De tocar amb El Canto del Loco a compondre pel que realment sent

Nascut a Cadis i actualment resident a Madrid, Pipo Romero és un genial guitarrista que ha sabut reunir totes les influències rebudes des de jove (flamenc, jazz, folk, clàssica, etc.) i portar-les al llenguatge de la seva guitarra acústica. El gadità, però, ha preferit allunyar-se dels cànons tradicionals i ha creat un estil propi, producte del seu treball en la recerca de noves sonoritats i tècniques interpretatives. De fet, el seu estil s'ha anomenat Spanish acoustic fingerstyle.

Abans d'anar en solitari, Pipo Romero havia treballat per a grups i artistes com ara El Canto del Loco, El Sueño de Morfeo, Nena Daconte o Amaia Montero, entre d'altres. Tanmateix, el pop no era el seu fort, tot i els guanys econòmics que n'obtenia. Ell sabia que tenia coses diferents a dir, i a partir del 2015 va començar a explorar diferents tipus de folklores, sempre tenint com a referència el seu origen andalús. Després, va estudiar a fons l'estil de Tommy Emmanuel, Chet Atkins o la guitarra acústica percussiva d'Andy McKee, i en aquest procés va conèixer el mestre lutier Michael Greenfield, que n'hi va construir una a la seva mida. Greenfield ha nomenat Pipo Romero ambaixador de la seva marca de guitarres, títol que comparteix amb una llegenda com Keith Richards.

D'aquesta recerca d'un so personal en el qual confluïssin estils diversos va sorgir el seu primer àlbum, anomenat Folklórico (2017). També ple de contrastos és el segon, titulat Ideario (2018). La cançó del vídeo és d'aquest disc i es titula "Calle San Pedro", dedicada a la seva germana, que viu en aquest carrer de Cadis. En la cançó destaca l'harmònica d'Antonio Serrano. El seu tercer àlbum, Ikigai (2022), segueix el camí dels dos anteriors pel que fa a la fusió d'estils de diversos llocs del món. El disc representa, com el mateix concepte japonès indica, la raó de ser i la motivació personal de l'artista a través de la seva obra, un nord, un sentit de la vida. 

Que tingueu un bon cap de setmana.