-
iStock
La por és estranya. Espanta però atrau alhora; impressiona però sedueix al mateix temps: és una emoció que actua sempre amb una estranya ambivalència que ens impedeix sovint conèixer bé a què respon i quin paper fa en la vida de les persones. La por és complexa: ens confon, i és natural que sigui així, en adults i a joves. La por és una estratègia evolutiva present en els animals capaços de sentir emocions. I és certament una emoció molt útil: perquè evitem o fugim de tot allò que pot posar en perill la nostra vida, seguretat o integritat. Allò que en organismes de rang inferior és resposta de rebuig a un estímul que pot esdevenir amenaçador, en els éssers més evolucionats es mostra com una emoció: un sentiment que s’expressa des de l’interior, en aquest cas de les persones, amb el qual ens mostrem afligits, preocupats, continguts i disposats a reaccionar si el perill esdevé imminent.
Els éssers humans vivim les emocions de manera complexa, tot implicant-ne no només la sensació física i el sentiment psíquic, sinó els resultats de la interacció de tots dos elements. Les emocions humanes no són simples reaccions a estímuls sinó elaboracions mentals i psíquiques construïdes i desenvolupades. Vull dir que no només tenim por a allò que ens espanta perquè és al davant nostre com a una amenaça; tenim por a coses que no són presents.
La pitjor por és la por imaginada
La por a les coses que no són presents és per tant una por imaginada: por d’una imatge que nosaltres mateixos formem en la nostra ment i no a una realitat tangible o imminent. I la por, en tant que emoció humana, no és únicament física o mental, sinó totes dues coses alhora. És el “problema” de la condició humana: les persones som “psicosomàtiques” i aquest és un dels punts d’on arrenca la nostra complexitat ontològica. Tenir por és tant humà com necessari, i no només perquè ens protegeix d’un perill potencial sinó perquè ens obliga a ser realistes. Es diu que certs emperadors romans, quan entraven a la ciutat eterna al capdavant dels seus exèrcits després de la victòria en una important batalla, duien al seu costat un esclau que, entre les celebracions i lloances de la multitud, els anava xiuxiuejant a l’orella 'Recorda que ets mortal'.
El pecat més gran possible era, per a l’antiguitat clàssica grecoromana, la 'hubris', que era una cosa així com l’orgull petulant, la fatuïtat grotesca i la temeritat imparable de qui es creu per sobre del bé i del mal i sobretot, per sobre de la mateixa condició humana, que és fràgil, no permanent i fungible. La por ha vingut a fer el paper d’advocat del diable de la vella saviesa: ens recorda que som mortals per més que hàgim vençut en mil batalles.
Una emoció complexa i ambivalent
El problema de la por és que, en tant que humana, és complexa, fugissera i sobretot, ambivalent. Ens protegeix de la nostra temeritat inconscient i els seus perjudicis, però també ens separa del que podria millorar la nostra vida o donar-nos accés a coses que ens calen per créixer i progressar. La por ens protegeix però ens limita, ens impedeix arriscar-nos en excés però ens atura fins al punt que ens paralitza. Si ens despreocupem de qualsevol temor, podem ser devorats; si vivim garratibats per totes les pors possibles, morirem d’inanició per no ser capaços d’arriscar-nos a obtenir el que ens cal. Si algú volgués buscar un fil conductor per endinsar-se en l’estudi de les ciències humanes i socials, una guia que pogués servir d’orientació per a entendre no ja la condició humana sinó la manera com les ciències han observat els seus avatars podria triar la por com a pauta amb la qual mesurar la major o menor proximitat de les persones als diferents mals de la psique, del comportament social i les relacions personals.
Podríem dir que la nostra actitud davant la por és el que acaba per decantar l’orientació de la nostra vida, tot empenyent-nos a assumir riscos o tot refrenant-nos abans de recórrer a una oportunitat. La por no només és una emoció fonamental en la vida dels éssers humans sinó una cosa tan bàsica que quan apareix davant nostre no podem evitar respondre-hi. I la resposta és igualment tan essencial que reaccionem d’acord amb el nostre instint més bàsic: fugida o paralització. És a dir, que la por treu l’animal que duem dins i l’exposa en tota la seva cruesa elemental. Per això tenim por a la por, perquè tenim por de no poder controlar-la. I perquè l’emoció de la por és un pont massa curt i estret que ens uneix en tant que humans a la nostra condició animal primigènia: ens fa sentir que som un animal indefens al qual es pot devorar, en lloc d’un emperador triomfant que es creu immortal.
