Diumenge, 07 de Març de 2021

Alquimia Flamenco es posa de llarg en la cloenda del 7è Festival Accents

La celebració del 15è aniversari de la formació omple de festa l'escenari del Teatre Fortuny

02 de Gener de 2021, per Tomás Sáinz Rofes
  • Actuació d'Alquimia Flamenco en el concert de cloenda del 7è Festival Accents

     

Tot el bo s'acaba. Seguint aquesta màxima ineluctable va arribar a la seva fi la setena edició del Festival Accents que el seu director, el gran Isaac Albesa, ha aconseguit completar a empentes i rodolons malgrat tots els inconvenients que li han sorgit per culpa de la pandèmia. És d'admirar la voluntat de mantenir amb vida el món de la cultura observant un comportament impecable davant les mesures anticovid. En el vessant artístic, cal remarcar que el nivell de qualitat d'enguany ha estat excel·lent, tant en termes generals com referit concretament al cicle 'Som flamencs' que és el que m'he cuidat de cobrir com a cronista. Només cal repassar mentalment les sessions presenciades, destacant la participació d'artistes innovadors com el cantautor pop d'Esparraguera Ferran Palau, el també sorprenent compositor i cantant barcelonès Pau Vallvé, la marxeta engrescadora de Blaumut, la veu rodona del cantautor solsonenc Roger Mas. I de fet, tots els que han intervingut sense excepció perquè el principal objectiu del festival és compondre un gran mural amb els diversos accents de la llengua, sense oblidar els de casa, l'incombustible Joan Masdéu petant com un fórmula 1 al ralentí i Alquimia Flamenco que va ser el grup encarregat de tancar el minicicle flamenc, acomiadant de retruc el Festival Accents 2020 amb una gran festa de cloenda que va pujar a l'escenari del Teatre Fortuny 16 artistes, entre músics i balladors. Miraré d'explicar com és que van mobilitzar tanta gent.

Els membres històrics d'Alquimia Flamenco són Eduardo Sánchez i Jordi Salvadó, cap dels dos pot faltar perquè es pugui parlar d'una actuació d'aquest grup, amb una personalitat definida que no és la suma de les seves respectives activitats sinó que, quan tots dos comparteixen un mateix projecte, es multipliquen miraculosament com el vi a les noces de Canaan, L'Eduardo connecta amb el flamenc des de dins perquè és la seva forma d'expressió natural per la seva ascendència andalusa encara que és un guitarrista obert a l'exterior, sobretot quan es tracta de col·laborar amb Goliardos, Ramón García Mateos i Pepe Jiménez per guarnir la poesia de Goytisolo. Els seus vincles amb la faràndula pròpia del gènere ens va permetre gaudir de Luisa Márquez, la mestressa de la cançó flamenca tarragonina, que va dir unes cobles molt sucoses al compàs de “sevillanas pa escuchar” amb aquesta forma imponent que té de viure les històries que interpreta. Per la seva part, Jordi Salvadó posa l'alquímia perquè és un percussionista multidisciplinari que alterna el flamenc amb altres gèneres i és qui sintonitza amb artistes que han escollit el flamenc seguint un batec vocacional; vet aquí la presència de músics de fusió com ara Gerard Marsal, amic seu de la infantesa que toca prou la flauta travessera perquè aquest parell soni com el sextet de Paco de Lucía. Ha de ser cosa de bruixeria, sort han tingut de néixer en els nostres dies perquè a l'edat mitjana haurien cremat en la foguera al primer “bolo”. Per aquest doble vessant és que no hi ha concordança de gènere en el nom del grup, no és alquímia flamenca sinó que tant l'alquímia com el flamenc són igualment substantius.

Marsal és un músic que em desperta una gran confiança, no sé si us passa però jo, sabent que hi participa, automàticament m'animo a assistir al concert. És veure el seu nom en el cartell i és com si portés estampat un segell de garantia de qualitat perquè acostuma a estar present en els millors quadres que es munten. De debò. Quan es pot esplaiar acabes amb l'esperit rodolant pel setè cel. Tan habitual és què els sol·licitin que pot dir-se que tant el Gerard com Lídia Giráldez són integrants fixes del grup. Ganxeta de naixement amb una gràcia d'importació per les seves arrels, comptar amb la presència d'aquesta cantaora és jugar a cap segur. En l'argot flamenc s'acostuma a dir que un artista del seu temperament 'canta por derecho', ella canta per dret i pel revés, la miris com la miris és flamenca pels quatre costats. Al quartet habitual s'afegeix Àfrica Aguilar per a acabar d'arrodonir un combo de fusió capaç d'acompanyar el cant i el ball. Àfrica va trencar el gel ballant acompanyada pel violí d'Àstrid Torrente, una combinació de gran plasticitat que accentua l'elegància de la dansa estilitzada però en els Tangos del final es va posar flamenca i els seus moviments eren dels que fan afició. No sempre que els veureu anunciats actuaran amb un elenc tan nombrós com veurem en aquesta crònica però sí que sempre tindran prou qualitat per a complir amb escreix el seu objectiu, per la qual cosa són recomanables en qualsevol cas.

