-
César Pascual mostra una de les seves obres
Cedida
Els materials reciclats de Barcelona, els paisatges muntanyencs del Priorat i les platges de Miramar (Buenos Aires), vertebren els treballs de l'artista multidisciplinari César Pascual (La Guàrdia, 1966). Nascut al País Basc, va passar la seva infància a Falset i va estudiar a la Ciutat Comptal. Actualment resideix a l'Argentina. "A través de l'art expresso l'inconformisme i la rebel·lia d'un individu que no accepta els paràmetres tan estrets, egoistes i hipòcrites amb què convivim", explica. Conversem amb ell sobre el seu món interior i sobre tot allò que hi ha fora, de la llibertat i la creativitat que caracteritzen la seva manera d'entendre l'art, de projectes socials, dels seus somnis de futur, de la importància de la transparència i de la cultura a banda i banda de l'Atlàntic.
Recordes quan vas introduir-te en el món artístic i què t'hi va empènyer?
La meva relació amb l'art comença des de petit, quan el meu pare i el meu avi pintaven en les seves estones lliures. Les hores em passaven volant quan dibuixava o ajudava el pare a pintar els fons dels quadres a l'oli. Quan tenia 11 anys va morir la meva mare i es va intensificar el temps que li dedicava a l'art... crec que va ser el començament del meu món estètic interior. Vaig trobar un refugi.
Què és l'art per a tu?
Principalment una forma de vida, en la qual la llibertat i la creativitat són les dues potes que ajuden a anar recorrent el camí. És una disciplina que desenvolupa la creativitat, una eina específicament humana que serveix per a qualsevol àmbit de la vida. La meva consigna és: diguem quins materials tens que jo et diré què podem fer i quina utilitat pot tenir. Per mi no existeixen els materials de desfet, tot es pot aprofitar per reutilitzar-se. El concepte de brossa és un concepte capitalista, burgès.
Malauradament, la gent valora l'art des d'un punt de vista classista. I et trobes que, quan els artistes reconeguts entren a formar part d'una elit i cotitzen les obres en un mercat, el seu preu arriba a ser desorbitat. No hi estic d'acord, jo només lluito perquè es valori la meva obra després de 34 anys pintant. Enfront d'això, els artistes emergents amb prou feines guanyem per sobreviure. Jo mateix treballo per 3 galeries d'art de Buenos Aires.
I si a aquesta situació li sumem la crisi que estem vivint a causa de la pandèmia... s'ha evidenciat que un dels primers sectors afectats ha estat el món de la cultura. Què n'opines?
La situació de l'art i la cultura s'ha tornat penosa amb la pandèmia. Al mateix temps, també és un repte. Jo ja estava acostumat a la supervivència, però ara s'ha fet molt més difícil... Tenia un vol pel 22 de març cap a Barcelona, anava a Falset (on encara tinc casa) i la intenció era participar en la Fira del Vi presentant obres fetes amb resina i elements naturals del Priorat, que conceptualment es relacionessin amb el tema del vi i amb Catalunya. Són peces pensades per fer-se amb fusta dels ceps, pedres com la llicorella i petxines i algues vingudes d'Argentina.
També tinc el projecte de presentar una exposició al Centre de Lectura de Reus. Ara ha quedat a l'aire, però amb una mica de sort, es podrà fer al març del pròxim any. És una iniciativa que comparteixo amb dos artistes, un argentí i un uruguaià.
Com creus que t'ha influenciat el fet de viure en diferents llocs?
Penso que en els nous encontres i en la necessitat d'adaptació s'afina la sensibilitat. Per a mi, també hi ha una gran influència de l'espai físic d'aquests llocs. Quan estudiava a Barcelona vaig començar a reciclar materials trobats en escombraries, faig moltes obres recordant els paisatges de muntanya i les textures de les roques del Priorat, i ara a Miramar (Buenos Aires) incorporo elements trobats a les platges com algues o petxines.
Què busques expressar a través de l'art?
A través de l'art expresso l'inconformisme i la rebel·lia d'un individu que no accepta els paràmetres i les normes socials tan estretes, egoistes i hipòcrites amb què convivim. Enfront un món que va oblidant el sentit comú de la vida i la convivència social, construeixo el meu món com a refugi i com a eina de transformació. En primer lloc, transformació pròpia, individual, perquè la mala llet amb què començo moltes de les obres va mutant a mesura que avança la creació i acaba en una bona vibració. Aconsegueixo aprofitar i reconvertir aquesta energia. Alquímia de l'energia, allò que em manté viu. També procuro crear un llenguatge que arribi a altres individus; la meva obra és de persona a persona. Penso que si arriba el missatge, pot donar les claus per commoure les consciències amb una mirada interior.
Quines disciplines abastes?
