-
Un soldat republicà carrega un company ferit, en una imatge d'arxiu
Cedida
El dissabte, 25 de novembre de 1933, el prevere Josep Miralles casà a l’església arxiprestal de Sant Jaume, de Tivissa, Rafael Micola Burata i Maria Micola Fornós; ell era fill de Josep M. Micola Benavent i de Carme Burata Cavallé, ella de Jaume Micola Pellisé i Mariana Fornós Cavallé. Tots eren pagesos i naturals de la vila de Tivissa, igual que els testimonis Jaume Margalef Perelló i Josep M. Bladé Pellisé. Els contraents tenien, respectivament, 28 anys, ell, i 23, ella. Visqueren al carrer de l’Era, 13, i l’any següent de casar-se nasqué el seu fill, que com llavors era costum, agafà el nom del seu iaio patern Josep Maria.
Tot feia preveure que tindrien una vida feliç, amb les limitacions de costum i amb les estretors i les penalitats que l’època reservà als nostres iaios i pares, però que passarien els seus dies amb la dignitat de l’amor compartit i amb la companyia d’una descendència que s’aventurava més nombrosa, d’acord amb els estendards demogràfics d’aquells anys. Però la sublevació militar feixista de 1936 capgirà les seves vides i la de tota la seua generació.
Rafael fou mobilitzat el 13 d’abril de 1938 en el darrer esforç del govern republicà per a l’ofensiva de l’Ebre. Feu instrucció militar al parc Samà de Cambrils, essent adscrit al segon batalló de la primera companyia. La nit del 25 de juliol creuà el riu entre Miravet i Benissanet enmig del bombardeig artiller de la 50 Divisió franquista. Arribat a la riba dreta la seva brigada fou l’encarregada d’ocupar Móra d’Ebre, restant en situació defensiva fins el primer contracop franquista que pretengué ocupar Pàndols (10 al 15 d’agost).
La brigada que aturà als franquistes fou la novena de la seva divisió que resulta completament desfeta, havent d’ésser rellevada per les brigades de primera, la de Rafael, i la 10a de la mateixa Divisió, el 12 d’agost . La duresa dels combats que aquestes unitats hagueren de suportar fou tan gran que aquell dia la cota 671 fou conquerida pels requetes i reconquerida pels republicans. L’heroisme d’aquest soldats lleials feu que el govern republicà concedís a l’11a divisió la màxima condecoració,la medalla de Madrid, de forma col·lectiva.
“Semblava impossible que uns homes que malvivien al ras, sense poder amagar-se ni de l’artilleria ni de l’aviació, davant la impossibilitat de poder excavar refugis segurs en aquell sol pedregós, que no disposaven d’aigua ni menjar suficient, aguantessin el que varen aguantar, ja que sols podien realitzar les seves necessitats més bàsiques a la nit quan, a més havien de contraatacar”. En l’assalt a Pàndols, la quarta divisió de Navarra patí 2.119 baixes en sis dies i l’11a Divisió republicana 1.300, entre aquestes la de Rafael.
L’onze de setembre, Josep Montalvo Villar, cap de la primera Brigada Mixta de l’11a Divisió, envià una comunicació a l’Ajuntament de Tivissa, que deia: “Rafael Micola Burata falleció a consecuencia de las heridas recibidas defendiendo al Gobierno de la República el día 12 de agosto de 1938, en la Sierra de Pandols en combate con el enemigo”. La seua vídua Maria Micola hagué de buscar algun entès en lleis per sol·licitar la pensió de viduïtat i, el 12 d’octubre, feu una instància al delegat d’Hisenda de Tarragona per tal que: “se digne concederle la pensión extraordinaria que señalan las disposiciones vigentes, haciendo constar que de su matrimonio ha quedado un hijo llamado José María Micola Micola”. I afegia que no percebia cap sou ni pensió de l’Estat ni de la Generalitat.
El 20 d’octubre li era aprovada una pensió mensual de 300 pessetes, que segurament sols pogué cobrar com a molt durant dos mesos, perquè amb l’inici de l’ofensiva franquista sobre Catalunya, a partir del desembre d’aquell any, l’administració publica es desarticula i els franquistes no pagaren pensions pels morts ni mutilitats del bàndol republicà, sols eren “caidos” els seus i “caballeros mutilados” el del bàndol guanyador. Desgraciadament, la derrota republicana significà encara moltes més coses.
Ja el setembre de 1936, els sollevats aprovaren un decret il·legalitzant les forces sociopolítiques lligades a organitzacions que havien format part del Front Popular i oposades al Movimiento Nacional així com la incautació de les seues propietats, el que afectava entre d’altres entitats a la Societat Obrera de Tivissa que a la guerra s’aixoplugà sota l'UGT. Prohibició que fou reforçada el febrer de 1939 amb la Llei de Responsabilitats Polítiques. Per tant, Rafael Micola Burata morí, independentment de fos o no membre de la Societat Obrera, per la llibertat i per la democràcia que els franquistes arrabassaren, acabant amb el pluralisme polític i cultural.
A la Tivissa de la postguerra, sols restaren en peu dues entitats: l’Associació de Socors Mutus i el Sindicat Agrícola, prèvia depuració dels desafectes al Glorioso Movimiento Nacional i controlant els membres de les juntes directives i les seves assemblees. El panorama de terra cremada que deixaren els franquistes darrera d’ells l’exemplificà l’informe que, el governador civil de Tarragona adreçà (el febrer de 1942 al ministre de la governació) assenyalant que de la petició que se li havia fet el desembre de l’any anterior interessant-se per “la relación de Instituciones Culturales y Ateneos Cientificos de toda especie, que actualmente existan en esta Provincia, tengo el honor de participarle que las comisarias de policia de esta capital, de Tortosa y de Reus, participan la no existencia en dichas poblaciones”.
Ni tampoc a la resta de la província com havia assegurat la Guàrdia Civil. En conclusió, Rafael Micola Burata, fos més o menys conscient d’això, combatí contra la incultura, la barbàrie i la intolerància que el franquisme representà i que defensà i defensa la Societat Obrera de Tivissa, a la que desitjo, de tot cor, altres cent anys.
