Les primeres projeccions cinematogràfiques a Reus daten de l'any 1895 i es van fer a la cantonada del carrer de Llovera amb la plaça de la Llibertat, tot just on actualment hi ha la sucursal bancària del Banesto. No hi havia una estructura fixa i la pantalla de la pel·lícula es muntava amb diverses fustes, un llençol i el projector. El negoci va anar evolucionant i al voltant del 1906 els propietaris dels terrenys van veure futur econòmic i van muntar el primer cinema a la ciutat, la Sala Reus, que al cap de pocs anys es va traslladar al raval de Santa Anna.
Per aquella època també va aparèixer el cinema Kursaal, amb una façana modernista, i també es van començar a projectar pel·lícules als teatres Fortuny i del Centre de Lectura, que encara no rebia la denominació de Bartrina. La programació dels anys 20 i 30 estigué marcada pel cinema mut, amb pel·lícules d'humor o documentals, que duraven menys d'una hora i es mesuraven per metres. Les produccions provenien majoritàriament dels Estats Units, tot i que també es passaren gravacions sobre Reus, com la sortida de la Prioral o els carnavals.
El panorama cinematogràfic reusenc es va mantenir estable fins al 1929, quan van aparèixer la sala Monumental, situada al carrer de Sant Tomàs, i el 1931, any d'inauguració del Cinelandia, situat al raval de Sant Pere. Aquests fets van ser el preludi de l'aparició del cinema sonor amb la projecció d''El cantor de Jazz' i de l'star- system hollywoodenc, que va extendre la seva influència arreu del món. A Reus, el cinema ja comptava amb cert èxit entre la ciutadania.
La programació canvià a partir dels anys trenta, amb dues produccions per sessió, una de més prestigi que l'altra, i, entre mig, documentals o informatius de les principals distribuïdores nord-americanes, com la FOX o la Paramount. Encara no havia arribat la censura, els cines costaven cèntims i es van començar a projectar pel·lícules entre setmana, sinònim de la bona salut del negoci.
Les sales de més 'categoria' eren el Kursaal, el Fortuny i la Sala Reus, mentre que el nou teatre del Bartrina, el Monumental i el Cinelandia estaven destinats a les classes més populars amb uns preus més ajustats. Així mateix, les estrenes més importants arribaven abans als tres primers cines esmentats. Com a curiositat, el Monumental era conegut com a 'la sala dels gitanos', mentre que el Cinelandia era freqüentat per la gent obrera i menestral.
El sector cinematogràfic reusenc es va veure afectat per l'esclat de la guerra i totes les sales que hi havia es van col·lectivitzar, projectant-se molts documentals que provenien de la URSS i tenien un marcat caràcter polític. Finalment, davant la situació bèl·lica, els cinemes es van veure obligats a tancar, l'últim dels quals va ser el Fortuny, que va emetre programació fins al desembre del 1938, un mes abans que les tropes franquistes entressin a la ciutat de Reus. Resulta curiós observar les diferències en el color de la lletra dels programes, que passa de ser vermella a negra.
La pèrdua momentània de cine a la ciutat no va durar gaire i totes les sales van reobrir progressivament, a excepció del Monumental, que ja a principis de la guerra tenia greus dificultats econòmiques. Per la seva banda, el Cinelandia va tornar a oferir films, però durà escassament sis anys, fins que el Nadal del 1945 i en plena sessió es va enfonsar una biga. Per sort, no hi va haver cap ferit de gravetat, i la policia franquista no va iniciar cap tipus d'investigació.
El cine del teatre Bartrina el va reobrir l'organisme franquista 'Educación y descanso', especialitzat en activitats culturals del nou règim, mentre que el Fortuny el va continuar programant Josep Vila. A més, el mateix any 1945 hi va haver la irrupció d'una nova sala a la ciutat, el cinema Monterosa al raval de Jesús, més moderna pel que fa a equipament que la resta i gestionada per Joaquim Oliva Mestre. Abans de parlar sobre la programació i la censura de l'època, cal esmentar que el 1951 va aparèixer el cinema Avenida, situat al costat de l'església de Sant Joan i pertanyent al clergat.
