‘Canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual’

Canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. Aquesta cèlebre frase, que podem trobar a la novel·la ‘Gattopardo’ de Tomasi di Lampedusa, resumeix perfectament el resultat dels partits antiindependentistes en aquest 14-F. Tot i que la patacada de Cs, la victòria del PSC-PSOE i l'entrada al Parlament de la ultradreta de Vox pot fer pensar en un panorama molt diferent de les eleccions del 2017, en el fons, no ho és tant.

Els 30 escons que ha perdut Cs se'ls han repartit el PSOE (que n'ha guanyat 16) i Vox (que ha entrat amb 11). Avui es parla del fracàs de Cs, que ha passat de guanyar unes eleccions amb 36 escons, a quedar setens amb només 6. És evident que el fracàs numèric és incontestable, però no la seva deriva política. L'ideari dels de Carrizosa i Arrimadas ha espanyolitzat profundament un PSC que ha perdut totalment l'adjectiu de catalanista, mentre que l'entrada de Vox demostra que bona part de l'electorat de Cs no eren més que 'ultres' mal disfressats de liberals.

En el bloc independentista hi ha hagut més estabilitat. Junts i ERC han fet un resultat molt similar al del 2017, i només la CUP ha estat capaç d'obtenir un resultat sensiblement millor que el 2017, tot facilitant que el vot independentista hagi superat per primera vegada el 50% de les paperetes, concretament el 51,2%. Sabuts els resultats s'obre l'apassionant període de negociacions per establir un pacte de govern. Un pacte que obliga a posar-se d'acord amb un mínim de tres forces polítiques. S'obren dues grans possibilitats, el govern progressista o un govern independentista.

ERC i Junts s'ho hauran de fer mirar si volen tornar a reeditar el pacte de govern. Si bé és cert que l'independentisme és transversal i per tant, és positiu que es mostri amb totes les variants ideològiques existents, el que no és lògic que funcioni a base de punyalades per l'esquena. Els seus electors no ho volen i no s'ho mereixen. A aquest possible pacte independentista seria normal que s'hi sumés la CUP. L'exalcaldessa de Badalona, Dolors Sabaté, ja està acostumada a fer pactes per governar amb forces polítiques ben diferents de la seva. Cal pensar que els cupaires ja han arribat a un punt de maduresa que els porti a assumir responsabilitats en el govern de la nació.

Més difícil seria que aquest pacte independentista s'hi sumessin els Comuns. Tot i el gir a l'esquerra de Junts, els Comuns segueixen veient el 'monstre' de Convergència en els de Laura Borràs. L'altre possible pacte seria el de progrés. En aquest sentit, Jèssica Albiach ja ha anunciat que trucarà a Aragonès i a Illa per iniciar converses sobre aquesta possibilitat. Caldrà que vagi amb molta cura ERC, si finalment es decanta per aquesta possibilitat. La més que possible fuga de vots cap a Junts i cap a la CUP podria tornar a abocar el partit a una situació perillosa com la que va passar anys enrere amb les excisions de SI i Reagrupament.

Ara bé, tot i ser complicat, ERC té la possibilitat d'exigir l'entrada de la CUP en aquest pacte. Tot i no ser estrictament necessaris, els cupaires representen com ningú les dues corrents ideològiques guanyadores d'aquestes eleccions, l'independentisme i el progressisme. L'entrada de la CUP en un pacte progressista permetria una majoria més àmplia que acontentaria ERC, mentre que els socialistes tindrien el seu govern de canvi que tant desitgen. ERC s'estalviaria la fuga de vots cap a la CUP i se sentiria més còmoda en un govern amb dues potes independentistes.

És cert que per als socialistes podria ser difícil d'assumir, però cal recordar que al Congrés ja s'han acostumat a tenir el suport de Bildu... I a més, ningú ha dit que el preu de la victòria sigui baix. Els socialistes han quedat primers, però hauran de suar sang per tocar poder.