Un exemple de por grupal: el cas del coronavirus
L’extensió progressiva del coronavirus ha resultat ser alguna cosa més que una malaltia contagiosa amb possible risc d’epidèmia. Ha esdevingut un fet social que serveix d’indicador de quina és la nostra actitud col·lectiva davant la por. I en això podem observar que la por no es manifesta únicament com a una experiència individual sinó grupal; experimentem pors col·lectives i ho fem malgrat la nostra voluntat i fins i tot sense adonar-nos-en; de sobte ens trobem patint una aprensió que es transforma en por a causa d’una influència invisible. I poden passar dues coses: que aquesta por sobrevinguda ens ompli de desfici i arribi a angoixar-nos, o que ens vegem transportats per aquesta fins al punt de sotmetre-li les nostres actituds i gestos, fins i tot els més trivials.
És així com descobrim que la por no és únicament una qüestió personal sinó que té una dimensió col·lectiva enormement important. I ho és perquè aquesta por experimentada de manera grupal i sobrevinguda pot convertir-se en una eina de control social. Més enllà de la por viscuda com a mecanisme evolutiu d’adaptació al mitjà, ens trobem amb la por com a estratègia de dominació social en la qual se l’utilitza i dirigeix cap al control dels grups humans amb l’objectiu de beneficiar els interessos dels sectors de poder dominants. No es tracta ja de què ens espantem, sinó que siguem espantats sense que es vegi la mà que mou l’espant; no és que reaccionem de manera lògica a una amenaça sinó que les amenaces, reals o imaginàries, imminents o potencials, siguin utilitzades en detriment dels nostres interessos per convertir-nos en víctimes, no ja d’allò que se suposa que ens espanta, sinó dels qui organitzen la por col·lectiva per a treure profit de nosaltres i fer-ho en perjudici del nostre benestar, la nostra pau i la nostra llibertat.
L’origen del poder de la por
D’on prové el gran poder que representa la por social invisible i malgrat tot perceptible en gran nombre de comportaments individuals? D’una de les lleis de ferro del joc dels escacs: és més poderosa una amenaça que la seva execució. Allò que val per al tauler val igualment per a la vida: som fets presoners, se’ns immobilitza tot privant-nos d’avançar fent que pivoti sobre nostre una idea de caràcter amenaçador. Es projecta sobre la societat una percepció, certa o falsa, d’alguna cosa que suposadament pot posar en risc el nostre benestar o seguretat (o el que considerem com a tals) per aconseguir que a grups socials sencers, fins i tot nacions, se’ls fiquin a la butxaca un dominador sense rostre ni identificació però que es troba beneficiat per aquesta immobilització produïda de la por.
Ho hem vist en el transcurs de la història: la por al diferent, al d’una altra raça, al procedent d’un poble estranger, la por a una catàstrofe natural, als efectes d’un artefacte humà, el pànic a una malaltia o un mal sorgit de la mateixa humanitat o d’una espècie animal aliena; qualsevol esdeveniment pot ser convertit en aquesta por social intangible que és tan poderosa que condiciona els comportaments col·lectius. També en el transcurs de la història han existit científics socials que s’han interessat per conèixer les raons de la por grupal socialitzada i el seu enorme poder, tant paralitzant com mobilitzador, però que sempre es resol en contra dels veritables interessos de la societat i a favor dels qui es beneficien d’aquest condicionament.
Després de la Segona Guerra Mundial va obtenir gran popularitat l’obra d’un psicòleg nord-americà d’origen judeoalemany, Erich Fromm, coneguda entre nosaltres com 'La por a la llibertat' ('Escape from freedom'). Fromm, autor d’altres treballs molt importants com 'Tenir o ésser' i 'La força d’estimar', és un dels fundadors de la moderna psicologia humanista, que va posar les bases filosòfiques per a la tasca psicoterapèutica alliberadora d’altres grans figures com Carl Rogers o Abraham Maslow. Erich Fromm va estudiar a fons les transformacions de la societat alemanya durant l’ascens i l’eclosió del nazisme i va trobar-hi un veritable laboratori social viu i a la vista. El que va trobar en aquest laboratori social (passat per la tràgica experiència del nazisme, l’holocaust, la destrucció del teixit social d’Alemanya i la devastació i la derrota en la guerra) va ser precisament l’enorme poder de la por grupal com a arma de dominació social.