Els anys 40 també va començar al món del cinema reusenc el treball de Lluís Ardèvol, operador durant més de 60 anys al Bartrina i, després, al Cineclub del Centre Lectura. Ardèvol recorda com després de fer el servei militar va retornar a la ciutat i es va convertir en el cap de projecció del Bartrina, en un dels moments més dolços per al cinema, una les activitats d'oci preferides per la ciutadania. De fet, l'únic dia de descans de la setmana era el dilluns.
També començava a fer les primeres incursions al negoci del cinema el Joaquim Oliva Valls, un adolescent enamorat del setè art que va fer tot tipus de tasques al cinema del seu pare a Salou durant diversos estius. El seu pare també gestionava la sala Monterosa i, segons ell, estava tant "enganxat" al cinema que cada dia anava a Barcelona a veure "tres o quatre pel·lícules", que després decidia si adquirir i distribuir per les diferents sales que disposava per la demarcació.
La competència cinematogràfica a Reus, des dels anys 40 fins els 70, es va donar entre el Fortuny i el Monterosa, tot i que Oliva fill recorda que "hi havia molt bones relacions entre el meu pare i el senyor Vilacardona, propietari del Fortuny". De fet, les dues sales tenien repartides les distribuïdores i una podia estrenar les pel·lícules de la Paramount i l'altra les de Columbia. Amb això, s'asseguraven un cert èxit comercial.
La majoria de les estrenes arribaven primer a les grans ciutats, Madrid o Barcelona principalment, i després a les capitals de 'província' i als pobles. Aquest sistema de distribució també s'aplicava a les programacions dels cinemes reusencs, originant que les estrenes més importants les fessin el Fortuny, el Monterosa i, en ocasions, el Kursaal. La resta de sales s'havien de conformar amb films de tercera o quarta categoria, o amb reestrenes de pel·lícules si aquestes havien tingut un gran èxit de públic.
Durant l'època franquista s'incorporà les classificacions per edats -aptes i majors de 14 o de 18 anys- el No-Do, una de les produccions més característiques de la dictadura i, per damunt de tot, la censura. Aquesta s'instal·là sistemàticament a través del doblatge o de la supressió d'escenes que contenien sexe i de la prohibició dels films amb un rerefons polític desfavorable al règim franquista. Pel·lícules com 'Por quién doblan las campanas' no es van projectar fins al 1976.
Ardèvol diu amb certa emotivitat com hi havia un delegat de la censura a Reus que passava pels cinemes, llegia la fitxa amb el material censurat i comprovava que "tot estigués bé". En cas de no ser així, els responsables eren les distribuïdores. De fet, Joaquim Oliva explica que els exhibidors, "a banda dels capellans, que podien posar un dit al projector quan hi havia un petó, no teníem res a veure amb la censura".
Especialment recordats són els episodis de censura relacionats amb 'Casablanca' i 'Mogambo'. En el film en versió original de Michael Curtiz, Humphrey Bogart diu haver lluitat amb els republicans a la guerra espanyola, mentre que a la versió nacional el protagonista ha combatut com a mercenari contra els comunistes a Hongria. Més flagrant va ser el cas de la pel·lícula de John Ford, centrada en el tema de l'adulteri. Si als Estats Units el marit s'enamora d'una guia de viatge estant amb la seva dona, a l'Estat espanyol, la parella es converteix en germans.
Cal esmentar que el 1961 es va inaugurar el cinema de l'Orfeó, que va durar pocs anys. Durant l'època de la dictadura també es van fer projeccions per a tots els públics a diferents col·legis religiosos, com Sant Francesc, la Salle, els Salesians, l'Institut del Baix Camp i el Pere Mata, que tenia sessions els diumenges a la tarda. Al cinema Avenida, també de propietat eclesial, es van arribar a passar estrenes de primer ordre, tot i que no era gaire corrent.
El negoci cinematogràfic reusenc va tenir la seva època més daurada fins als 70, quan moltes de les sales obertes a inicis del segle XX van començar a tancar. Oliva i Ardèvol creuen que la principal causa d'aquesta crisi va ser el 'boom' de les televisions, que ja es trobaven gairebé a totes les llars, i l'aparició del VHS que, segons ells, "va matar el cinema". Des del 1971 fins al 1978, van tancar consecutivament la Sala Reus, el Kursaal, l'Avenida i el Bartrina, i només va quedar en actiu el Teatre Fortuny i el cinema Monterosa.
