La X. fa primer d'ESO a l'institut més daixonses d'una ciutat dels Països Catalans. Des del començament de curs, va unes quantes hores a l'aula d'acolliment (un dels molts bàrbars calcs, manlleus del castellà, consisteix a haver batejat aquestes aules destinades a atendre alumnes d'incorporació tardana -nouvinguts, immigrants...- al sistema educatiu català com a aula d'acollida*) per tal d'aprendre català, la llengua teòricament vehicular d'ensenyament-aprenentatge (l'adverbi "teòricament" és perquè els alumnes confessen que hi ha molts profes que els parlen en castellà i, dels que els parlen en català, n'hi ha molts que no els demanen, a fi de bé, el 'feedback' en català: la immersió lingüística, doncs, coixeja, per dir-ho d'una manera suau, a Secundària).
Aquest segon quadrimestre, la X. fa una matèria optativa que consisteix a llegir textos molt diversos, a mirar d'entendre'ls i a parlar-ne: res d'exàmens rancis per a competir, vejam qui coi treu més nota de ves a saber què ("L'educació no és competició. És obrir a l'amor la consciència.", diuen els d'Aspencat, parafrasejant, tal vegada, Josep Pla: "Estudiar és una forma de l’amor, en definitiva, una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i deliciosa que l’esperit pot produir."). La vida de debò s'esmerça, doncs, a ser-hi de ple dret, al taller de lectura. Avui els actors lectors s'han assegut en rotllana en acabat d'haver llegit una obra de teatre d'un grup d'adolescents que van d'excursió amb motxilla, tenda de campanya, ganes d'aventura i emocions que van de l'enamorament a l'assetjament entre ells. De les moltes qüestions que planteja el text, sorgeix el tema de les relacions entre pares i fills (perquè a l'obra de teatre hi apareixen casos oposats, als antípodes). Aleshores, la X., amb una veueta primíssima i dolcíssima, explica que els seus pares no la tracten com cal: s'ha de passar totes les tardes al bar ajudant-los i només quan ha acabat de sopar a les deu pot posar-se a estudiar. Ho diu trista i plorosa. Perquè ella vol aprendre, vol estudiar, vol forjar-se un futur ben lluny d'aquell bar que configura, tràgicament, el seu present. Els altres l'escolten amb atenció i compassió, sabedors que la majoria d'ells es passen les tardes, els vespres i les nits jugant a la play station o fent el que més els plau. O estudiant.
I el professor conclou, interiorment, en acabat d'haver agraït a la X. la confiança d'haver gosat d'explicar això que li passa a tot aquell grup de mig coneguts, de desconeguts del tot i d'alguna bona amiga també, que els mestres, els professors i els educadors hem d'aprendre a callar, a parlar menys i a escoltar més.
Biel Ferrer Puig és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura.
