L’allargada ombra dels resultats del 21-D

A escassament mig any de les eleccions municipals, l’ombra dels resultats del 21-D és allargada. Mentre es van coneixent –amb comptagotes- algunes de les incògnites dels propers comicis locals, només el temps dirà si aquella tendència es consolida o va ser –excepcionalment- fruit d’una cojuntura determinada. D’entrada, cal recordar que la primera força de les eleccions a Reus convocades en virtut de l’article 155 va ser Cs amb un 32,44% dels vots (18.377) que superaven amb escreix el 23,74% obtingut a les eleccions al Parlament del 2015. Una molt mala notícia per les formacions independentistes locals, siguin al govern (PDeCAT i ERC) o a l’oposició (CUP). D’altra banda, uns resultats excepcionals pels taronja que se sumaven a la tònica general de les grans poblacions de la demarcació i amb una participació històrica de votants del 80,73% (56.897 persones a Reus). Una assistència de votants rècord que va batre els anteriors resultats de les autonòmiques del 2015 que ja eren prou alts, un 76,13%, i que, a més, es va produir –com falla la memòria!- en un dia laborable de la setmana. Gairebé empatats en nombre de vots, Junts per Catalunya i ERC (11.377 i 11.237, respectivament) van ocupar la segona i la tercera plaça a la ciutat, una suma que superava en poc més de 4.000 vots els taronja tot tenint clar que es dirimien unes eleccions al Parlament i que els resultats no són equiparables a altres comicis però que poden marcar tendència. Fora d’aquest context tan polaritzat i amb altíssima participació, no deixa de ser un mèrit que els socialistes milloressin molt lleugerament els seus resultats del 2015 amb un guany de 558 vots i que s’esfondressin- literalment- tant el PP, com la CUP com Catalunya en Comú amb la pèrdua de 2421, 1853 i 355 paperetes, respectivament. Per col·legis electorals, la participació més alta a Reus va ser la del Rubió i Ors (79,75%) i la més baixa la del Cèlia Artiga (72,45%).

Preocupats pels resultats i per les seves conseqüències més immediates per la governabilitat també local prou complicada des de les eleccions municipals del 2015, els primers temps van generar un cert temor 'sotto voce' als taronja. Un temor no confessat en públic però destilat en converses privades. Potser fruit d’aquesta situació, la proposta de tirar endavant una llista unitària independentista en clau municipal sota el concepte Primàries no ha comptat amb l’entusiasme de cap hipotètic integrant ni tan sols la CUP que generalment valida processos nascuts des d’abaix. Un procés que la situació de Barcelona ha reviscolat recentment i que està per veure quins resultats tindrà finalment. Amb estratègies diferents, les candidatures interpel·lades no han donat recorregut a aquesta proposta per l’èxit de la qual a Reus hi ha altres esculls importants en clau personal i de sigles.

Mentre l’estratègia prelectoral unitària no ha quallat de moment com a resultat en part de la lectura del 21-D, la política institucional a nivell local no ha fet res més que enrarir-se i judicialitzar-se en els darrers mesos. El motiu ha estat la demanda presentada per C’s arran del manifest del 3-O signat no només per PDeCAT, ERC, CUP i (com a novetat) Ara Reus, soci al consistori reusenc. Un cas judicial en que cadascun dels demandats, a més, ha seguit una estratègia pròpia. En l’ordre més cívic, una bona mostra d’aquest deteriorament s’ha viscut a la mateixa plaça del Mercadal aquest estiu quan dues persones (suposadament militants de C’s sota la mirada dels regidors d’aquest partit) van despenjar la pancarta demanant l’alliberament dels presos, una situació seguida d’un enfrontament dialèctic i quasi físic. Sorprenentment mentre l’ambient es deteriora als plenaris com va mostrar que la CUP no assistís fa uns mesos per la detenció de la seva regidora, el govern de Reus ha pogut aprovar moltes mesures als plenaris gràcies a l’abstenció de C’s o al seu vot positiu. Paradoxes de la política local.