Faig pintura, dibuix, obres amb materials reciclats, fustes, plàstics, vidres i últimament he après la tècnica de la resina i amb això estic treballant ara. També estic fent bastanta fotografia, no sé si amb caire professional, però la faig amb el mòbil. Em permet captar qualsevol aspecte artístic que em trobo dins la realitat. Inconscientment, portava temps desenvolupant un projecte que ha anat agafant forma en els últims anys. Es diu "La realitat és abstracta": mitjançant les textures visuals de la terra, els troncs dels arbres, les parets... trobo imatges que m'ajuden a trencar la imatge pictòrica abstracta, treure-li la connotació de què l'abstracció requereix una sensibilitat o una lectura acadèmica, i demostrar que la realitat ja conté abstracció. La idea és aquesta, demostrar que la realitat és abstracta i no figurativa.
Precisament aquesta abstracció és el que has intentat dur cap allà a l'Argentina, amb projectes com 'La tribu del galpón' i l'actual 'Azul Mar'...
Sí, el primer va ser un projecte que va néixer pensant bastant en coses que havia vist a Catalunya, com els centres culturals alternatius i les escoles d'art. De dilluns a divendres era una escola d'art i els divendres i dissabtes venien bandes locals a tocar. Vam anar adquirint fama, l'esperit de la gent s'agrupava i es desmarcava de qualsevol intenció política. Això no va agradar a la municipalitat [l'Ajuntament] i van prescindir del projecte. Llavors, jo també vaig prescindir de la municipalitat. Vaig aconseguir un espai privat que és el que gestiono des de fa 10 anys que es diu "Azul mar, espacio de arte". S'ha convertit en un referent per a la ciutat, no sé si està bé que ho digui jo [riu]. A Argentina, i en general a Sud-amèrica, és més comú l'art figuratiu, la incidència de l'abstracte és menor. Jo he portat fins aquí pintors com Miró, Tàpies o Barceló, i alguns alumnes em diuen que ho bategi com a "Escola Catalana de Pintura".
En aquest sentit, com veus la situació de la cultura, especialment de l'art, a Catalunya i a l'Argentina?
La meva visió està en fallida. Sempre ha estat molt difícil viure de l'art, per la gran majoria dels artistes en tots els camps. Hi ha el mite que diu: "Tenir uns bons padrins és tant o més important que tenir talent". No hi estic d'acord, ja t'ho pots imaginar. Aquí a Argentina això es nota molt, perquè és important a qui coneguis i com portis les relacions amb els teus contactes. A Catalunya no sé tant com va, perquè just quan pensava que la meva obra començava a madurar, vaig marxar. Aquí a Argentina hi ha un suport institucional perquè encara es troben en una fase de construcció de la identitat cultural. Tanmateix, en els dos països hi ha una manca d'inversió, com passa normalment, la cultura està sempre a la cua dels pressupostos.
Tot i que en aquests moments resulta difícil mirar cap al futur... tens algun projecte en ment?
La veritat és que no hi penso gaire, en el que vindrà. Jo ara hauria de ser a Falset produint i ja veus el que ha passat. Em centro en el present. Però el meu somni, que voldria fer realitat, és realitzar un intercanvi cultural entre artistes i associacions culturals de les dues nacions. No parlo només d'exposicions d'art, en un lloc tancat i que es pugui visitar, sinó veure una colla castellera a la plaça de Miramar, una ballada de sardanes i els gegants i els nanos. Arrodonir això amb la gastronomia catalana, començant amb el pa amb tomaca. I que a la nit toqués la Blues Band de Falset. Tot això presentar-ho al gener, que allà fa tant de fred, que vingués un avió ple de catalans. Que la gent conegués les platges verges de Miramar. Aquí on visc hi ha una bona base d'artesans que fan coses molt eixerides, es podrien organitzar lectures de l'associació literària (recordem que és el país de Borges i Cortázar), balls típics fent un "asado argentino" i que toqués alguna banda de reggae de la ciutat. Jo m'imagino els ponts com un intercanvi cultural i que algú aportés el finançament per fer el primer pas, que fos institucional. També si s'ha de pactar amb el món privat... seria una bona història.
Tu dius que les obres "com més innovadores són, menys referents tenen". En l'àmbit personal, què tens ganes d'explorar, quins nous camins artístics t'agradaria recórrer?
La meva intenció és continuar aprofundint en el tema de la transparència. M'ha obert molt el cap pensar un món transparent, com ens agradaria que ho fossin les institucions, les empreses, les persones. Com la transparència podria ser un dels factors de canvi de sistema.
En l'àmbit social, m'agradaria emprendre aquest projecte dels ponts culturals. Establir llaços entre l'Argentina i Catalunya (una de les vies que més m'interessen en la vessant de socialització de l'art), primer a través d'artistes i artesans, i acompanyat després de tot el públic possible. Continuaré investigant per veure com podria fer-ho possible... Els vincles són importants, s'han de tenir per trencar les fronteres.
