Crema Londres a Tarragona (2): 'Fer fotos al metro'

Quan Josep Llunas encara no havia fundat 'La Tramontana', a Londres ja hi havia metro. I això no és ni bo ni dolent, sinó que senzillament és. És 1863. El primer tram del London Underground ja funciona i tot i el seu nom la major part de la xarxa del ferrocarril metropolità de transport ràpid de la capital anglesa no era ni és subterrània. Això sí, la còpia mundial d'aquest sistema de transport urbà sempre ens remet a la subterraneïtat, a l''Underground' i, sovint també a mi, al vellut subterrani de Lou Reed i John Cale, de Warhol, Nico i la resta. Quan sento 'Underground' el meu cap automàticament i sense dirigismes sempre hi afegeix 'Velvet'; i no de 'Blue Velvet', que també podria ser, sinó d''Underground'. Seminal també, tot i que d'una altra manera. Seminal com ho era la novel·la sadomasoquista d'on van extreure el nom del grup i les intencions, sempre dolentes, de convertir la poesia bella i extrema de Reed en cançons més enllà dels sons que en el seu moment es podien enregistrar.

Centrem-nos, però. Perquè si l''underground' no és subterrani, tal com ja hem apuntat, aleshores què és? Doncs pot ser també "fora de", "des dels marges" o "fora d'ells..." (fora dels marges que em remet a la mort de l'Eugenio Trias, tan oblidada entre un papa que plega i uns toros que tornen), "enlloc", "lluny de", "darrere"... i mil noms més. Tot apunta la necessitat d'expressar l'anhelada veu extrema que sovint la majoria mai no tindrà en compte però que alhora serà imprescindible per obrir escletxes en la monotonia del dia a dia que acaba convertint el metro, per exemple, en completament necessari per a la producció; sempre a través de la circulació de mà d'obra, de persones assalariades que ja no tenen consciència de ser-ho, que han perdut la consciència de classe. Per això, també, les metròpolis excaven túnels i forats en el seu subsòl, per això construeixen monuments identitaris postmoderns que no es veuen però que hi són, per això milions de persones esdevenen usuàries de vagons ràpids per forats subterranis i es llencen dalt de trens per túnels excavats en el dedins de les ciutats. I per això fer un viatge en metro ha deixat de ser especial i no passa de ser un totxo més en la paret grisa del gris del dia a dia. Ja ningú no el fotografia com tu fas, ara que tot just l'estrenes, ara que fa 146 anys que el van inaugurar. Totes han esdevingut usuàries; i poca cosa més.