Mors certa, hora incerta

“Ahir a les 5 de la tarda reberen sepultura, 12 de les innocents víctimes de la metralla feixista”. D’aquesta forma, el ‘Diari de Reus’ del 15 de gener de 1938 (exactament un any abans de l’entrada de les tropes franquistes a Reus) encetava un article que informa, primer, sobre la crueltat de la guerra i, de forma secundària, sobre els usos funeraris d’una etapa marcada per la mort sobtada i injusta de civils. A continuació, la crònica comentava que el trasllat al cementiri dels difunts s’havia fet “sense cap mena d’ostentació en dues ambulàncies del Socors Roig Internacional”, darrere de les quals seguien els cotxes de les autoritats i dels familiars.

“El pas del fúnebre seguici va ser presenciat per una gernació, la qual renovà llur protesta pel bàrbar atemptat” concloïa el periodista. Amb la mirada posada en el segle i mig d’existència del cementiri de Reus que es commemora enguany, Reusdigital.cat ha volgut repassar algunes de les informacions que es tenen sobre el funcionament i els usos d’aquestes instal·lacions durant un període tan convuls com el de la guerra civil, en què la mortalitat va augmentar, per exemple, a causa dels bombardejos descrits.

D’acord amb la ruta diürna desplegada recentment per Serveis Funeraris Reus i Baix Camp, les conseqüències de la guerra encara es poden percebre en una sèrie d’espais ben diferenciats. Just a l’entrada, i molt a prop de l’estàtua del Cronos original, es troba la indicació del refugi del cementiri al qual no es pot accedir per les seves desaconsellables condicions, segons Carrutxa. També en aquesta part frontal, es localitza la fossa de la guerra civil on són enterrats una part important de les 214 víctimes del conflicte que s’han pogut documentar.

Creada l’any 1937, el consistori la va posar a disposició dels familiars de les víctimes. Segons acord plenari del 18 de setembre d’aquell any, es va decidir que cada cop que un bombardeig provoqués morts es faria constar el condol en acta i es faria càrrec oficialment de l’enterrament d’aquestes víctimes i en pagaria totes les despeses. Segons el llibre ‘Cementiri general de Reus’ de Montserrat Flores i Marta López, les famílies que preferissin enterrar les víctimes en una sepultura de la seva propietat quedarien eximides de les conseqüents taxes municipals. Com a darrera disposició simbòlica, el consistori faria una corona funerària per a la víctima i assistiria a l’acte d’enterrament la Banda Municipal. Lamentablement, els reiterats bombardejos que va patir la ciutat van obligar a fer un ús habitual d’aquestes possibilitats.

Segons el llibre ‘Viure sota les bombes’ d’Ezequiel Gort i Salvador Palomar, especialment traumàtic va ser el gener d’ara fa 83 anys quan els bombardejos van produir-se, almenys, en sis dies diferents des de l’11 al 24 de gener, una data aquesta darrera en què, a més, els atacs es van produir pel matí i pel migdia. Vinculada a l’imaginari col·lectiu de l’horror es troba una de les capelles singulars del cementiri on hi són inhumades les víctimes del bombardeig del 21 de gener de 1938.

Segons els testimonis dels fets recollits al llibre ‘Viure sota les bombes’, aquest bombardeig va ser força traumàtic a causa de caure, entre d’altres carrers, a una de les boques del refugi de l’aleshores plaça dels Quarters, l'actual Llibertat. “La boca del refugi no es veia, només es divisava un munt de persones mutilades per tots els costats, això fou la visió més dantesca i horrorosa que us podeu imaginar” descrivia el testimoni Miquel Serra.

Una història esfereïdora que ens parla també de la solidaritat que es va donar en aquelles dramàtiques jornades: les 19 víctimes estan enterrades en una capella cedida pel doctor Llobet. ‘Mors certa, hora incerta’ (mort segura, hora incerta) afirma la dita llatina a la qual es podria afegir-hi “indret insospitat” en el cas de la capella dels Herois de Vilallonga i El Morell dissenyada per enterrar els morts de l’1 de març de 1838.

El motiu és acollir un altre vestigi funerari singular de les estranyes circumstàncies que rodegen el nostre comiat d’aquest món vinculada també a la guerra. I és que en aquesta capella es troba inhumat l’aviador Alexei Brovkin, qui va ser enterrat a Reus el 1937 després de ser ferit per foc amic a Barcelona. Ara per ara, només podem especular sobre les causes que aquest ciutadà soviètic reposi entre els liberals que es van enfrontar als carlins durant el segle XIX.

Allunyats del conflicte que va posar final a la Segona República, es pot caure en la temptació d’emmirallar-se tan sols en els fets excepcionals que s’hi produïren. Com a mostra que la rutina més o menys normalitzada seguia malgrat la guerra, un anunci de la conselleria de Sanitat i Assistència Social informava, el 27 d’agost de 1937, als llogaters de sepultures que “de no satisfer el seu deute en 15 dies hàbils” els difunts serien exhumats i les restes traslladades a la fossa comuna.

Una mostra que la maquinària que fa rutllar la ciutat dels morts no pot aturar-se en benefici dels que encara resten damunt la terra i han de gestionar-la en tota etapa històrica. Amb l’entrada de les tropes franquistes el 15 de gener de 1939, un silenci llarg va caure sobre els involuntàriament protagonistes de fets com els bombardejos. Caldria esperar fins a 1976 per a què els homenatges col·lectius a aquestes víctimes tornessin a estar permesos, tal i com mostra la ‘Història Gràfica del Reus Contemporani’.

Uns homenatges multitudinaris davant la fossa de la guerra civil que es van impulsar coincidint amb l’Onze de Setembre i en els quals ERC en va ser una de les impulsores primerenques.