El Petit de Cal Eril s'ha fet molt gran

Suposo que el seu nom artístic, no gaire rebuscat per cert perquè realment és el petit de ca l'Eril, devia ser fantàstic quan vivia a Guissona. Segur que no se'l va posar ell, segur que, quan els veïns del poble preguntaven qui era aquell nen que tocava la guitarra, devien contestar: “És el petit de Cal Eril” No et vas trencar el cap, oi Joan? Ens podem imaginar com anaven les converses: “Aquest és el petit de Cal Eril...? Oh doncs, que gran que s'ha fet! El conec de quan anava en el cotxet, quina gràcia el dia que va donar les primeres passes... però no l'hagués pas reconegut. Ha canviat molt!”

Dalt l'escenari de l'Auditori riudomenc, tan lluny de casa, el nom artístic no ens deia res, si coneixem ca l'Eril, és gràcies a ell. No sabem qui són els grans de casa seva ni a què es dediquen, només coneixem al petit, ja desarrelat sinó fora pel seu accent de la Segarra, que és precisament el motiu pel qual estava convidat al Festival Accents, que va precisament d'això, de sentir cantar en català en els diferents accents de la nostra llengua.

La idea és bona, no digueu que no, val la pena de seguir-lo de bat a bat, perquè en qüestió d'accents el que fa gràcia és tenir una visió panoràmica per fer-se càrrec del gran mural de deixes del català. No tothom el parla com “naltros”, xec, segur que escoltant la seva parla distingim un de Reus d'un de Barcelona; “naltros” diem “confitura” amb un mig tó deliciós, ni massa obert ni massa tancat, mentre que ells diuen “marmalada”, obrint tant la boca que se'ls veu la campaneta.

El Festival Accents va d'això de remarcar la riquesa de les inflexions tonals que pot arribar a tenir la llengua. Val la pena, d'ençà que va començar s'han pogut escoltar artistes d'arreu dels Països Catalans gràcies a la dedicació de l'Isaac Albesa, que n'és el director artístic. Parlant de Barcelona, encara teniu l'oportunitat de veure els Arrels de Gràcia, la nova generació de la Rumba catalana, dissabte 7 de desembre al Casal Sant Pere de Cambrils i la cloenda del Festival, divendres 20 de desembre al Teatre Fortuny, quan tindrem l'oportunitat d'escoltar a Joan Dausà, l'autor d'”Una altra manera de viure”. Ja sabeu quina vull dir, l'anunci més preciós de l'any, aquell que una noia cau, cau, cau al fons de l'oceà i s'enreda amb plàstics; l'anunci d'Estrella Damm, exacte!

Encara que no el coneixíem de petit, sempre l'hem vist amb barba, nosaltres podem dir el mateix del Petit de Cal Eril, que s'ha fet molt gran. Com que no tenim el gust de conèixer la família per a nosaltres és el petit de la Nova Cançó, el nét d'en Serrat i de Lluís Llach que, per la rama de Jaume Sisa, Pau Riba i l'enigmàtic Estanislau Verdet, representa la forma més actual de la nissaga de cantautors que dóna aquesta terra. Potser el més proper al seu estil sigui en Sisa, encara que només sigui pel toc galàctic del seu darrer disc ‘Energia fosca’, amb una estètica coherent molt ben pensada des de la coberta fins al disseny de l'escenari, íntimament relacionades amb un cos volumètric. No diré quina és la forma geomètrica dominant per no fer espòiler del concert, les sensacions per molt que les expliquis mai no poden apropar-se al que és un concert en viu i en directe. Això s'ha de veure, us ho recomano. Fins i tot el vestuari del grup va en relació... no, no diré res; em sabria greu espatllar la sorpresa que vaig tenir en veure una presentació tan acurada i original. Si no els veus en concert, et picarà la curiositat tota la vida.

Però el petit de cal Eril no és en Sisa, amb prou feina el Jaume Sisa és en Sisa així que molt menys ho serà ell que es diu Joan Pons i ha tingut l'ocasió d'escoltar molta altra música, Ultravox, Durruti Column, Frank Ocean, Mac Demarco... no vull dir que s'hagi inspirat directament en ells però la música això sí que ho té, que se't queda a dins encara que no vulguis i forma part del teu bagatge. Només cal dir que escric l'endemà del concert i encara em balla al cap la cançó ‘Sento’, ja veieu per on vaig, és cantautor però no s'està de fer melodies que s'impregnen perquè és un cantautor amb vocació d'estrella Pop. O que s'aferra com un pop, la música que escriu, digues-li com vulguis; és qüestió de temps que tots els catalans en portem al cap unes quantes, per això és tan important que els escoltis perquè sinó feina rai.

El Joan ha gravat molt, set discs porta ja i alguna col·laboració més. No es fa de pregar, vaja, per la senzilla raó que ha notat que a cada disc millora molt, cada disc fa un salt cap endavant. O bé incorpora músics o perfecciona la sonoritat o madura el concepte o acaba de polir detalls que troba que podrien millorar, tant és així que s'ha dit a si mateix “Si millorem a cada disc, vol dir que hem de gravar molts i així arribarà el dia que serem collonuts”. No és tonto, no. Per aquest camí ha aconseguit arrodonir un estil propi que és el resultat d'anar filant les aportacions de la seva banda perquè, en realitat, són una banda, un grup compacte amb un propòsit comú. Es diuen així pel mateix motiu que Bon Jovi es diuen Bon Jovi (prenent el nom del líder) perquè el projecte té una pila d'anys, el va endegar Joan Pons (veu i guitarra) fa 12 anys quan tothom el coneixia per l'apel·latiu familiar i la cosa ha anat creixent sense perdre les arrels, de manera que segueix dient-se igual.

Ara més que mai podem dir allò de “que gran que s'ha fet el petit de cal Eril!” En tots els sentits, musicalment, conceptualment i quantitativament, perquè ara són una veritable banda integrada per Dani Comas (baix) Ildefons Alonso (bateria) Artur Tort (teclats) i excepcionalment el teclista Carles Viarnés, que va venir a Riudoms en substitució de Jordi Matas (guitarra de 12 cordes i teclats) l'habitual integrant de la formació. Dalt l'escenari hi ha una simetria gairebé total, darrere la secció de ritme, baix i bateria, sovint originals en els seus plantejaments i sempre melòdics, més enllà del deure d'un grup de rock que tenen prou en posar la base; ells posen els fonaments, la planta baixa i el primer pis. Amb la guitarra del Joan al mig, la cosa ja rutlla des dels fonaments, de manera que els teclats, perfectament simètrics un a cada costat, són com els extrems del “dream team”, polivalents.

A vegades fan un acompanyament seqüenciat amb un regust tecno experimental i d'altres trenquen per la seva banda entrant en el terreny orquestral i si et descuides, et marxa el cap en les seves cavalcades simfòniques però qui remata la jugada sempre és el centrecampista amb la seva veu i la seva personalitat que fa que te'ls creguis totalment; fan la música que els agrada, la que volen fer arribant al límit de la seva condició tècnica i algun cop, acaba la cançó quan dius per què?, amb el bé que anàvem. Els hi dic el mateix que em diu la dona quan la magrejo per sota de la roba: “Quan una cosa es comença, s'ha d'acabar”. Un CD més i això pot ser un disbarat. Si s'haguessin de batejar ara, tindrien un mal de cap i segurament acabarien dient-se igual. No és una qüestió d'ego pel simple fet que sigui el guitarrista, cantant, lletrista i compositor, res de vanitat. No és culpa del petit de Cal Eril que, quan era un brivall, el posessin nom de banda pop.