Caldrà esperar a una altra ocasió per a veure el que poden donar de si, ja que en aquesta van comptar amb el reforç de dos músics excepcionals que van protagonitzar grans moments, el pianista Néstor Giménez i el guitarrista Jorge Muñoz, procedents de l'ambient acadèmic de Barcelona. Néstor, que habitualment dona classes en el Taller de Músics, apareixia com el Guadiana quallant passatges que empenyien la funció fins als seus punts més àlgids, com per exemple l'aparició sobre l'escenari de la millor balladora del Camp, Adelaida Guerrero, títol que li correspon en exclusiva ara que Inés Rubio i Belén López, han canviat Reus i Bonavista respectivament per a assentar-se lluny del seu bressol. Voldria que el temps es detingués per a veure-la sempre interpretant el compàs amb aquesta elegància i riquesa de recursos que la fan tan especial. Balladora de cos sencer, equilibrada, propietària absoluta de l'escenari, és d'aquells artistes que no cal tenir afició al flamenc per a apreciar el mèrit de les seves evolucions, el seu art és tan palès que es fa diàfan per a qualsevol que tingui sensibilitat. Pel que fa al Jorge es va lluir en la Malaguenya quan es van quedar soles les guitarres per a acompanyar Luis Oya, al qual no podem assenyalar ja com una promesa perquè tots som plenament conscients que s'ha fet realitat. A mi m'entra complex de sàdic amb aquest noi perquè com més es dol, més gaudeixo. Quant de magre hi ha en aquesta veu, senyor Oya! Escampa vostè la veu com si repartís talls de Jabugo a ganivet i per si no fos prou, es va estirar cantant per Serrat amb les filigranes que Kike Ordax va voler encastar-li amb el seu saxo. Una meravella.

Allò va ser un no parar. Ruben Cerisuelo va posar la carn d'olla en el següent bullit que ens van preparar, les Bulerías por Soleá que van gronxar el compàs per al ball de l'espigada Meritxell Puvill i, com que en el flamenc el terme 'casta' no és gens despectiu, va escampar la seva per l'escenari abans de passar-li el relleu a un altre mestre, David Cano. La situació apuntava cap a un ball de parella que hagués tret espurnes. No va ploure com tronava però cap pastís es va quedar sense la seva guinda i aquesta part la va rubricar la trompeta de Xavi de la Salud, tan inspirat com la resta.

El programa que va presentar Alquimia Flamenco era ric i variat perquè tenien moltes coses a explicar-nos després de 15 anys de carrera en els escenaris, així que anaven canviant l'elenc a cada moment rememorant diferents muntatges que han estat oferint al públic durant tot aquest temps. Tot salpebrat amb anècdotes que els han succeït, especialment agradables les que feien referència a les bones expectatives sorgides als assajos, aportant cadascú carretades de talent i això que no hi eren tots, el confinament va impedir la presència de convidats tan rellevants com Mari Carmen Fraga i Tato Romero que han escrit pàgines molt rellevants d'aquesta història. Les absències posaven l'emoció a flor de pell, així com les paraules que va prodigar Lidia Giráldez a Eduardo Sánchez i Jordi Salvador, els artífexs de tota aquella activitat que ha donat bones vibracions i feina, omplint de contingut les seves vides. Imagineu-vos com va ser la fi de festa amb els 16 músics dalt l'escenari, tocant, cantant i ballant, divertint-se i divertint-nos amb les seves aportacions espontànies. Alquimia Flamenco té ja un passat molt encomiable però tot indica que li queda per davant un millor futur perquè després de posar el Fortuny potes enlaire poden estar segurs que seran capaços de convèncer en qualsevol escenari. No podia haver tingut l'Accents 2020 una cloenda millor per afrontar la pròxima edició amb renovat entusiasme, oblidant totes les dificultats per les quals ha travessat.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics