamplat i si les forces sobiranistes concurrents s'adonaran que per desempatar l'electorat cal incidir en les polítiques socials que la meitat de la CUP i altres forces d'esquerra representants del malestar de l'estat del benestar esgrimeixen amb raó.
