'La batalla de la memòria ja l'hem guanyada'

A partir del llibre 'Caso Cipriano Martos', del periodista Roger Mateos (Anagrama, 2018), 'Molotov' ha posat en valor, aquest passat diumenge, la trajectòria del militant antifranquista (1942-1973) mort a la nostra ciutat. Amb la direcció de David Pintó, els intèrprets Joan 'Nan' Valentí i Montse Pelfort han elaborat una a estones colpidora aproximació a la vida d'un "home senzill i noble", com l'ha descrit el primer, que va decidir implicar-se en la lluita política per combatre les desigualtats socials. Des de la infància a Granada fins al servei militar i l'arribada a Catalunya, l'espectacle se serveix amb enginy d'una posada en escena en què l'audiovisual acompanya, enriqueix i dinamitza el relat. 

Joan 'Nan' Valentí es posa a la pell del mateix Martos, en l'inici, quan és torturat per la Guàrdia Civil a Reus, i posa igualment veu i rostre als botxins i als familiats de l'activista. Pelfort, al seu torn, el secunda tot il·lustrant alguns dels passatges que s'exposen. S'incorporen, a més, els testimonis de qui va estimar Martos i qui hi va compartir somnis i ideals polítics. Especialment emotius són els records de la cosina que evoca, entre altres, la gana dels anys a Andalusia i la prosperitat a Sabadell, per més que als carrers de Ca n’Oriac "hi anéssim esquivant les rates". 

És en aquell context en què Martos es va acostar al PCE (ml), una organització maoista molt bel·ligerant amb el règim franquista. Poc a poc, va anar submergint-se en la clandestinitat. En acceptar ser un "peó" més de la causa, segons ha explicat Valentí, va tallar les relacions amb la família per protegir-los. En paral·lel, la investigació de la Guàrdia Civil per esclarir qui hi havia darrere de la distribució d'octavetes a la fàbrica Punto blanco d'Igualada el va assenyalar com un dels responsables. 'Molotov' aposta, en aquest sentit, per mostrar els contrastos entre la crueltat dels aparells de l'estat i la suposada obertura a l'exterior, fos a través del turisme o de l'assoliment d'algunes llibertats. Els discursos dels intèrprets o la inclusió de cançons són l'eina per mirar d'aconseguir-ho.

És en els passatges finals, quan es confronta el relat policial amb les proves aplegades per Mateos en la seva recerca. Al domicili reusenc de Martos s'hi van trobar octavetes i els ingredients per fer un còctel molotov, precisament el que va ingirir a la caserna i el que el va dur a l'Hospital Sant Joan, per morir-hi després de 21 dies d'agonia. Té sentit, que les proves fossin a l'abast de l'acusat? És lògic, que s'apuntés a un suïcidi si instants abans l'apallisaven, com asseguren testimonis visuals dels fets? És just, que els agents fossin condecorats, en alguns casos, en els anys posteriors als fets? 

Per tot plegat, aquest exercici de teatre documental té també la voluntat de reivindicar la figura de Martos, un "heroi", en paraules de l'activista Joan Miró, la vida (i mort) del qual no es coneix arreu. La macroquerella argentina contra els crims franquistes, amb tot, ha aportat visibilitat a la gravetat de la seva desaparició. En la història de la lluita antifranquista, ha conclòs Valentí, "Cipriano serà sempre recordat". I és que amb homes "senzills i modestos" com l'andalús, ha subratllat, "la batalla de la memòria ja l'hem guanyada".

A la representació del Bartrina hi han assistit el propi Mateos i Esther Carrilero, filla de Pascual, company de Martos en la lluita antifranquista.