'Fins aquí hem arribat' o com la mort ha desaparegut de la nostra vida

Castanyada o Halloween? El consumisme de la societat actual planteja una dicotomia entre dues formulacions festives despullades del seu significat més ampli vinculat amb la cultura de la mort i els difunts. Amb l’objectiu d’aprofundir en una cultura ancestral “proscrita del nostre pensament actual”, Amadeu Carbó i Jordi Cubillos han escrit el llibre ‘Fins aquí hem arribat. Què fem i com celebrem el darrer adéu’ (Edicions Morera), que s’ha presentat a la seu de Carrutxa aquest dimecres al vespre. “El llibre neix de l’observança de com en tan sols cinquanta anys han canviat els nostres costums funeraris” ha explicat Carbó i com s’han perdut aspectes del record dels avantpassats en la cultura més íntima. “Ja no neixem i morim a casa” ha complementat Cubillos qui ha considerat que aquesta realitat afecta a la convivència que la societat tenia amb el món dels difunts i els seus ritus. Unes manifestacions que afectaven (i afecten) des del mateix cicle de l’any i els costums a la representació de la mort tant en la literatura com en el món funerari. “La nostra societat és de les més hedonistes i consumistes” ha dit Cubillos, una realitat a la que se suma “un laïcisme mal entès”. Un còctel que origina que el buit deixat per la religió s’ompli “de la versió més tronada” del Halloween basada tan sols en la faceta de “consum” i “lúdica” gràcies a que “no genera compromís”, segons Carbó.

“Som éssers transcendents” ha recordat l’autor qui, a través d’un breu repàs als mites funeraris d’egipcis, romans i cristians, ha mostrat que molts conceptes es repeteixen en les diferents civilitzacions. Un bon exemple són els éssers psicopomps (guies de les ànimes) com són el déu Anubis, el barquer Caront o tots els sants cristians vinculats a un cavall blanc (Sant Jordi, Sant Martí, Sant Jaume,…). Així mateix, Carbó ha destacat que l’àngel de la mort, Sant Miquel, “és comú a jueus, musulmans i cristians”. A partir del mateix llenguatge, els autors també han fet incidència en què tradicionalment la mort representava “un viatge” al qual els vius havien d’ajudar mitjançant les candeletes o els camins de llums que es vinculen a diferents tradicions i creences, algunes molt desvinculades de la  vida moderna urbana. En aquest sentit, han fet esment del moment en què l’ós surt de la hivernació i com es creia que les seves llufes eren ànimes en trànsit encara. Vinculat a aquest concepte de pelegrinatge fins a assolir l’estadi final, el cel en la tradició cristiana, Carbó ha diferenciat entre els conceptes de difunts i avantpassats. Els primers són “ànimes emprenyades” que passen el moment crític del trànsit fins que arriben al purgatori i els altres són ja “éssers protectors”.

“En un cementiri també es veu la vanitat humana i les grans mansions que són els panteons” ha assegurat Cubillos qui ha jutjat com a “molt interessant” l’anomenat necroturisme basat en la visita als cementiris. “Visitar el mercat, la biblioteca i el cementiri ensenya molt d’un poble” ha afegit per destacar no només els aspectes més artístics sinó antropològics de qualsevol comunitat humana per petita que sigui.
El fet històric que el cementiri de Reus sigui el primer de tot l’Estat espanyol en esdevenir laic, les representacions teatrals del Don Juan Tenori que fins fa poc eren habituals a la ciutat, les fires de conftura o la possible fusió de festes que barregen la Castanyada amb el Halloween,han estat algunes de les temàtiques que s’han abordat en l’amè col·loqui entre els autors i els assistents després de l’exposició inicial.