Oliva recorda com els cines amb una única sala van poder remuntar la seva primera davallada econòmica amb el fenomen 'destape' postfranquista, però que amb l'aparició dels cinemes multisales es van veure abocats al fracàs. El propi Oliva, que s'havia quedat amb el negoci cinematogràfic del seu pare, el 1968, va decidir tancar o vendre totes les sales, excepte el Monterosa, per dedicar-se al món de l'automoció, en aquell moment en plena expansió.
El 2 de febrer del 1978 va arribar a Reus el concepte dels cinemes multisales, de la mà dels cinemes Palace, al carrer del Batan, propietat de la família Zúñiga. Oliva va observar que el cinema Monterosa no funcionaria fent la competència al Palace i va cedir la gestió a Zuñiga. Després de set anys, el 1985, aquest acord es va acabar, ocasionant el tancament la sala. Als anys vuitanta també van aparèixer el cinema Cosmos, situat al carrer del Vapor Nou i amb dues sales, però mai va tenir èxit comercial i va acabar tancant el 1989, el mateix any que el teatre Fortuny va deixar de projectar pel·lícules.
Des de la seva inauguració, el Palace va gaudir d'un gran èxit de públic. Fins i tot, es recorden alguns diumenges on l'actual sala 1, amb capacitat per 2.400 persones en aquella època, estava totalment plena. A poc a poc aquesta sala immensa es va deixar d'omplir a la part de dalt i això va motivar que Zúñiga decidís fer tres sales més en aquest espai, construint-ne un total de cinc.
Durant la primera meitat dels anys noranta tan sols existien a Reus les sales del cinema Palace, que es complementaven amb el Cineclub del Centre de Lectura. Aquesta situació va motivar que el seu propietari fes dues sales més per a films comercials i una altra dedicada al cinema porno, que per complir la llei es va haver d'instal·lar separada de l'edifici actual. Aquesta sala va tenir poc èxit i va ser tancada l'any 2000.
L'última data important pel sector cinematogràfic reusenc és l'any 1996, amb l'aparició dels segons cinemes multisales a la ciutat: els Lauren. Oliva recorda com Alejo Zúñiga, fill del ja desaparegut fundador del Palace, temia per la pèrdua d'espectadors que el nou complex podia comportar. Tot i això, els dos cinemes es van repartir adequadament el públic i han tingut bons resultats econòmics fins els últims anys.
Al marge de les sales comercials, s'ha de destacar la gran contribució a la cultura cinematogràfica reusenca que ha fet i fa Cineclub del Centre de Lectura, amb 51 anys de funcionament. Des de la primera pel·lícula projectada, 'Los Olvidados' de Luis Buñuel, el 4 de desembre de 1969, fins a l'última, el Cineclub sempre ha estat compromès amb el cinema d'art i assaig i en versió original, aliè a la distribució comercial.
Els impulsors del Cineclub foren el seu primer president, Enrig Roig, el creador del seu primera anagrama, Pere Prats, Patrici Ricart i Josep Borrell. Al llarg d'aquest mig segle d'existència, un grapat d'enamorats del cinema independent com són Ramon Llop, Claudi Arnavat, Venanci Bonet, Assumpció Anguera, Lluís Albert Font de Rubinat, Xavier Vidal, Xavier Robert, Gerard Casas, Alfred Artiga, Pere Campi, Arnau Ferré, Xavier Arnavat, Sílvia Riera, Elisenda Arnavat, Jordi Escoda i Xavi Solé entre d'altres, han participat en la programació del Cineclub del Centre de Lectura.
La construcció dels cinemes a les Gavarres i l'aparició de les descàrregues per Internet ha provocat que el Lauren i el Palace hagin entrat en un procés irreversible de pèrdua d'espectadors, que posa en qüestió la seva continuïtat. Els majors reptes que hauran d'afrontar els dos cinemes serà l'adaptació al 3D i la projecció digital, així com la possible obertura, d'aquí a uns anys, de més sales al futur centre comercial de Metrovacesa. Com serà el futur cinematogràfic de la ciutat?
Aquest reportatge ha estat possible gràcies a la col·laboració de Joan Ramon Mestre.