No només es pot obligar la gent a què faci alguna cosa que un desitja sinó que se’ls pot forçar a fer-ho tot anant contra els seus interessos i pensant-se que actuen en el seu propi benefici. Això és un poder enorme induït per una arma poderosíssima, i aquesta arma és la por social induïda. Una por invisible, imaginada, que s’experimenta respecte a alguna cosa que no hem viscut en primera persona però que considerem real, tant que és percebuda com a una amenaça fefaent. Inoculeu aquesta por intangible al cos social i aquest serà dut a unes condicions que el faran manipulable respecte a interessos que no són els del seu benestar i profit.
La naturalesa de la por induïda
La dramàtica experiència d’Alemanya sota el poder nazi va fer que Erich Fromm arribés a una conclusió, que és una idea molt subtil però que és avalada per l’experiència històrica: la por que rau sota el temor social induït no és una por qualsevol sinó en darrera instància és una por a la llibertat. La troballa de Fromm fou tan sensacional que encara avui la seva importància no pot passar per alt. Significa que les persones, preses en grup i organitzades socialment, són capaces de renunciar a la seva llibertat si són impulsades a sentir-se amenaçades en la seva seguretat. Només cal introduir una percepció d’inseguretat en el cos social, una percepció de risc real o imaginari en aquest sentit.
Per descomptat, el mecanisme que produeix aquest efecte és complex i sofisticat, i sovint cal un cert temps perquè s’esdevingui. Els resultats, en canvi, poden durar anys: vet aquí les diferents formes de racisme que persisteixen en el món al llarg dels segles. I ara mateix, amb les pors que desperta l’extensió del coronavirus, podem presenciar sobre el terreny com de ràpidament s’escampa el sentiment d’aprensió respecte a una malaltia potencial i com és de fàcil experimentar-ho en el mateix veïnat i fins i tot per un mateix. La por al coronavirus ens demostra no només com som de fràgils biològicament sinó com podem ser de febles socialment.
Davant l’amenaça real o hipotètica som capaços d’acceptar amenaces progressives a la nostra llibertat (de moviments de persones, de comportaments personals, de relacions socials) que d’un en un sembla que no són res, però que acumulades poden representar un greu deteriorament del conjunt de llibertats personals i col·lectives, inclosa la qualitat de les relacions entre les persones. El que avui pot ser una restricció aplicada a un sector social o a l’exercici d’una llibertat justificada per una necessitat profilàctica demà pot arribar a ser una limitació que vagi més enllà d’un interès immediat semblant per a atènyer un altre abast, si és que les persones s’han acostumat a acceptar una lògica de reglamentacions d’aquest caire que vingui facilitada per haver assumit la corresponent por grupal.
Una por adoptada amb totes les justificacions racionals necessàries atès l’estat d’ànim col·lectiu que vivim. És així com el poder de la por social es fa efectiu i el que era una amenaça imaginària es transforma en un perjudici real. Sota la por social induïda som nosaltres mateixos els qui ens posem la corda al coll renunciant a la llibertat de la qual gaudim a favor d’una seguretat que ni tan sols està garantida. Erich Fromm ho va demostrar: tenim por a la llibertat perquè en aquesta ens sentim desvalguts, quan trobem a faltar que algú ens protegeixi o faci veure que ens protegeix.
I tenim por a la llibertat perquè sabem com en som, de fràgils, tal com la dimensió animal i instintiva de la por ens mostra. I aleshores ens adonem que la condició humana consisteix precisament a viure a la intempèrie per poder gaudir de la llibertat que ens permet ser persones, i això ens espanta. Preferim sacrificar la nostra llibertat, ni que sigui a bocins, per tal de no haver de viure la incertesa de la nostra fragilitat. Amb això renunciem al que és essencial de la condició humana, a la llibertat de la qual gaudim o que hem guanyat i a les possibilitats de realització que aquesta ens concedeix. I fugint així del risc suprem que significa ésser humà ens convertim en animals (segurs en les seves gàbies) però en mans d’altres bèsties.
